A meitats de gener del 1939, el Santiago, quan encara no sabia que havia de ser el meu pare, era a la Batalla de l'Ebre. Conduïa un camió rus que li deien Katiuska. La cosa per les terres de l'Ebre no pintava bé per l'exèrcit republicà, i s'albirava que la lluita estava perduda. Aleshores,el meu pare va rebre un estrany encàrrec: havia d'agafar el camió, anar a l'Ametlla de Mar a recollir una caixa de llagostins i dur-la fins a Calaf, que es veu que un 'alto mando' republicà es volia fotre fins al cul de marisc abans de desaparèixer cap a França. Pel camí el Santiago es va aturar a dinar al Pont d'Armentera i diguéssim que va distreure tres o quatre llagostins de la caixa per cruspir-se'ls per dinar.
En arribar a Calaf i entregar els llagostins a 'l'alto mando', havia de tornar cap a les terres de l'Ebre, però un company de la Garriga li va suggerir que si afegien aigua freda al radiador del motor calent trencarien la junta de la culata i el camió Katiuska s'hauria de dur a reparar al taller que tenien els republicans a Santa Perpètua de Mogoda.
Dit i fet, i amb el Katiuska espatllat els varen remolcar des de Calaf fins a Santa Perpètua, els del remolc varen acompanyar al meu pare a Sant Feliu de Codines, d'on és el Santiago i varen dinar a casa seva amb la família. El company de la Garriga ja no va tornar a Santa Perpètua i el varen matar a Bigues dies més tard. El Santiago va tornar a Sabadell i es va amagar a Cal Renom, fins que el dia 27 de gener de 1939 les tropes nacionals varen entrar a Sabadell i ell amb una bandereta espanyola que li varen donar, va sortir al carrer com tothom a rebre a l'exèrcit Franquista d'ocupació, i diguéssim que es va escapolir de l'escomesa. Després, tres anys de mili a Ourense i una temporada a Àguilas (Murcia) i cap a casa on un amic el va col·locar d'instructor de la Falange, on va durar poc i se'n va anar a treballar a Sabadell a la fàbrica d'olis de Can Gambús on s'hi va jubilar. El meu pare no va ser ni un heroi ni un covard. A les guerres no n'hi ha d'això, només hi ha víctimes, i ell se'n va sortir.
Compraba las patatas al Sr Carles, un mayorista cojo de la guerra con un almacén en Mercabarna.
ResponEliminaUn día me explicó de donde la cojera. Lo pillaron prisionero en Gandesa. Lo metieron en un camión junto a otros dos más y se lo llevaron a Barcelona. Le salió pena de muerte, y desde la prisión ( no recuerdo cual) lo levantaron a las 4 de la madrugada para fusilarlo junto con tres mas en el Campo de la Bota. Antes de llegar a destino y por un despiste del conductor el camión volcó. Él salió con heridas en la pierda, de ahí su cojera) pero los demás malheridos.
Con sangre fría me explicó que no quiso dejar testigos y que remató a dos guardias malheridos , quedándose con el uniforme de uno de ellos y con sus papeles.
del resto de los otros tres prisioneros no me dijo nada.
Por lo que parece se presentó a Comandancia y explicó una historia inventada, y que él en realidad fue atacado por los "rojos" en el camión y que este volcó.
Resultando que el del uniforme que él se había anexionado constaba como mayorista de patatas.
Así que le dieron el permiso de CAT (Corporación Abastecimientos y Trasportes) y que abrió un almacén en Pueblo Nuevo con identidad cambiada....Y que nunca volvió a pasar hambre...
Lo que nunca me dijo es si en realidad se llamaba Carles o el nombre era el del individuo que dejó en la cuneta.
Y la historia es verdadera.
Salut
Doncs sí, tots van perdre, com cantava Raimon, llevat de quatre espavilats de cada bàndol que fins i tot van fer negoci.
ResponEliminaHay mucha gente que cuando habla de guerra, nunca piensa en este tipo de personas, la gran mayoría. Supongo que era un hombre como cualquier otro, buscándose la vida de la mejor manera posible.
ResponElimina"Hay demasiados generales de salón en el Senado, padres conscriptos.." Dicen que dijo Julio Cesar ante algunos belicosos senadores que querían más guerras, La guerra es sangre,derroche innecesario de recursos, lisiados, muertos, historias de egoísmo y miedo, mucho miedo, de vez en cuando hay actos heroicos, generosos y desinteresados, pero son los menos, a pesar de la publicidad que se les da a los mismos.
jo hauria fet el mateix Miquel, rematar-los i quedar-me amb l'uniforme dels fallits botxins. Al cap i a la fi el portàven a l'escorxador.
ResponEliminasol passar a les guerres Júlia, tots i perden, llevat dels quatre que sempre en treuen profit.
ResponEliminasol passar a les guerres Júlia, tots i perden, llevat dels quatre que sempre en treuen profit.
ResponEliminaJulio César era un hombre sabio, Temujin.
ResponEliminaTots van perdre, sí. I van intentar viure en pau.
ResponEliminaés el signe dels vençuts, Miquel, encara que tots i varen perdre com passa amb totes les guerres.
ResponElimina