Dins la verborreica societat actual que ens ha tocat patir, hi ha un apartat lamentable: el meravellós món de les franquícies. Cal aclarir en descàrrec dels franquiciats que almenys, no són emprenedors, el qual els honora. Abans, quan encara pensàvem una miqueta, algú tenia una idea, i la posava en marxa en forma de negoci, se'n deia empresari o botiguer, no emprenedor. Ara, ja no cal, la idea te la venen embolcallada i a preu taxat, es tracta de fer-se càrrec d'una franquícia en les condicions del franquiciador, posar-hi diners, i arruïnar-te, perquè l'èxit de la franquícia resideix en el franquiciador, no en el pringat del franquiciat, que és el pagano. A banda que, les franquícies tendeixen a uniformitzar avorridament i massivament les ciutats, on es troben les mateixes botigues del que sigui allí o sigui.
L'última bestiesa en franquícies, ha estat la de les botigues de cigarrets electrònics que han proliferat com capgrossos en una tempesta. Aquesta és una franquícia que estava condemnada al fracàs abans de començar, i, malgrat tot, bastants ànimes càndides hi han caigut i ha obert la seva botigueta (alguna no ha durat ni dos mesos) i, les que queden aviat tancaran.
A vegades penso que som més idiotes del que realment ens creiem que som, o potser simplement és que la desesperació obliga a adoptar decisions - diguem-ne empresarials - que no arriben enlloc. Una franquícia no deixa de ser una piràmide, i de vell se sap que una piràmide és una estafa legal o alegal, en la que només guanya qui té la idea, idea que paguen els franquiciats.

I és que ja ho deia Madame Bovary, no hi ha res de nou al món, llevat del que hem oblidat. I l'Emma Bovary que era bastant manyaga, a la seva manera era savia, o almenys supervivent.