A voltes amb l'escrit anterior, aquest poema descriu tot un estat d'ànim d'un temps que ja no es meu, ni vostre. Envellim sense adonar-nos-en, i els records envelleixen i s'esvaneixen amb nosaltres. Curiosament i a mida que et fas gran recordes més fets d'abans que no pas de suara, i no és tracte de memòria selectiva, sinó que possiblement la relacio espai temps és relativa i de més grans som capaços de recuperar-la, o potser de manipular-la. En aquest poema intento explicar-ho.


RECORDS

De la mateixa manera que ja no hi ha pallers
han desaparegut moltes de les coses,
que omplien el paisatge de la meva infantesa:
el carro i la mula del “Basta”, que cada matí
passava davant de casa mentre jo esmorzava,
la torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”,
i on llegia les novel·les de l'Oeste.
Els patins de quatre rodes lligats a les sabates,
com els de la portada de 'Pa negre',
la rodona, si, aquella roda de bicicleta
que amb un pal guiàvem amb força traça.
El Sanches els diumenges a la Creu Alta,
"regalèssia tendre", cridava i caramels de mel.

La moto amb sidecar que tenia el meu pare,
jugar al bell mig del carrer amb els companys,
la fona per tirar-nos pedres barri contra barri,
els cromos de la xocolata i també del litines,
els pastorets a la Parroquia, i resar el rosari
cada tarda. El més de Maria i Setmana Santa.
La cobla tocant sardanes cada diumenge,
sortint de missa de dotze; el vermut de garrafa,
les olives"rellenes" i les patates "xips"
el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca.
Tots aquests records esvanits amb el temps
formen part d’un passat que ja no tornarà,
i poc més podem fer més que enyorar-lo.

I que n'hem perdut de bagatge amb pocs anys!.
Ens estem fent grans, que no vells,
però hem arribat fins aquí, i aquest passat
perdut en els records del temps, d'un temps
que encara és el nostre, amb nosaltres
un dia se n'anirà.....per sempre.

DEL BLOC ANOARRA