Es diu que la realitat sempre supera a la ficciò, aquesta ficció del Mètode Grönholm de Jordi Galceran, es va convertir el 2012 en realitat per a una jove: Clío Almansa. Expliquen els mitjans, que el 10 d'octubre de l'any passat va entrar a formar part del procés de selecció obert a l'empresa Ecoline 2010, de Mataró, per obtenir un lloc de treball com a agent i representant comercial d'aparells aspiradors i d'osmosi. 
El procés consistia en un curs de motivació a través de xerrades i ponències amb una durada de 90 minuts. Les primeres sessions es van desenvolupar amb normalitat, però el 13 d'octubre, es va variar el sistema. Els 40 candidats van ser conduïts a una sala on hi havia un nombre de cadires inferior a la xifra d'aspirants i la música estava molt alta, segons la querella presentada per la jove. L'objectiu: el joc de la cadira. Cada vegada que la melodia parés, els aspirants havien d'aconseguir asseure's. Qui es quedava dret quedava desclassificat per al procés. 
Quan el nombre de pretendents es va reduir, un dels encarregats de dirigir el joc va separar els participants en grups, dividits segons el sexe. Així, va crear dos grups d'homes als dos costats de la sala i un grup de dones enmig d'aquests. El joc del mocador Després de repartir d'aquesta manera els candidats al lloc de treball, l'encarregat de la selecció es va posar al centre de la sala subjectant a les mans un bitllet de 50 euros. Amb veu ferma va dir: «El bitllet serà per a qui l'agafi i serà part del seu primer sou». El va tirar a terra. «Vaig pensar que era com el joc del mocador», recorda Clío. Tots els aspirants es van llançar a recollir el bitllet. La jove es va veure enmig d'una marabunta de gent encegada per aconseguir l'objectiu i l'única plaça de feina que s'oferia. La jove va caure a terra. «No es pot aixecar», va dir un dels encarregats de l'empresa. Va haver de ser traslladada en ambulància al servei d'urgències de l'Hospital de Mataró. «Em vaig donar un cop al cap. Era un dolor intens», recorda. Davant d'aquesta situació, l'empresa va formalitzar aquell mateix dia un contracte de treball indefinit a temps parcial per a Clío, malgrat estar lesionada i incapacitada. Tenia la vèrtebra trencada i va haver de portar una cotilla ortopèdica durant un mes i mig. Dies després de l'incident, la van acomiadar enviant-li un burofax. L'argument; no havia superat les proves. Humiliada Clío va presentar el desembre del 2012 una denúncia davant dels Mossos. «Em vaig sentir humiliada, vexada i maltractada. Em vaig veure impulsada a fer coses que d'una altra manera, i si no fos per la necessitat d'obtenir un lloc de treball, mai m'hauria rebaixat a acceptar», va assegurar als agents. Després, va recórrer al despatx de l'advocat Daniel Vossele, que l'octubre del 2013 va presentar una querella contra el representant de l'empresa per un presumpte delicte contra la integritat moral i una falta de lesions imprudents. 

No se si recordareu una vella pel·lícula de Jane Fonda i Michael Sarrazin, (inspirada en la novel·la, és que no maten els cavalls? d'Horace McCoy) amb el títol de 'Danzad, danzad malditos' , me l'ha recordat aquest cas, a la pel·lícula de Sidney Pollack, situada als Estats Units en plena època de la Gran Depressió, enmig d'un ambient de terrible misèria, gents desesperades, de tota edat i condició, s'apunten a una marató de ball amb l'esperança de guanyar el premi final de 1500 dòlars de plata i trobar, almenys, un lloc on dormir i menjar. Mentre els concursants forcen els límits de la seva resistència física i psíquica, una multitud morbosa es diverteix contemplant el seu patiment durant dies.....I és que potser algú li hauria d'haver explicat a la jove Clio, que som serfs, lacais, no res, o carn de pas, i si bé és cert que abans hi havia hagut una classe treballadora amb drets i tot, amb la crisi i l'ajut del Pp aquesta classe ha desaparegut, i ja no som res ni tenim dret a res, poden vexar-nos i humiliar-nos sempre que vulguin. Ells manen, ells tenen el poder, en això ha acabat la revolta de la classe treballadora de meitat del segle passat