Quan tenia setze anys vaig veure una pel·lícula que em va impresionar profundament, "la Chica con la Maleta" del director de cinema italià Valerio Zurlini, amb una meravellosa Claudia Cardinale, Gian Maria Volonté i un timid Jacques Perrin. La película en un fantàstic blanc i negre obra de Tino Santoni - que no és gens fàcil -, narra les peripecies d'una noia Claudia Cardinale, que coneix un noi tímid Jacques Perrin, germà del seu amant que passa d'ella, el noi s'enamora d'ella, però és un amor impossible. La película que no l'he tornada a veure més, la vaig visionar tres o quatre vegades en una setmana al cine Colón, on ara hi ha un bingo, a la avinguda 11 de setembre.
Em va impresionar molt, suposo perquè representava, (tot i que era més gran) que en Jacques Perrrin tenia 16 o 17 anys i em vaig identificar molt amb el personatge, i és que la Claudia estaba guapa a rebentar, em sembla era la seva segona o tercera pel·lícula que interpretava i recordo que em vaig enamorar com un imbécil d'ella. A banda, diria jo que fou la primera producció, o sino de les primeres europees que a més a més d'una excelent banda sonora, contenia dins seu cançons dels cantants de moda a Itàlia en aquell moment: Mina, Milva, Peppino de Capri, Renato Carosone, Adriano Celentano, Gino Paoli i algun altre que ara no recordo, aspecte que no era massa freqüent i que va coincidir també amb l'apogeu de la cançó italiana.
Suposo que si ara la tornes a veure, tindria una enorme decepció, tot i que em dona la sensació que és un film que no necessariament ha d'haver envellit malament, però és que encara em dura la decepció de revisar Farenheit 451º de Truffaut que vaig veure estrenar a Palma de Mallorca l'any 68 quan hi feia la mili. I és que hi ha pel·lícules que com les persones envelleixen molt malament.