El 3 de juliol d'enguany, farà cent anys del naixement d'un dels poetes més importants del segle XX, i gosaria dir que no tan sols en llengua catalana: Joan Vinyoli. Vinyoli és un poeta profundament europeu, indiscutiblement modern, intuïtiu i fascinador com n'hi ha pocs. El passat més de desembre parlava de si es cel·lebraria l'aniversari del seu naixement, així com el de xesco Boix..., veig que si es cel·lebrarà l'any Vinyoli, segons explicava Sebastià Alzamora a l'Ara. 

Va ser la rapsoda sabadellenca Núria Candela qui em va parlar per primera vegada d'un poeta del nostre país, oblidat, per a no dir gairebé desconegut, almenys per a mi i molts: Joan Vinyoli. Vaig anar a veure a Núria per ensenyar-li el primer recull de poemes que havia escrit, d'aixó en deu fer deu anys ja. Amb l'il·lusió d'un adolescent pensava que havia escrit la mare de tots els poemes i ella amb una enorme finezza va passar-hi per ells de puntetes, per sobre sense dir-me el que en pensava o potser contestant amb vaguetats intel·ligentment pietoses, em va parlar de Joan Vinyoli, de la seva obra i de la traducció que havia fet de l'obra d'un altre gran poeta Reiner Maria Rilke. 
Em vaig comprar una antologia de Vinyoli que vaig acabar regalant a un jove poeta sabadellenc que no coneixia ni conec a dia d’avui però que em va semblar llegint la seva poesia a través de na Marta Borràs (una companya ocasional de feina) que estava excessivament influenciada per en Miquel Martí i Pol. No n'he sabut més d'aquest jove poeta i ni tan sols recordo el seu nom i na Marta suposo resideix encara a Irlanda pel que se'm fa difícil preguntar-li per a ell. 
Vinyoli, no és només un poeta oblidat, és més, és desconegut per a molta per a no dir la majoria de la gent del país, de fet com la majoria dels poetes, que d'aixó, de bons poetes n’anem més que sobrats en aquests petit país nostre. Possiblement la seva vida no es correspondria amb la d'un poeta, o potser si tot i alguna part fosca que ara no cal treure a la llum, prou s'ha fet en cercles reduïts del món contemporani de la seva poesia. 
Jo em quedo amb el poeta, amb les seves curoses traduccions de Rilke i amb els seus poemes, fora del comú, per a mi, hi és clar. Compreu-vos l'antologia que val la pena tot i que lamento no recordar el nom de l'editorial. No pretenc fer un elogi professional de la seva obra en ser profà en la matèria per una banda i per l'altra la fascinació que per a mi representen els seus poemes, no tinc doncs la suficient equanimitat per fer-ho ni ho pretenc. Només us demano que el llegiu i després si voleu en parlem.
Us deixo un poema curt d'ell que em té fascinat i que he rellegit una munió de vegades trobant-li a cada nova lectura un sentit distint com si de la contemplació d'un quadre d'en Cezanne es tractes.


Vindrà la mort.

Vindrà la mort i els ulls m'arrencarà
veuré llavors un altre firmament
la finitud es un vaixell varat
l'hortalissa que menjo no te cucs
el silenci s'impregna de clarors
la mort és purament, un canvi més.

*