L'escrit és del 2011, l'he recordat per un comentari d'avui de Júlia a un dels seus blocs, on parla del més de Maria. I és que els hominids som rars en el nostre comportament, rars i mitomans, com amb la cosa aquesta d'adorar la icona d'una verge que no era verge, que se la fotia un soldat romà. i dos mil anys més tard, encara dura la comèdia, la gran farsa, la gran vergonya eterna de la humanitat: el cristianisme.

 "El mes de maig, o mes de Maria que deien abans, era quan ens feien resar-li a la mare de Déu cada tarda, portar-li flors i tot aixó, almenys on anava jo als vuit anys a Cal Sr. Vall, que era una escola privada i en principi laica.
Aquesta acadèmia manada per un minusvàlid psicòpata que es passava les classes fumant en pipa i pegant amb la palmeta la canalla, tenia les aules dividides en dos, nens i nenes i òbviament el càstig en fer alguna malifeta – palmeta apart - era anar a la classe dels altres. Tot i aquest panorama tan poc engrescador s’ha de dir que la resta del personal docent era professional, malgrat la senyoreta Valentina que era germana o algun parentiu tenia amb el psicòpata, i era aquesta Valentina una espècie de “ama de llaves” que com un gos guardià ho controlava tot. S’ha de dir també en positiu, que l’ensenyament es feia en català, tot i que la palmeta feia el mateix mal, car la crueltat innecessària amb la mainada indefensa no hi entén d’idiomes. A banda de tot aixó, com a mainada que érem sobrevivíem a aquest estat dictatorial i ens divertíem fent les bretolades que podíem o ens deixaven. Una d’elles (un clàssic) era desenroscar la bombeta del lavabo i posar-hi cinc cèntims de pesseta, així en encendre el llum es fonia la bombeta i els ploms. Una altre més sofisticada perquè s’havia de fer ben fet, consistia en tocar dissimuladament l’esparreguera que hi havia al voltant de la imatge de la verge Maria, de tal manera que a l’estona d’haver encès l’espelma per resar, la flama d’aquesta prengués l’esparreguera i s’encengués tot, amb la consegüent alteració del rés que obviament s'interrompia.
Aquí, en aquesta escola privada, o particular com és deia abans, vaig aprendre que anar a pixar era “aguas menores” i a cagar “aguas mayores” i suposo que vaig aprendre moltes més coses positives que ara no recordo ni m’importa. Queda el substrat clavat al cervell de la cara de sàdic que posava el psicòpata quan pegava amb la palmeta la ma de nens i nenes de set o vuit anys. Tot un exemple del que no ha de ser un ensenyant. 
Anys més tard, un excompany em va trucar per fer-me saber que li volien fer un homenatge al psicópata, afortunadament ja retirat. El vaig enviar a pastar fang."