Nigra Sum, és un bloc d'en Lluís Bosch on publica contes o històries negres molt interessants, i on va tenir la gentilesa de publicar aquest conte meu corretgit i revisat. Val la pena que us hi passeu, hi ha històries molt interessants d'Anna Maria Villalonga, Dominique Manotti, Ferran D'Armengol o ell mateix i altres experts en el gènere.



L'Hotel -  conte -

I ara suposem que us explico tota la veritat d'allò que va succeir abans, tot i que he de confessar que no sé exactament quan va passar ni tampoc en quines circumstàncies en concret s'esdevingueren exactament els fets que a continuació us explico.

Entenc perfectament que no soc gens explícit, qüestió greu quan hom pretén explicar una història. Però és tot el què puc dir, immers com estic en un trasbalsament mental que espero sigui transitori.

Si decidiu continuar en la lectura d'aquest text, tindreu un problema: ¿Com sabreu que ho estic explicant tot? Aviso d'entrada -perquè no hi hagi malentesos- que no ho penso explicar tot. Perquè per més que hom ho intenti mai no ho explica tot: el subconscient pot més que el conscient i genera una barrera que frena detalls i moments concrets. Per tant, malgrat voler sincerar-me amb vosaltres, ja sé que no ho aconseguiré. Deixem-ho doncs en què només parlem d'un bon propòsit, d'un enunciat de bones intencions i d'un intent honest de ser el màxim d'explícit possible. 

No us sorprengui doncs que més endavant caigui en contradiccions més o menys aparents, incongruències fins i tot. No sé si arribareu a esbrinar què va passar en realitat, ni tampoc si arribaré a interessar-vos prou com perquè tingueu interès en fer-ho. No us ho posaré fàcil, aquest és el joc que us estic proposant: una endevinalla, aquell joc tant vell del veritat o mentida, o de la mitja veritat, o de la mitja mentida, o potser en alguns casos de la veritat total o de la mentida total. 

Potser sóc a Praga, o millor dit, vull dir que m'agradaria o que voldria ser a Praga, però no hi he estat mai i estic convençut que es notaria massa. Quedem que no sóc a Praga però tampoc no sóc a casa meva, les vivències que us narraré podrien estar situades en un lloc geogràfic concret: Anoharra.

Però Anoharra no seria una ciutat com Paris. Paris! He anomenat Paris... De Paris sí que en podria parlar, hi he estat. Però em fixo poc en les coses i em costaria molt situar carrers, places o barris de manera que la narració fos versemblant. Aquí sí que em perdria del tot, i al lector que conegués la capital de França se li faria totalment increïble -per no dir decebedora. Deixem doncs que la narració dels fets es desenvolupi en un marc que en aquests moments no sé quin és, ni Praga ni París i, en realitat, tampoc Anoharra. Perquè totes les divagacions que he anat fent fins ara tenen una arrel molt més profunda, una raó de ser angoixant i desconcertant. 

De la mateixa manera que hom dóna voltes a les paraules mentre no troba la resposta adequada, això és el que estic fent en aquest moment. Porto unes quantes pàgines divagant. En aquest precís moment estic intentant escriure sobre paper, donant voltes a les paraules, entrellaçant-les per intentar trobar una resposta que no apareix per enlloc i no tinc més remei que confessar-vos: no sé qui sóc, ni on sóc. Aquesta es l'única veritat que us he explicat fins ara, perquè en aquest precís moment -quan la tinta del bolígraf que acaba de escriure aquesta paraula encara no s'ha assecat- sóc conscient que és l'única. Ho sé des que he despertat avui de matinada. Me n'he adonat un cop m'he tret de sobre les bromes del son. Reconec que només sé allò que us acabo de dir: no sé res de mi. Ni com em dic, ni d'on sóc, ni on visc. A partir d'ara doncs, us agrairia que féssim junts el camí d'intentar recordar el meu passat, d'intentar descobrir qui sóc realment. Aquest lloc on m'esticés l'única certesa que tinc, on carall és.

Són les sis del matí i plou. Des que m'he despertat aquesta matinada -encara és negra nit-, no aconsegueixo recordar res més, no sé què faig en aquesta habitació on hi resto voluntària o involuntàriament reclòs. Tot allò que m'envolta i jo mateix em resulta desconegut. Estic despert, aquesta és una de les poques certeses que tinc. Me n'he assegurat pessigant-me fins a fer-me mal per convènce'm que no era un malson, el producte d'una mala nit. 

És una situació estranya però real, que espero tingui alguna explicació raonable d'un moment a l'altre. Sí ho és en canvi - de real - quan veig, atès que soc capaç de identificar quan contemplo al meu entorn. Estic instal·lat en una habitació funcional, asèptica. Hi ha un llit de matrimoni, dues tauletes de nit un televisor sobre una tauleta i al costat la cambra de bany. 

El terra és de moqueta gris clar i els quadres -litografies de Van Gogh - tant assèptics com tota la cambra. Trist destí -em dic- el d'en Vincent Van Gogh: tota una vida sense vendre ni un quadre i anys després de la mort, la seva obra ha acabat als museus, en mans de col·leccionistes adinerats o en forma de litografia penjada a qualsevol lloc, amb un vidre al davant per que sigui més pràctic treure'n la pols. 

Es estrany: sé perfectament qui era aquest pintor. La veritat és que a cada segon que passa estic més confós. Totes aquestes observacions de l'entorn m'han dut a deduir això, que estic instal·lat a l'habitació d'un hotel. Podria ser un hospital de luxe, però no: és l'habitació d'un hotel de tres o quatre estrelles. Segurament de quatre.

Miro per la finestra. Tot el que puc veure és un carrer estret i antic, més aviat ranci. No observo cap placa amb el nom del carrer. És un carrer qualsevol, que pot pertànyer a qualsevol ciutat de qualsevol país europeu. Bé, almenys sé que sóc en una ciutat mitjana o gran. O això em penso, perquè a les poblacions petites no solen haver-hi hotels, o normalment estan ubicats a l'entrada, a peu de carretera, amb un bar de cambreres al costat per satisfer els viatgers necessitats de plaers carnals. Aquí comença i acaba el coneixement que fins aquest moment tinc del meu entorn. Vaig a la cambra de bany, la cara i part del cos que es reflecteixen al mirall em són totalment desconegudes.

No hi ha res que podríem considerar habitual en un hoste d'hotel normal. Ni tan sols coses tan elementals com pinta, raspall de dens, colònia. Res de res. No sé si la nit anterior vaig beure més del compte o si alguna droga m'ha deixat amnèsic. Recordo haver llegit en algun diari que algunes prostitutes droguen els clients mentre dormen i llavors els roben. Però com que no recordo res, tampoc no sé si aquesta podria ser l'explicació. Però si fos això el que m'ha passat... perquè s'hauria endut un raspall de dents o una pinta? 

Abandono l'explicació de la prostituta, no té cap ni peus. Em preocupa que sigui capaç de recordar coses aparentment intranscendents i en canvi no sàpiga on visc, de què treballo. He regirat les dues tauletes de nit. Són buides. A l'armari, llevat d'uns quants penjadors i d'un parell de mantes, no hi ha res més. Ni una maleta, res de res.

A la cambra de bany hi ha el que deu ser la meva roba. Uns pantalons marrons de pana, una camisa texana i un jersei de color cru. Les sabates són sota el llit. Malgrat regirar-ho tot a consciència, no hi ha cap cartera, document o paper que pugui dir res de la meva identitat. Només un moneder ple de xavalla i un bitllet doblegat de cinquanta euros. Sí, ja sé que és possible que la documentació l'hagi perduda o estigui a la recepció de l'hotel, però no puc anar a la recepció i dir: Perdoni'm, no sóc capaç de recordar qui sóc ni on sóc. M'ho podria dir vostè?

El recepcionista es riuria de mi, tot i que dubto que hi hagi alguna cosa que pugui sorprendre un recepcionista d'hotel. Potser quan deixi la clau em retornarà la documentació que vaig deixar al moment d'inscriure'm.

Si fos així, almenys una part d'aquest malson s'haurà acabat. Potser esperaré que s'aixequi el dia i sortiré al carrer per identificar la ciutat, i entretant també és possible que recuperi la memòria. O potser tot plegat no és res mes que un malson del qual em despertaré alleujat en qualsevol moment. No seria pas la primera vegada que em passa, però no ho sé... tot plegat és massa real. No, no estic somiant. Malauradament tot el que m'està passant és totalment real, i la veritat és que començo a estar molt inquiet. He de fer alguna cosa per sortir d'aquest atzucac en què em trobo i és evident que si em quedo tancat a l'habitació no ho resoldré. Tancat aquí no resoldré res i acabaré embogint.

Baixo a la recepció. No hi ha ningú, sento música de Bach al fons a la dreta i allí em dirigeixo. És una sala enorme, el terra és de marbre, amb lloses blanques i negres com un enorme joc d’escacs. La sala és gairebé buida: al fons una dona gran toca el piano. M’hi atanso i m’adono que està totalment nua. Deixa de tocar en veure’m.

- Hola! Em diu. Fa molt que has arribat?
- No ho sé, m’acabo de despertar i la veritat es que no sé ni qui sóc ni on sóc. M’ho pot dir vostè?.

L’anciana somriu.

-Ets enlloc, ara has d’esperar per anar cap al més enlloc que és l’eternitat, ja t'avisaràn, jo fa més o menys dos dies que soc aquí i ets la primera persona que em trobo...