Quan es rebutja el lirisme, tacar una pàgina es converteix en un infortuni: quin sentit té escriure per... dir exactament el que s'havia de dir? deia Cioran, i és Vila Matas, qui parla també d'escriure en certa manera en un sentit semblant: 

 "Plantejar-se escriure és endinsar-se en un espai perillós, perquè s'entra en un fosc túnel sense final, perquè mai s'arriba a la satisfacció plena, mai s'arriba a escriure l'obra perfecta o genial, i això produeix la més gran de les neguits. abans s'aprèn a morir que a escriure. I és que (com diu Justo Navarro) ser escriptor, quan ja se sap escriure, és convertir-se en un estrany, en un estranger: has de començar a traduir-te a tu mateix. 
Escriure és fer-se passar per un altre, escriure és deixar de ser escriptor o de voler semblar Mastroianni per simplement escriure, escriure el que escriuries si escrivissis. És una cosa terrible però que recomano a tothom, perquè escriure és corregir la vida, - encara que només corregim una coma al dia -, és l'únic que ens protegeix de les ferides insensates i cops absurds que ens dóna l'horrible vida autèntica (a causa del seu caràcter de horrible, el tribut que hem de pagar per escriure i renunciar a part de la vida autèntica no és doncs tan dur com podria pensar-se) o bé, com deia Italo Svevo, és el millor que podem fer en aquesta vida i, precisament per ser el millor, hauríem de desitjar que ho fes tothom: «Quan tots comprenguin amb la claredat amb que jo ho faig, tots escriuran. La vida serà literaturitzada. La meitat de la humanitat es dedicarà a llegir i a estudiar el que l'altra meitat de la humanitat haurà escrit. 
I el recolliment ocuparà la major part del temps que serà així arrabassat a l'horrible vida veritable. I si una part de la humanitat es rebel·lés i es negués a llegir les elucubracions dels altres, molt millor. Cada un es llegiria a si mateix»."