Un indi gairebé nu baixava molt lentament per l'escala de mà d'una casa veïna, esglaó després d'esglaó, amb la tremolosa cautela de la vellesa extrema. La seva cara era negre i apareixia molt arrugat, com una màscara d'obsidiana. La seva boca desdentada s'enfonsava entre les seves seus galtes. A les comissures dels llavis i als dos costats del mentó penjaven, sobre la pell fosca, uns pocs pèls llargs i gairebé blancs. Els cabells llargs i solts penjaven a flocs grisos a banda i banda de la cara. El seu cos apareixia encorbat i flac fins als ossos, gairebé descarnat. Baixava lentament, detenint-se en cada esglaó abans d'aventurar-se a fer un altre pas. 
-Però, ¿què li passa? -Va xiuxiuejar Lenina. En els seus ulls es llegia l'horror i la sorpresa. 
-Res, senzillament, és vell -va contestar Bernard, aparentant indiferència, encara que no en sentia tal. - ¿Vell? -Va repetir Lenina-. Però ... també el director és vell; moltes persones són velles, però no són así.
-Perquè no els permetem ser així. Els preservem de les malalties. mantenint les seves secrecions internes equilibrades artificialment de manera que conservin la joventut. No permetem que el seu equilibri de magnesi-calci descendeixi per sota del que era en els trenta anys. Els donem transfusions de sang jove. Estimulem de manera permanent el seu metabolisme. Per això no tenen aquest aspecte. en part -Va afegir-perquè la majoria moren abans d'arribar al'edat d'aquest vell. Joventut gairebé perfecta fins als seixanta anys, i després, plas!, el final. Però Lenina no l'escoltava. Mirava al vell, que seguia baixant lentament. Per fi, els seus peus van tocar el terra. I es va girar. El fons de les profundes òrbites dels ulls apareixien extraordinàriament brillants, i la van mirar un llarg moment sense expressió..." Aldous Huxley.

L'arruga és bella i costa molt de conseguir. No se si som conscients que ens anem acostant a aquest maleït món feliç, si no hi som ja... 

 "Aquella tarda l'eixam d'helicòpters que va arribar brunzint a través d'Hogs Back, formava un dens núvol de deu quilòmetres de longitud. - Salvatge! -Van cridar els primers a arribar-. ¡Mr Salvatge! No hi va haver resposta. La porta del far estava oberta. La varen empènyer i penetrar en la penombra de l'interior. A través d'un arc que s'obria en l'altre extrem de l'estada podien veure l'arrencada de l'escala que conduïa a les plantes superiors. Exactament sota la clau l'arc es balancejaven uns peus. - Mr Salvatge! Lentament, molt lentament, com dos agulles de brúixola, els peus giraven cap a la dreta: Nord, Nord-est, Est, Sud-est, sud, sudsudest, després es van aturar, i, al cap de pocs segons, van girar, amb idèntica calma, cap a l'esquerra: Sudsudoeste, Sud, Sud-est, Est ...

 I jo que aquesta història ja l'estic veient, que ja s'està produint, que el que era anticipació és ja una realitat. Que més dona, és igual.....,  'soma' 'coca' o 'mescal'.