Quan el fum de les xemeneies significava progrès i els vailets anàvem sols a l'escola, la llet s'anava a buscar a la vaqueria, acabada de munyir, i després a casa un cop bullida la nata que quedava al damunt escampada sobre una torrada era una delícia, com ho eren aquells primers iogurts naturals embolicats amb una goma de 'los pollos', i la fruita i les verdures eren les del temps, tant era així que fins i tot feien olor i tenien sabor, i les moreres s'omplien de móres vermelles i negres sense pols com estan ara les que queden. 
Al bosc hi havia a la tardor, molts bolets i pocs boletaires i els cistells s'omplien amb facilitat i poc de temps. A les cases, la porta sempre estava oberta per si algú havia de menester alguna cosa, i les botigues del poble no tancaven mai, com a màxim tenien la persiana mig abaixada, o mig aixecada per si algú necessitava quelcom, ates vivien a la rerebotiga. La mainada, en aquells temps érem canalla, voltàvem sols tot el sant dia, avisats només per si ens aturava un senyor que baixava d'un cotxe negre i ens oferia caramels, pocs n'hi havia de cotxes, o haigas si eren de luxe. A futbol hi jugàvem al bell mig del carrer sense asfaltar, amb basals permanents, partits que solien acabar a pedrades. La gent xiulava i cantava pel carrer, i, tot i ser més pobres i amb menys mitjans que ara, la percepció és que la gent, o almenys això semblava, era més feliç.