Abans, el saber i l’experiència estaven en mans de la gent gran; això era abans; Actualment s’han bescanviat els papers, l’experiència s’ha perdut sobrepassada per la modernitat i el coneixement s’està esvaint i la gent gran ha perdut autoritat i s'ha perdut enmig de la velocitat a la que es mou el nou coneixement. O potser és que el concepte d’experiència i coneixement han canviat?. No ho sé, però ja no queden persones grans que serveixin de referència, de fet, ni grans ni joves.

Sobre aixó de la gent gran, el meu pare, sempre m’està donant la tabola dient-me que s’han de respectar. No hi estic d’acord, puig s’ha de respectar a tothom que sigui digne de ser-ho, i no pel sol fet de l’edat. I és que en el fons l’experiència de la gent gran consisteix en una reiterada acumulació d’errors no admesos. Debades doncs, fer-ne massa cas, encara que necessiten i necessitem ser escoltats i cal fer-ho, tot i que sovint no serveix per a res important. Però?
Quan jo en sigui de gran, espero no comportar-me com un vell, o aixó em penso ara. Després..., després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la gent gran, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d’una certa edat, no és pas culpa seva, car sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l’edat per fer mes suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-lo doncs de la psíquica. I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible. 
I despres hi ha la manera com s'arriba a gran o a vell, que cadascú ho fa com pot, o com el deixa la vida, i no com voldria.

Deia Cioràn que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom pensa que més aviat es tracte d'una venjança; Molt cruel per cert.