EFECTES SECUNDARIS


Diumenge passat als encants de la Plaça del Mercat vagi comprar per 1 euro un petit panflet d'aquests d'auto ajuda ¿Quien se ha llevado mi queso?, de fet més que un llibre d'auto ajuda, sembla un text per a retrasadets als que se'ls hi han de remarcar molt les coses, o aixó, o és que l'infantilisme de molts nord-americans és així i es nodreix de texts com aquests que de fet d'exit en tenen: el que em vaig comprar anava per la 33ª edició. 
No sé si és que sóc raret, però l'avorrida i tòpica historia que m'explica Spencer Jhonson, MD que és qui ha perpetrat el panflet, no em fa ni fred ni calor, no m'explica res que no sabès i tot el text és d'un infantilisme pueril que diu poc a favor de qui l'ha escrit i qui li agradi, - sempre segons el meu criteri, clar - 

De fet, si em vaig quedar el llibre que ja em temia per on podia anar, va ser per unes anotacions que hi habia al començament: Són de Carlos Masdeu Avila (així ho escriu el propi)


Carlos al juny de 2003 finalitzada la seva relació amb Lydia, i després de buscar formatges amb 'A' es troba amb un tresor: el formatge d'Angel Nieto, i es pregunta si la relació durarà... no ho sabem ni se si ho podrem saber mai, ja és veu que el llibret crea efectes secundaris entre els seus lectors.

RAC1 A LA CUBANA


El mes de setembre de l'any 2005 estàvem amb la Nuri de vacances a Varadero (Cuba) s'acostava la tempesta tropical Rita que va acabar sent com una tramuntaneta amb vents de noranta per hora i poca cosa més, però si és cert que altres huracans arriben sovint a l’illa, on curiosament és l’únic lloc de la zona on aquests fenòmens naturals no causen gairebè mai víctimes, llevat d'ùltimament que sembla en comencen a reconèixer alguna.
-
Llàstima de no haver-ho pogut gravar, però mentre s’acostava a Varadero la tempesta tropical Rita aquesta, la televisió cubana va aturar una de les seves emissions en directe d’una partida d’escacs (su juru) i va sortir un meteoròleg d’allí que és molt conegut explicant el fenómen amb uns mapes que en Manel Castejón (q.e.p.d.) els tenia més moderns, tot i que s'ha de dir que el senyor aquest s'explicava molt bé, d'una manera molt didàctica, sistema per cert bastant usual a la televisió cubana, i, per acabar-ho de reblar, més endavant oferien unes imatges gravades, ensenyant dos soldats de l’exèrcit cubà preparats pel que fes falta en cas d’arribada de la tempesta. La equipaciò era un pic, una pala, una corda i una cámera de pneumàtic de camió (dels que ens endúiem a la platja fa tres mil anys….). Ah! i el camió que tenien al seu costat per reforçar-los era un JHC rus (Joven hermano comunista, els hi deien) de la segona Guerra Mundial.
La veu en off del locutor amb admiració i emoció continguda afirmava que el poble de Cuba podia estar tranquils puig l'exercit revolucionari estava preparat per afrontar la tempesta tropical, un huracà o el que fes falta. Us asseguro que la imatge per a un europeu era al·lucinant.
Visca Cuba!, si pot ser lliure, perquè allí si que estàn ocupats. Aquest fets varen succeir el més de setembre de 2005, però a Cuba en cinc anys res ha canviat, vol dir que segurament sortirien encara en cas d'emergència, el mateix home del temps, els mateixos soldats amb els mateixos estris i el mateix camió.
Aquests fets gairebè rupestres dels que ja n'he parlat en alguna altra ocasió, m'han vingut al cap en una associació d'idèes aquest migdia, car a Rac 1 han fet una emissió radiofónica tan surrealista com si de la TV cubana es tractés: Desde les 12'20 fins les quatre de la tarda s'han dedicat a retransmetre la diada Castellera de Sant Fèlix desde Vilafranca del Penedes, encara que potser hauria de dir del pene, perquè em sembla a mi que dedicar tres hores i mitja llargues de radio a una activitat tan visual i tan poc radiofónica com els castellers em sembla una capullada digna de la TV cubana.

L'ESBORRAT (o el disc dur de Bárcenas)


En un dels episodis de la serie televisiva 'Enredo', Katherine Helmon, la dona del protagonista Richard Mulligan, aquell que quan hi havia un problema feia que es tornava invisible, mata a un tipus a la dutxa de casa seva, d'un cop de martell, d'un cop de totxo i d'alguna cosa més. La veu mig barri i malgrat tot ella ho nega. Parlo de memòria, però del que vull parlar és de desmemòria i barra d'alguns membres del Partit Popular en el cas Bárcenas, nomès faltaba que sortissin a Intereconomia TV agafant els sobres que generosament (no eren diners seus) els repartia l'ìnclit Bárcenas. 
És un cas tan flagrant com el de Katherine Helmon a la ficció, només que en aquest estic parlant de realitat, de corrupta realitat, i afegiré que, de fet més que de pressumptes corruptes, d'alguns dels membres del Pp s'hauria de parlar ja de pressumptes delinquents, car reconeixen haver esborrat el disc dur del PC de Bárcenas clarament per destruir proves, encara que no se si saben que no és tan fàcil esborrar tota la informació d'un disc dur, i si realment ho han aconseguir són encara més pressumptes delinqüents. 
Com fins ara en els episodis anteriors se n'han sortit prou bé (Naseiro, Sóller, Paco Camps, Yak42, Prestige, Matas va pel mateix camí) en aquest cas deuen pensar que se'n sortiràn tambè, però diria que han traspassat massa línies vermelles (ara que se'n parla tant). I és que en el fons, tot depén de si aconsegueixen apartar del cas al Jutge Ruz, lo quan suposo no sorprendria a ningú.
Cal no oblidar els tripijocs de Federico Trillo, que és el gran mestre de la manipulació (sempre pressumptament).

LA VACA BOJA


Suposo recordareu que fa uns anys ens varen acollonir o intentar acollonir amb la malaltia de Kreuzfeld Jacob, dita coloquialment de les vaques bojes, com ho varen fer després amb la grip N1H1 i altres històries de la vora del foc anteriors i més que en vindràn. Quan vius en una societat paranoica governada o dirigida per idiotes paranoics suceeixen aquestes coses de tant en tant i el més important és no donar importància a les noticies que aquesta colla de sapastres puguin divulgar per uns interessos que ells sabràn, i anar fent la nostra. En deu fer temps d'aixo de les vaques boges atès aquest conte és del 2001.

la vaca boja

Un matí de primavera, la vaca boja anava pasturant per un prat, i en veure a les altres dues, la cega i la de la mala llet, se’n fotia d’elles.
- Ei! Vosaltres no sou tan famoses com jo, els hi retreia, mentre les seves extremitats posteriors li fallaven estrepitosament. Sou molt més antigues que jo (reblava) i ni tan sols heu sortit per la televisió; gairebé ja ni es parla de vosaltres, i, en canvi jo estic de plena actualitat, no hi ha dia que no parlin de mi.
- Que hi teniu a dir?.
- No us dono enveja?
La vaca de la mala llet la va mirar de reüll, però no li va fer ni cas – li queden tres telediaris (es va dir) – i continuà pasturant tranquil·lament, però la vaca cega, alçant el cap como si talment l’estès veient, va dir-li:
- Escolta’m vaca boja, i escolta’m bé, potser si que tu actualment ets més famosa que nosaltres, però el que si et puc dir, es que a nosaltres ens ha creat la inspiració dels poetes i a tu la dèria dels homes.
- I que? Preguntà la vaca boja, a qui ja li fallaven també els rems davanters i amb prou feines s’aguantava dreta.

Li contestà la vaca cega:

- Doncs que fins ara, els poemes han sobreviscut sempre a les dèries dels homes. I abaixant el cap, continuà pasturant impertorbable davant la mirada aprovatòria de la vaca de la mala llet.

DE 'CHARLATANS'


"Quan hom era un infant, la fira de primavera i la d'hivern a Sabadell, la feien al carrer de Vilarrùbies, on hi havien les parades, mentre que les atraccions s'ubicaven a la plaça del Taulí. Més o menys a mig carrer, a les cantonades s'hi posaven els "charlatans". N'hi havien uns quants, però un em tenia fascinat. Era de Terrassa, de mitjana edat, grassonet, lleugerament alopècic i de cabells arrissats, un xic de sobrepès i galtes vermelles que presagiaven infart a curt termini o excés d'espirituosos. Segons explicava havia guanyat un premi a Madrid com el millor "charlatàn" d'Espanya, premi, que consistia en un diploma i mil pessetes. Sempre que ho explicava feia la brometa que amb les mil pessetes havia tapat forats, i el diploma encara el tenia ple de pols damunt d'un armari a casa seva. Aquest "charlatan" venia fulles d'afaitar de la marca "Palmera", però el sistema de venda era curiós. 
Ell anava explicant les virtuts de les fulles d'afaitar de la marca "Palmera" mentre feia un dibuix amb guixos de colors, que sortejava entre els compradors. Però l'oferta d'un paquet de fulles "Palmera" que suposem costaven 10 pessetes, s'ampliava normalment amb una pinta per a calbs (feia la brometa de usar-la al reves), una pastilla de sabó i al primer que comprés, li regalava el dibuix: I ni deu, ni nou, ni vuit, ni set, ni sis: després de més d'un quart d'hora de xerrameca les acabava venent per cinc pessetes, les fulles d'afaitar, la pinta i el sabó, quant els mateixos productes comprats a qualsevol "adrogueria" que ja es deia en aquells temps, devien costar com a molt, una o dues pessetes(*). 
Aixó és la campanya electoral, més la pre-campanya permanent en la que estem. La diferencia rau en que abans teníem uns "charlatans" que com el de Terrassa en sabien un munt, i ara ni tan sols aixó. Almenys abans ens prenien el pel amb estil i poca despessa per a la nostra butxaca, tot i què és cert que molts ens em varem cansar també en descobrir per reiterat incompliment, el tripijoc, i hem acabat preferint ens prenguin el pel sense més. Almenys no fa tant de mal i ja estem avisats i curats en salut." 

 (*) Sincerament, no recordo com anava la qüestió de preus fa cinquanta anys, considereu-ho una comparativa.

DE CANTAR I XIULAR


Menys que abans però encara hi ha gent que xiula pel carrer (de seixanta en amunt en general) el meu pare, o jo mateix en som un exemple. El Santiago el meu pare, diria que la gent no xiula tant perquè ha perdut la innocència, que abans n'hi havia més... Deixem-ho en punts suspensius. Cert és però que abans si que es xiulava més pel carrer, però és que depèn de la ubicació geogràfica, no és igual a Barcelona que als pobles. Al matí a primera hora pels pobles la gent encara es dóna el bon dia, formalitat que a ciutat s'ha perdut en general i xiular es xiula -encara-, és un clàssic que es resisteix a desaparèixer com que els lampistes ensenyin la regatera del cul. En Serrat explicava que tenia un veí que sabien quan anava a arrugar la cara (cagar) perquè cantava o xiulava (no ho recordo exactament) pel cel obert. A Barcelona Kurt Savoy gravava discs només xiulant.

I també abans la gent cantava a casa seva o pel carrer, sobretot les dones fent la feina o a la cuina cantaven cançons populars, pujant o baixant per l'escala, i això sí que s'ha perdut molt, potser perquè estem assetjats arreu per les màquines, o perquè massa gent porta l'MP3 a la butxaca i els altaveus a l'orella. De fet cada vegada som més introspectius en el nostre comportament quotidià, més autistes, potser perquè a banda de perdre la innocència hem perdut també aquella alegria i il·lusió que abans, malgrat les moltes dificultats de l'època, la gent tenia. I no serà que actualment no tinguem mals per espantar....

Recordo que de pre-adolescent m'agradava cantar copla, i sobretot una que es deia 'Campanera'. Ara ja no canto, és cert, però si taral·lejo i xiulo anant pel carrer o a casa, de fet, amb tanta gent que va xerrant sola pel carrer amb els seu mòbil ja no dec cridar gens l'atenció. Depèn de l'estat d'ànim, puc taral·lejar o xiular: 'la sombra de tu sonrisa', la 'cançó de l'Indiana Jones'. N'hi ha d'altres, però aquestes dues són les més recurrents. Ja veig que m'estic fent gran.




Per cert, no recordava que Estrellita de Palma tingués aquest pitu.

MACARRONS I PATÉ MINA


Un fet que anys enrere seria impensable en un diumenge, avui és una realitat, la Nuri per dinar fa macarrons. Ho dic perquè abans, i no se exactament perquè, servidor considerava que no era un plat de diumenge, que no feia diumenge, vaja. Però els temps canvien i hom evoluciona, i ara li agraden molt els macarrons, i abans d'ells, mentre la Nuri els va fent, acabar-me el paté mina que li sobra, com una espècie de vermut abans de dinar. 
I del patè Mina és del que vull parlar-vos. No he estat capaç d'esbrinar des de quant el fabriquen a Pamplona, però almenys fa cinquanta o més anys, car tant la Nuri com jo el recordem de menuts, i el que és més curiós, és que defugint totes les lleis del màrqueting o potser gràcies a aquest fet, el paté de porc Mina, mantè el mateix envàs exactament igual de quan hom era petit.
L'empresa que el fabrica Pamplonica SL es defineix a si mateixa a la seva pàgina web:




"Pamplonica, la marca por excelencia, la que da nombre a la empresa y que es conocida por todos los rincones de nuestra geografía. Una marca con peso específico, y con 75 años de historia desde su creación en 1927. Como referencia principal, sus embutidos, y especialmente el Chorizo de Pamplona, líder en su sector. Un producto de picado, sabor y aroma inigualables, obtenido mediante un proceso de elaboración cuidado y natural. Junto a él, el Salami, Chistorra y Salchichón completan la gama más exigente del mercado."

Aquesta reflexió de publicitat gratuita de la marca és de motu proprio, i sense cap benefici; ho dic perquè es veu que ara els celebrities quan parlen al seu Twitter o al Facebook d'algun producte, cobren per fer-ho. No és el meu cas; ni sóc celebritie, ni participo al Twitter o al Facebook. Però amb el vostre permis em vaig a cruspir un bon plat de macarrons. 

Us deixo amb la seva pòstuma fotografia abans de ser cruspits...., veureu que no hi ha pel damunt dels macarrons, formatge filatto, en aquest punt encara mantinc la meva intransigència.... - de moment - 




'JOSELITO' I EL PA AMB TOMÀQUET

.



Parla Antoni Puigverd en la seva columna del digital de la Vanguardia d'ahir - nomès per a suscriptors - del pernil ibèric Joselito i de que considera que és millor menjar-lo amb pa amb oli sense tomàquet. No he tingut el plaer de probar mai el Joselito però si bons ibèrics, sobretot a Madrid on de fet tel's serveixen juntament amb llesquetes de pan sucat nomès amb oli d'oliva. Parla nde més coses el Sr. Puigverd sobres els ibèrics. El seu comentari m'ha recordat aquest de fa tres anys...

"M’abelleix parlar d’aquesta qüestió o puntualització gastronòmica, que pot semblar menor, però que ni molt menys o és. Parlava l'altra dia amb un company que em deia que a ell li agradava el pa torrat sucat amb tomata i pernil de 5 jotes, de Jabugo, vaja!.

Lamento dissentir de tu - li vaig dir - i com a expert en pa amb tomata després de sopar gairebé cada dia durant 39 anys, aixó, pa amb tomata i embotit o sovint pernil, vull manifestar en primer lloc, que torrat i amb tomata no m’agrada tant i dos i molt important, si el pernil és bo de veritat, no cal tampoc un 5 J, bé si cal (però sovint no es pot volia dir), com deia si el pernil es bo, m’agrada molt més amb pa sense tomata, amb oli d’oliva i prou. Tinc la mania o així m’ho sembla que la tomata li treu sabor al pernil, com si la superposició de sabors es barregessin en detriment del gust del pernil.

De fet, potser el que no s'ha de fer és un entrepà amb pernil del bo; tal i com és al plat de la fotografía tallat a llonzes ben fines i acompanyat del pa sucat amb oli és quan és més bo, de fet el que és més saborós d'aquest pernil és el greix, aquell greix oliós que t'impregna la pituitaria amb la seva fortor mentre et pringues els dits de la grasa que desprén i el paladar es deleix en tastar-lo. Caram! m'està entrant gana.

Ara, tot es qüestió de gustos, en conec un que de jove es feia pa amb tomata i a sobre hi posava cola-cao i després pernil i deia que estava molt bo. Ah! i per menjar el pernil bo m’agraden més les llesques de barra de quart que no pas de girat. Manies meves, o no, pel que veig."

'FIN DE LA CITA'


La compareixença del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, per explicar-se sobre el cas Bárcenas ha donat la volta al món. Però no tant per allò que va dir, sinó per com ho va dir. La televisió argentina TN, del grup Clarín, va dedicar un ampli espai de tertúlia a fer befa del "fin de la cita" esmentat per Rajoy en diverses ocasions.

Durant la tertúlia, un dels analistes assegura que és molt greu que Rajoy hagi reconegut que es va equivocar confiant en Bárcenas, i una altra l'interromp: "Sí, però al final ha quedat això." Al seu espai a Internet, TN també es fa ressò de l'etiqueta #FinDeLaCita que ha triomfat a Twitter.



El que més em preocupa del 'fin de la cita' és que molt em temo que no s'havia de llegir, que en Mariano com un 'lorito' es va limitar a llegir tot el que li havien escrit. Possiblement en els papers aquests 'fin de la cita' estava entre cometes, cursiva, negreta o un altre tipus de lletra, però ell no se'n va adonar i ho va deixar anar, quedant-se a més a més, tan ample.

INDEPENDÈNCIA: EL PLA 'B'



Després d'adreçar-me a la Consellera Tura primer, al Conseller Joan Saura després, a Felip 'Tacatún' Puig més tard, sense que em fessin ni putu cas, ho vaig fer al Conseller Ramón Espadaler, que tampoc em va fer cas. Faig l'ùltim intent directament al President Mas a veure si ell m'escolta, car la meva proposta - que pot semblar agoserada - és possiblement la més plausible i definitiva per a solucionar el nostre problema com a país. 
A més, hi ha una raó crucial per que em faci cas i activi aquest pla B, amb el que ha passat últimament, el seu pare i mentor polític, li ho agrairà i molt.

TO BE OR NOT TO BE, EL PLA 'B'

Se sol dir que a vegades els arbres no et deixen veure el bosc, o que la problemàtica diària dels esdeveniments que s’acumulen no et donen la perspectiva idònia per contemplar la situació des de la alçada suficient com per visualitzar tot el paisatge i prendre la decisió correcte. O també que cal separar el que es important del que es anecdòtic. O que “ancha es castilla” o que bonic que és l’Empordà. Tota aquesta prèvia aparentment absurda te a veure en el fet que preocupat com estic amb l'1'58%, l'asfixia, el sumsum i el corda, m'ha donat per rumiar, i he arribat a l’estat de karma que m’ha permès trobar la solució a tots els problemes dels nostre petit país. La solució definitita, el ser o no ser, tot sent pel que pugi ser.


Anem per pams: Tenim un problema que es diu Espanya, i tenim una solució que es diu Independència (diuen que cada vegada la vol més gent), i tenim una Itaca que es diu Andorra. Doncs ja està. Sembla mentida, tan senzill que és i que no hi hàgim caigut abans. Haig de parlar amb Espadaler. Perdó: el molt Honorable Conseller Espadaler, car ja que aquest senyor farà a aquest país el favor més gran que mai ningú (ni en Jordi Pujol ha fet mai res així a casa nostra), se l’ha de tractar amb el degut respecte. 
El pla és molt senzill. S’agafa una patrulla de mossos d’esquadra, millor mosses, que els mossos encara la cagarien. Es camufla el Seat Toledo i se l’envia a Andorra amb les mosses de paisà. Un cop travessada la frontera tinc una amiga a Andorra la Vella que els hi deixarà un local de confiança on descamuflar el Seat Toledo i descamuflar-se elles també. A partir d’aquí el pla és fàcil: amb el cotxe i uniformes prèviament identificats, es va fins l’avinguda de Meritxell cap on hi ha el comú, baixen les mosses i amb cura, sense ferir a ningú tiren dos o tres trets a l’aire per cridar l’atenció. El Cap del Govern Andorrà o algun dels seus legals representats traurà el cap per la finestra a veure que carall passa, moment en que les mosses, aprofitaràn per declarar la guerra a Andorra en nom del Govern de la Generalitat del molt Honorable D.Artur Mas i Gavarró, i a l’acte, per rendir-se.
Hi es clar, com som nosaltres qui haurem declarat la guerra i alhora ens haurem rendit, el Govern Andorrà mal que li pesi no tindrà més remei que annexionar-se Catalunya. Per tant d’aquesta manera tan simple deixarem de ser Espanyols per transformar - nos gràcies a la meva - modèstia a part – brillant idea, en ciutadans Andorrans, p Catandorrans.
Vol dir doncs que a partir d’ací, podrem tenir el tabac, el sucre, la mantega, el formatge i la xocolata més barats, dur la nostra bandera a la matrícula del cotxe, evitar les manifestacions del PP al nostre país, i encarregar un nou himne a Luis Aguilé. No descartaria una tornada a la vida política d’en Jordi Pujol, o del mateix Pallarols, i de passada ja que som a Andorra, poder per fi, parlar en portuguès.


Espero que el Sr. Mas faci cas del meu consell, que pensi que es tracta d’una qüestió d’Estat, de supervivència d'Estat. Per si de cas, a partir d’ara estaré pendent dels informatius de TV3, Catalunya Radio, Intereconomía, o potser millor RAC 1. Ara, si us plau, si de cas que esperi a primers de setembre, que aquests dies estem de vacances.

Visca CATANDORRA LLIURE!






comentari reiterat
més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
B L O C S
COMENTARIS
-