ÍDOLS

Contra allò que diuen que diu la tradició, només desitgem de veritat el que ens és desconegut, allò que encara no coneixem, o coneixem poc. Tot el que ens és plenament conegut deixa de semblar-nos desitjable, i si ens ho sembla encara, es per poc de temps. 
Passa això també amb els ídols, tots en tenen algun d'ídol, encara que no seria aquest el meu cas; els ídols tenen tots peus de fang, encara que no és culpa d'ells sinó de qui els ha idealitzat, sòl succeir en conèixer-los quan, en el tracte curt un s'adona que no n'hi ha per tant. Explicava l'altre dia Imma Monsó la seva experiència en trobar-se per primera vegada amb Sergi Pàmies i més endavant amb Paul Auster, que qui en parla en Pamies en el seu últim recull de contes en un sopar en què va assistir a casa de l'escriptor. Monsó seria l'excepció,en resultar positiu, gratament positiu el seu encontre amb en Pàmies, car en general, si és té algú idealitzat, el més recomanable és no conèixer-lo, s'evita la segura decepció, llevat que aquest estigui a l'altura de les expectatives generades que és una possibilitat bastant remota.