La intervenció del ministre Cristóbal Montoro al Congrés ha provocat un efecte no sé si calculat pel Govern d'Espanya. La intervenció del ministre Hisenda ha irritat gent que està molt enfadada amb Jordi Pujol i la seva família. Enfadada pel frau fiscal, per l'ocultació d'aquest, pel abrupte contrast entre l'evasió fiscal i els constants discursos moralistes de l'expresident. Montoro ha aconseguit irritar gent més que enfadada per l'estratègia defensiva de Pujol, clarament supeditada a la protecció del seu fill gran, un personatge que no se salvarà del més radical oprobi, en el supòsit, improbable, que aconsegueixi sortir indemne de les accions penals que li cauran a sobre.


Montoro ha ferit la moral de gent que ja estava desmoralitzada pel degradant final d'un home en el que havien confiat i admirat. Gent dolguda, gent esgotada, gent desmobilitzada. Gent que va votar tota la seva vida a CiU i que avui diu que va abstenir pels segles dels segles, o que donarà la seva papereta a Podem, per pegar-li una bona puntada de peu a un sistema polític hipòcrita. No estic fabulant. Aquest sentiment ha entre molts electors del partit que ha governat Catalunya durant més de vint anys. (Vint sobre un total de trenta-quatre anys d'autonomia).

L'analogia entre sobiranisme i corrupció va ser ahir demolidora. La fàbrica d'idees del Partit Popular sempre ha manejat amb força desimboltura i eficàcia les tècniques de l'analogia. Pujol, pare del modern nacionalisme català, ha defraudat greument Hisenda i alguns dels seus fills són sospitosos d'altres foscos manejos, per tant, la seva culpa es projecta sobretot el sobiranisme català. Un recent editorial del diari ABC prefigurava aquesta idea amb les següents afirmacions: "El nacionalisme català s'ha instal · lat fora de les regles de la moral pública, no només dels principis legals i democràtics" (...) "És una elit que porta la corrupció en el seu codi genètic ". Codi genètic, glups. La genètica deixar de ser arma de combat polític, a Europa, en concloure la Segona Guerra Mundial. La fàbrica de 'frames' s'ha posat en marxa: sobiranisme és igual a corrupció.

Evidentment, si un partit o un diari rellevant afirmessin que el cas Gürtel defineix a tot el Partit Popular com una organització delictiva, tindríem un escàndol. És veritat, a Twitter es poden trobar afirmacions d'aquest caire, però no estem parlant dels trinats electrònics, estem parlant de la tècnica argumental del ministre d'Hisenda al Congrés dels Diputats. (Montoro, per cert, es va referir a l'ex tresorer i administrador del PP, tancat fa més d'un any a la presó de Soto del Real, com "don Luis Bárcenas").

Imaginem també que una rellevant personalitat espanyola afirmés públicament que el cas dels ERO a Andalusia invalida tot l'ideari socialdemòcrata. Sí, és veritat, alguna invectiva d'aquest tipus pot llegir-se en alguna columna de premsa de Madrid, però és difícil que ho sentim al Congrés. Podríem posar molts més exemples. En les magnífiques biografies que fa uns mesos es van publicar en tots els diaris sobre Adolfo Suárez es va recordar amb molta discreció, o ni tan sols es va recordar, la seva relació amb el banquer Mario Conde, que va ajudar a finançar el CDS amb 300 milions de pessetes sostrets de Banesto mitjançant una anotació comptable falsa. (Així ho va declarar al jutge el 1992 un dels acusats pel monumental desfalc a Banesto). Adolfo Suárez, com és ben sabut, va tenir funerals d'Estat.

El de Jordi Pujol és diferent. Pujol ha liderat durant més de quaranta anys un corrent polític que qüestiona o posa en discussió alguns dels elements estructurals de l'Estat espanyol. En aliança amb altres forces, aquest corrent va aconseguir inscriure en la Constitució de 1978 principis que encara no han estat digerits per un sector significatiu de la dreta. Per exemple, l'article 2, on s'afirma que Espanya està composta per "nacionalitats i regions". (Els promotors d'aquest redactat van ser Jordi Solé Tura, del PSUC, i Miquel Roca Junyent, de CDC, comptant amb el suport del socialista Gregorio Peces-Barba, en el temps en què el PSOE encara defensava que Espanya era una "nació de nacions "). Pujol és diferent, perquè com va dir ahir Montoro, mentre defraudava a Hisenda es convertia en capdavanter de l'independentisme català. La caiguda de Pujol, espectacular, tremenda, i inapel · lable, és un fet polític de primera magnitud que el Govern ha buscat amb afany. El ministre va reconèixer que l'expresident i el seu entorn estaven sent investigats des d'abans de l'any 2000.

Ahir mateix, mentre Montoro establia l'analogia entre corrupció i sobiranisme, el president del Govern rebia al primer ministre d'Andorra, país en el qual s'ha posat el descobert el "tresor" dels Pujol, suposadament per la delació d'un directiu bancari descontentament . Sense aquesta delació, el curs polític hauria començat d'una altra manera.

Algunes persones -catalanes, però no només catalanes- es van sentir ofeses amb Montoro, que va llegir el seu discurs, per tal de deixar clar que no estava improvisant, altres persones, menys susceptibles, es van preguntar des de la més absoluta racionalitat, per què diables el Govern no deixa que els fets parlin per si sols, sense empènyer. Aquest sembla ser el destí de la dreta espanyola: quan té l'adversari a terra, malferit, humiliat i en posició ridícula, necessita trepitjar. Per què?

(A Itàlia aquesta actitud rep un nom molt musical: 'stravincere'. Vèncer en excés. Allà, sol estar mal vist.)

- Article d'Enric Juliana a La Vanguardia

A vegades hi ha gent que no entén res i se sol dir d'ella que és idiota. La Corrupció a Espanya va per aquest ordre: PSOE d'Andalucia, Partit popular i després Jordi Pujol i família més CIu. I això, el Sr Montoro no ho ha volgut veure. Als xulos 'barriobajeros' els sol  passar aquesta manca de visió de la realitat dels fets, lo qual el fa encara mes idiota.