El sentit de la vida és que no té cap sentit, i el que és pitjor, cap utilitat perecedera en la majoria dels casos; néixer, creixer, aparellar-se, reproduir-se, envellir, envellir més i morir. No som més que una de les espècies d'animals que sobreviuen recloses en aquest petit planeta. I encara us pregunteu perquè la gent no se suïcida, quan és l'únic acte lúcid, intel·ligent que es pot fer per defugir d'aquest avorriment que és el fet de viure.

Si de cas i en el meu cas, ho deixaré per ací a uns dies, que últimament se m'ha girat molta feina, i si no en tinc ja me'n buscaré. Qualsevol excusa és bona per no afrontar el que hauríem d'afrontar. Heus ací la gran contradicció, la gran incongruència de l'esser humà.

De fet, nomès l'art o la música donen algun sentit a la vida. Car la resta, com tenir fills, nets, etc, els animals ho fan amb una naturalitat absoluta, sense donar-hi la més minima importància, simplement ho fan per pura reproducció de l'espècie. Però els hominids ho hem de magnificar tot, donar trascendència a tot, inventar-nos déus, i tot per donar-nos importància sobre la resta d'animals que ens envolta. 

És cert, hi ha una cosa que ens diferència de la resta d'animals, ells no saben que és la vanitat, l'enveja, la cobdicia, l'ira, la mentida, l'odi... Sí!, nosaltres som diferents a la resta d'espècies, diferents.... a pitjor.