Retrobo un vell company d'escola, feia molts anys que no ens veiem. Ens mirem, intentant reconèixer-nos tal com érem abans. Ha envellit malament - penso - i ell deu considerar el mateix de mi - Iniciem el ritual del recordatori d'aquests anys i poc després ens acomiadem cadascú amb l'evidencia de la mútua consternació.
A vegades intento imaginar com em veuen els altres i sento una certa pena de mi mateix, ara que, ben mirat tampoc n'hi ha per tant. Són els altres els qui envelleixen.
Uno de los escritos cortos más bien paridos que he leído nunca.
ResponEliminaLo has explicado a la perfección.
Breve, conciso y concreto.
Por cierto, yo también siento una cierta pena de mí.
Salut
Fa quinze dies vam fer una trobada amb els companys d'escola i en general no vaig trobar que haguessin envellit malament. Potser als 57 anys encara es mantenen les formes.
ResponEliminaMiquel, no hem de sentir pena per nosaltres, nomès és tracte d'acceptar-se tal i com s'és, o creiem que som.
ResponEliminaAllau: hi ha de tot, en el meu cas va ser la trobada amb un de sól, devia ser aquest l'ùnic que havia envellit malament, o a mi m'ho va semblar.
ResponElimina