Perquè Gibraltar no és Espanyol?. La resposta és bastant senzilla: perquè està sota la jurisdicció del Regne Unit. Això crec que és el que han de tenir molt clar tots els espanyols, Però el que no tants coneixen és la història de per què el Penyal de Gibraltar va passar de mans espanyoles a mans britàniques.

L'1 de novembre de 1700, Carles II d'Àustria, moria sense descendència. Amb ell, la branca espanyola dels Àustries perdia la corona d'Espanya i començava un dels majors conflictes successoris de la història d'Europa.
Tot just un any abans de la mort de Carles II moria Josep Ferran de Baviera, el successor pactat per ell i la seva esposa, Mariana de Neuburg. Això va provocar que dies abans de la seva mort, Carles II hagués de reescriure el seu testament, nomenant com successor al nét de Lluís XIV de França, Felip d'Anjou, en total oposició a la seva esposa i regent, qui recolzava l'arxiduc Carles d'Àustria.
Lluís XIV va acceptar el testament de Carles II en benefici del seu nét quant van arribar les notícies de la mort del monarca espanyol a Versailles. Poques setmanes després, Luis IV emprendria amb el ja Felip V d'Espanya un viatge a Madrid on el 22 gener 1701 presentaria al nou monarca davant els espanyols.
Aquesta nova aliança entre francesos i espanyols no va ser ben vista a la resta d'Europa, formant-se pocs mesos després la Gran Aliança de l'Haia, unint els interessos de la Gran Bretanya, les Províncies Unides dels Països Baixos i el Sacre Imperi Romà Germànic. La tensió creixent va fer que al maig de 1702 aquesta aliança declarés la guerra i Espanya i França, recolzada pels espanyols fidels a l'Arxiduc Carles i altres regnes afins, començant així la Guerra de Successió Espanyola.
La Guerra es va estendre al llarg de 12 anys, i els múltiples acords i batalles, impedeixen que pugui estendre aquí en excés, pel que em centraré en l'únic fet que ens importa avui, el qual va tenir lloc l'agost de 1704: El setge i la Presa de Gibraltar.
L'1 d'agost de 1704, una flota angloholandesa amb l'almirall George Rooke al comandament va arribar a les costes de Gibraltar. L'objectiu de l'atac era imposar la fidelitat a l'arxiduc Carles a la plaça de Gibraltar. Per a això va situar un total de 61 navilis totalment equipats, amb més de 30.000 tripulants, a la badia d'Algesires davant del port de Gibraltar.
Gibraltar aleshores comptava únicament amb una fortificació medieval reconstruïda més de 100 anys, i una població de tan sols 5.000 habitants, dels quals gairebé 100 eren militars. Malgrat que regions com Catalunya o Balears defensaven la sobirania de l'arxiduc Carles d'Àustria, Gibraltar i la majoria del sud d'Espanya havien mostrat la seva fidelitat a Felip V.
El Sergent Diego de Salines, tan aviat com va veure el gran exèrcit davant de la costa de Gibraltar, va reunir els escassos comandaments militars per dissenyar la forma més eficaç de defensar la plaça. Entre civils i militars va aconseguir reunir un total de 470 homes que es van repartir en els diferents llocs de defensa des de primeres hores d'aquell mateix dia.
Aquell mateix dia van començar les càrregues artilleres per part dels navilis britànics, seguides d'un desembarcament de més de 3.000 homes d'infanteria a Punta Mala (l'actual Pont Mayorga), on van establir la zona d'acampada. Aquest mateix dia els acampats van enviar dues cartes, un signada pel Príncep d'Hesse-Darmstadt, que acompanyava els assaltants i una altra carta signada per l'arxiduc Carles, demanant a les dues la immediata rendició i reconeixement com a rei legítim d'Espanya.
La rendició no va tenir lloc, raó per la qual el dia següent 1.800 soldats d'infanteria es van situar en l'istme, davant les muralles de Gibraltar, mentre les flota feia el mateix davant de la muralla costanera. Un dia després, la batalla va començar. En tan sols un dia de dura batalla, Gibraltar va acabar caient en mans britàniques, però la seva població no es va rendir a mans de l'arxiduc, per la qual cosa el 6 d'agost, tot just dos dies després de la caiguda de la ciutat, pràcticament la totalitat de els habitants van fugir a poblacions properes, quedant-se a Gibraltar únicament 70 persones, la gran majoria ferits i religiosos.
Però un cop l'ocupació va estar feta, l'almirall Rooke va decidir nomenar el penyal sota sobirania de la reina Anna d'Anglaterra, en comptes de l'arxiduc Carles que havia vingut a defensar. Això va comportar que durant els 9 anys següents, tropes espanyoles i franceses intentessin recuperar sense èxit el territori ocupat.
Les hostilitats van acabar en 1713, amb la signatura del Tractat d'Utrecht. Aquest tractat reconeixia la possessió britànica de Gibraltar, sent cedit el penyal amb perpetuïtat i una única clàusula: Si el territori deixava de ser britànic, Espanya tindria dret de recuperar-lo.

I no deixa de sorprendre que mentre els gibraltarenys no demostren cap interès per pertànyer a Espanya, els catalans ens en volem anar, alguna cosa falla a Espanya que no aconsegueix atreure excessives adhesions, mentre ocupa il·legalment i amb la boqueta callada, Ceuta i Melilla en territori marroqui. I és que en el fons aquesta reivindicació territorial que puntualment aflora, no és més que per part d'uns i altres, pur teatre, en què mal gesticulen de tant en tant i segons els convé per tapar o desviar l'atenció dels seus assumptes interns.