Aquest 7 d'agost s'han complert 50 anys de la mort del llegendari maquis i heroi de la resistència antifeixista, Ramon Vila i Capdevila 'Caracremada'. Quan el varen matar, jo tenia 18 anys i no me'n vaig assabentar. De fet quan tenia 18 anys ni tan sols en sabia de l'existència dels maquis. Suposo que depén de l'entorn de cadascú se'n parlava més o menys de la guerra i el pitjor, la postguerra. Va ser a l'any 70 a Montpellier que una persona me'n va parlar d'en Caracremada, i de moltes fets de la guerra que jo desconeixia. Aqui us deixo un resum d'en Quicu Sallés d'en Ramon Vila.
"Eren quarts d'una de la matinada del 7 d'agost de 1963, ara fa 50 anys, quan al Mas de la Creu del Perelló, una masia situada entre Balsareny i Castellnou de Bages, els mosquetons de la Guàrdia Civil van disparar a matar. Minuts després queia abatut, Ramon Vila Capdevila "Caracremada", una llegenda de la lluita antifeixista, el darrer maqui que va plantar cara al feixisme. La seva darrera acció, un sabotatge a les connexions elèctriques de Rajadell.
Després d'anys de repòs en una tomba anònima a l'exterior del cementiri de Castellnou de Bages, ara aquest petit municipi bagenc ha esdevingut un centre de referència no només de la mística de vida d'aquest lluitador irreductible, sinó de tot allò que envolta els maquis, els resistents armats al feixisme que a voltes la nostra mateixa història ha volgut enterrar en la clandestinitat.
Però la figura de Caracremada, o "Passos Llargs" o "Capità Raymond", és en ella mateixa una història de llegenda. Nascut l'1 d'abril de 1908 a Peguera, Alt Berguedà, un nucli ara abandonat i on el nou capitalisme busca fer-hi de les seves, va tenir una infantesa tràgica. Un llamp va matar la seva mare i un incendi li va deixar les marques al rostre a les que va deure el seu sobrenom. Va ser obrer fabril i miner, i el 1932 es va afiliar a la CNT, organització amb la que va esclatar el seu neguit revolucionari.
Caracremada va ser un dels grans represaliats de la gran revolta minera de l'Alt Llobregat. Marcat per aquella experiència i amb l'aixecament feixista del 1936, lluita amb els republicans, s'exilia a França on escapa de dos camps de concentració i s'integra en la resistència francesa contra els nazis, una lluita que li va merèixer la Legió d'Honor, que va rebutjar.
Alliberada França, concentra la seva lluita a Catalunya, passa armes i persones pel Pirineu i porta a terme operacions de sabotatge. El maig de 1947 arriba a dirigir un grup de 50 guerrillers amb la intenció d'atemptar contra el dictador Franco en una visita a les mines de Sallent, però un accident va avortar l'operatiu.
Home parc, solitari, avesat a la duresa de la muntanya, llibertari, contundent en l'acció però dúctil amb els presoners, mai no es va donar per vençut, malgrat els seus companys de lluita es retiraven. Ramon Vila Capdevila va ser allò que la història defineix com un "irreductible", un terme que en temps de sotsobre és difícil de concretar. Fa cinquanta anys, doncs, va caure un dels darrers irreductibles."
Tags:
90
Me suena la historia de este hombre, no se donde la he leído. Catorce años de aguante, son muchos años, más aun viviendo constantemente en tensión.
No se, a lo mejor si le preguntasen ahora que hubiese elegido, si una vida normal o la que tuvo, es posible que se decantase por la segunda, o no.. pero yo si le haría esa pregunta.
Mi madre solía mentarlo...
Estic d'acord en què s'expliqui la història veritable d'aquests personatges, molts dels quals individualistes, per cert,però no estic d'acord amb l'excessiva mitificació i santificació, posar QUICO SABATER a un esplai infantil em sembla fora de lloc. Hi ha molts aspectes a valorar en aquestes biografies, no tots positius, ser antifranquista no sempre vol dir ser demòcrata o ser bona persona, al menys el que jo entenc per ser bona persona que comporta també un grau de pacifisme important.
De tota manera em temo que encara no es pot parlar de tot plegat amb llibertat i sense complexos, avui matisar aquelles heroïcitats fa que et titllin de fatxa, cosa absurda.
es cert Júlia, aquest personatges (els maquis) s'han mitificat molt, com es motofiquen en general les herois patris (vegir Rafael de Casanova o Companys) cada país escriu la història a la seva manera i sembla ser que necessita tenir herois abnegats, generosos i sobretot molt bona gent.
diria que hauria obrat igual Miquel, sembla era del tipus que va a pinyó fixe en les seves idees i manera d'obrar, i que possiblement tampoc hauria sapigut adaptar-se a una altra mamera de viure.
Home, jo entenc que un àngel no podia ser. Ni una educació exquisita tampoc, ni el que vulgueu ... Però si us acosteu per la comarca on més conegut era, només us explicaran coses bones d'ell. Crec que una persona que va lluitar per les seves idees, (que moltes eren las meves o la de qualsevol altre) tants anys crec que és normal que se li mitifiquen. No dic a nivell d'escoles però que no caigui en l'oblit que això també acostuma a passar. Fins i tot encara ara es mitifica a Millán Astray (els seus), i a mi se’m posa la pell de gallina només pensar-ho, que vols que et digui, Francesc, per què sempre en Companys com exemple? O en Casanovas? O en Durruti? Però ningú parla dels seus, a que això, no?
Si parlem del Salvador (Puig Antich) pesarà igual. Que és pot fer, dons?
Diem que ja no tenim indignats, però jo em pregunto: quants de nosaltres van ajudar-los ? Molts els vam criticar.
No tenim aquella famosa frase que diu: “ No comparto tu opinion, pero daria mi vida porque pudieras expresarla” Ho sento molt, però no ho fem. Tans sols és el que penso, Francesc.
D'Acord Josep, ja ho deia jo que almenys els indignats havien fet alguna cosa, que molts de nosaltres ni aixó. Puig Antich seria un altre cas de mitificació per a no dir beatificació previa a la santificacío.
Ni angels ni dimonis, només homes en uns temps molt dificils, aixó és el que eren.