Els homínids portem una munió d'anys preguntant-nos o buscant quin sentit té la vida, quan cada vegada estic més convençut que no en té cap, que, de fet, no som gran cosa més que un accident dins la naturalesa, que distorsiona el seu entorn de manera sistemàtica des del primer moment que es va posar dret. De fet, la vida es l'espai de temps que trascorreix entre l'acte de nèixer fins al de morir, i emmig del que es tracta és de fer el menys de mal possible, I ja no hi ha res més. La vida més que tenir sentit és un sens sentit. Una estafa, des del primer moment en que ens porten aquí sense demanar-nos-ho, i a sobre ni tan sols legalment ens deixen decidir quan marxar de manera voluntaria. Som l'ùnic animal de la naturalesa que és capaç de matar, sense cap raó o motiu i a vegades cap remordiment, remordiment, que com el sentiment de culpa que nomès tenim els homínids, els altres animals no els necessiten, són molt més perfectes que nosaltres, llàstima que siguin incapaços de riure, de plorar, de somriure o d'estimar, de compadir, d'abraçar, de besar, de ser solidaris. Potser som un accident dins la naturalesa, però un accident, o un error, amb matissos.
No estoy del todo seguro de que los animales no sean capaces de hacer lo que tu dices, lo que si se, es que nos creemos el centro del mundo y somos una mierdecilla , en una pequeña bola azul dentro de millares de millones de estrellas y que nos damos mucha importancia, ya sabes, "dime de que presumes..."
ResponEliminaHi ha un moment, dins de tanta misèria, en què t'enfiles al capdamunt d'una muntanya, és de nit a l'estiu, i el cel és clar. La Via Làctia es allí, l'han encesa per a tu. I et sents molt xic, i copses la teva única grandesa, sóc l'ésser viu d'aquest planeta capaç de mirar l'univers i provar de comprendre'l. Amb això n'hi ha ben bé prou. Baixes sentint-te molt humil, però molt important a l'hora. I això fa que sàpigues que no pots malbaratar aquest coneixement fent mal a ningú, perquè els "algús" també són tu.
ResponEliminaMontse, aquest poema va d'aixó que tu dius:
ResponEliminaBALB
Balb de fred íntim
d'aquell que no se'n va
que t'envolta de sobte
en tenir consciència
que ets un ésser
fràgil, desemparat,
inerme davant la vellesa
i la proximitat de la mort.
Una criatura esventada
dins un camp circular
abandonat a la propia sort
i als avatars del destí.
Ignorant i espantat
qualsevol nit d'estiu
sota un cel estrellat
que et recorda ets no res
- només -
una agulla minsa i ridícula
perduda al bell mig
d'un paller immens.
Daniel: por ahí anda el poema que le he dejado a Montse.
ResponElimina