Com cada diumenge des que em vaig casar - llevat de forçades absències migratòries -, avui he anat a esmorzar amb el Santiago, el meu pare. Després de la menja, el Santiago que és cantaire de mena, com molta gent d'abans, ha començat a taral·lejar 'les sabates' una vella cançó de Guy Beart que va versionar Serrat en el seu primer EP - un EP era un vinil amb només 4 cançons, dues a la cara A i dues a la cara B on estava les sabates. Arran d'aquesta cançó hem derivat cap a la cortisona que diu li fa venir la gana, que sembla ha perdut. I que n'és d'important no perdre la gana a partir de certa edat!, i de la gana hem passat a les herbes remeieres, la mare dels ous. Sap Santiago, li he dit, perquè a 68 anys estic bé, no em fa malt res i encara tinc forces?, perquè no he anat mai al metge, aquesta és la clau; tinc el cos net de porqueries medicamentoses, no he pres mai antibiòtics i tota la porqueria que hagi pogut consumir són els conservants del menjar que comprem als súpers. I no és quan dormo que hi veig clar, si no quan estic despert, perquè els metges encara no m'han dopat entatxonant-me de pastilles i perquè el secret de la vida és que no hi ha secret, una certa mesura en totes les coses i sobretot, no anar al metge, llevat que estiguis malalt, clar.