Suposo recordareu que fa uns anys ens varen acollonir o intentar acollonir amb la malaltia de Kreuzfeld Jacob, dita coloquialment de les vaques bojes, com ho varen fer després amb la grip N1H1 i altres històries de la vora del foc anteriors i més que en vindràn. Quan vius en una societat paranoica governada o dirigida per idiotes paranoics suceeixen aquestes coses de tant en tant i el més important és no donar importància a les noticies que aquesta colla de sapastres puguin divulgar per uns interessos que ells sabràn, i anar fent la nostra. En deu fer temps d'aixo de les vaques boges atès aquest conte és del 2001.

la vaca boja

Un matí de primavera, la vaca boja anava pasturant per un prat, i en veure a les altres dues, la cega i la de la mala llet, se’n fotia d’elles.
- Ei! Vosaltres no sou tan famoses com jo, els hi retreia, mentre les seves extremitats posteriors li fallaven estrepitosament. Sou molt més antigues que jo (reblava) i ni tan sols heu sortit per la televisió; gairebé ja ni es parla de vosaltres, i, en canvi jo estic de plena actualitat, no hi ha dia que no parlin de mi.
- Que hi teniu a dir?.
- No us dono enveja?
La vaca de la mala llet la va mirar de reüll, però no li va fer ni cas – li queden tres telediaris (es va dir) – i continuà pasturant tranquil·lament, però la vaca cega, alçant el cap como si talment l’estès veient, va dir-li:
- Escolta’m vaca boja, i escolta’m bé, potser si que tu actualment ets més famosa que nosaltres, però el que si et puc dir, es que a nosaltres ens ha creat la inspiració dels poetes i a tu la dèria dels homes.
- I que? Preguntà la vaca boja, a qui ja li fallaven també els rems davanters i amb prou feines s’aguantava dreta.

Li contestà la vaca cega:

- Doncs que fins ara, els poemes han sobreviscut sempre a les dèries dels homes. I abaixant el cap, continuà pasturant impertorbable davant la mirada aprovatòria de la vaca de la mala llet.