LA IA NO AJUP EL LLOM

 No us perdeu el reportatge de Luis Enrique Velasco  sobre els treballadors que no temen la intel·ligència artificial (IA). Diu un mecànic: “No pots demanar a ChatGPT que s'ajupi i repari un cotxe”. Té raó. Home, demanar-li-ho pots demanar-ho, però que no ho farà saps que no ho farà. Afegeix un electricista: “Aquí ChatGPT no hi té gaire a dir, perquè el que compta és la destresa”. Una pagesa que recorre diàriament els seus tarongers amb la IA d'Anthropic (Claude) sap que els joves grangers han de recolzar-se en la tecnologia per renovar-se.

Es pot imaginar un futur en què també aquestes tasques físiques les faci un robot, però el cas és que no hi som encara. Hi ha grans avenços en robòtica, però la seva implantació requereix unes inversions tan formidables que no valdran la pena durant el futur previsible. El Fòrum Econòmic Mundial calcula que l'agricultura i els oficis tradicionals són els únics sectors que crearan 35 milions de llocs de treball en els propers cinc anys. És per pensar-s'ho, sobretot si ets en aquesta edat difícil en què has de decidir què fer amb la teva vida.

Amb la feina hi ha dos temes, el sou i el propòsit vital. El primer és l'únic que solem esmentar els cínics —“la feina és això on no et diverteixes”, va dir Sam Shepard—, i la segona té una sonoritat antiga, adusta i rondinaire, sobretot darrerament, encara que molta gent se sent realitzada a la seva feina, o almenys diu que està a les enquestes. Però les perspectives no semblen esperançadores ni per als cínics ni per als treballadors. Robert Guest, subdirector de The Economist (que pertany al segon grup) creu que els governs “han d'esperar el millor, però preparar-se pel pitjor”. Encara que la IA no està destruint molta ocupació de moment, l'avenç dels models prediu que ho farà, en allò que la revista britànica denomina un “apocalipsi laboral”.

Els darrers models d'IA han superat les expectatives més optimistes de fa només un any en les tasques relacionades amb la programació i la generació de codi de computació. És una cruel ironia que els primers a perdre la feina siguin, o estiguin sent ja, els mateixos programadors que els van crear. Els agents d'IA, o sistemes autònoms que perceben, planegen i actuen a voluntat de l'usuari, estan creixent com bolets en una tardor assolellada, la despesa de les empreses hi arriba a les desenes de milers de milions de dòlars aquest any i no dóna el menor signe de remetre.

Fins i tot en els camps en què la quantitat d'ocupació es pot mantenir, els salaris no ho faran i les condicions laborals tampoc, i això mentre la voracitat dels centres de dades encarirà l'energia i el sòl i, per tant, tota la resta. Si es compleixen aquestes prediccions, els Estats hauran d'intervenir amb molt més que un parell de pegats. Una opció molt discutida aquests dies és augmentar els impostos al capital i reduir-los a la feina. Una altra és fregir a taxes els centres de dades. La política fiscal, en qualsevol cas, patirà una revolució més aviat que tard.

Mentrestant, dos dels demiurgs del present, Sam Altman i Elon Musk, estan enredats en un judici que acaba de quedar vist per a sentència. Musk acusa Altman d'haver-se aprofitat dels seus “donatius” inicials a OpenAI, la creadora de ChatGPT, per lucrar-se. Que Musk, l'home més ric del món, acusi algú de lucrar-se no deixa de tenir nassos, però la demanda és tan brutal que pot acabar amb Altman guanyant-se la vida com a mecànic. A veure si ChatGPT ajupeix el llom quan el seu creador els ho demani.

Per a aquest tipus de problemes, prefereixo la proposta del desaparegut economista Fabià Estapé en el mateix sentit, però fa 26 anys, que deia que les assignatures universitàries amb més futur, eren les de paleta o lampista, i afegia: "No hi ha res més covard que un milió de pessetes". 

En temps de Franco, els anomenats Plans de Desenvolupament Econòmic i Social van comptar amb la col·laboració de Fabia Estapé. L'almirall Carrero Blanco, que llavors, exercia d'amo i senyor, mai no va veure amb bons ulls la figura d'Estapé. Sí que sentia devoció, en canvi, per un altre català, Laureano López Rodó. Quan, a petició d'aquest últim, Estapé va ser nomenat Comissari Adjunt del Pla de Desenvolupament, a Carrero se li van eriçar els pèls de les celles. Com podia ser que un home que no era de missa, ni de l'Opus, ni procurador a Corts, ocupés aquest càrrec? No importava que es tractés del millor economista. Tant se val que fos el més apropiat per tirar endavant aquell complicat projecte. Només importava que no era una persona del règim.

Fabià Estapé era un home singular i genuí. Com totes les grans figures, tenia les seves rareses i les seves genialitats. Dins del Ministeri, les seves excentricitats eren conegudes com les “coses del senyor Fabiàn”. Carrero Blanco no les suportava. Fonts no oficials van informar que la gota que va fer vessar el got, van ser els clinc, clinc, clinc, de la màquina de joc de milió que el senyor Estapé va fer posar a la sala d'espera del seu despatx. Les seves audiències eren molt llargues i, sovint, el personal que esperava —ja fossin empresaris, alcaldes o governadors— es desesperava. Aquell joc els podia entretenir una bona estona. El despatx de Carrero Blanco estava just a sota i aquells sorollets el molestaven tant que el van embogir. Sota aquesta influència, va fulminar a Estapé. Passats els anys, atesa l'actual conjuntura que estem vivint i la relació entre el poder central i Catalunya, pel que fa a l'economia, es troba a faltar la veu i l'opinió d'una gran personalitat com la del señor Fabiá Estapé i Rodríguez  Cal dir que Carrero Blanco uns anys mmés tard va ser compensat amb una ràpida ascensió al cel.