Qui està disposat a morir per un ideal està, en el fons, igualment disposat a matar per l'ideal. Totes les doctrines comencen amb un màrtir i acaben amb una inquisició. Cal tenir en compte aquest aforisme de Fuster, aquest i el dels cristians (independentistes per suposat). Hi ha dues menes de cristians - dues menes de professar qualsevol ideologia - els qui prefereixen recordar que aquell qui no està amb mi, està contra mi (Math., XII, 30), i els qui creuen que qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres (Luc.,IX, 50). Ho dic perquè en els mals temps que corren la cosa cada vegada va més per aquí, i hem arribat a un moment en que cal definir-se i parlar clar, les mitges tintes ja no valen. Que volen aquesta gent? que a mi no m'interessa.
Ho dic perquè per començar, Espanya no em ni ens roba, ans al contrari, em paga religiosament cada més la pensió, questió que no em pot garantir ningú més, diguin el que diguin, i no ho escric per la mesquinesa de cobrar o no, encara que tampoc em faria cap gràcia sacrificar la pensió un parell de mesos pel be del meu pais. No es tracte d'aixo, simplement, Espanya no ens roba, és el Govern de l'Estat Espanyol el qui no redeestribueix adequadament els diners que es recapten i paguen aquí, siguin 8 o 16 mil milions (més aviat 8 mil milions l'any), aquest punt sembla clar, però ho dic, perquè dir Espanya ens roba, és francament desafortunat i ofensiu per a la majoria d'espanyols que possiblement com nosaltres pateixen també aquest espoli en major o menor mesura.
Semblaria doncs que el més raonable seria la negociació, el peix al cove de l'avi - xoriço tardorenc -, però posat al dia, i semblava que aquest era el cami escollit per Mas, però els fets. l'ANC i ERC l'han sobrepassat i ara està tocat, enfonsat i out, sense cap possibilitat de decidir res, presoner d'ell mateix i de l'entorn sobiranista.

Tot plegat, un desori, una tragicomèdia sense sentit que no ens durà enlloc ni acabarà aportant res de bo. Ja va dir Aznar que abans es trencaria la unitat de Catalunya que la d'Espanya, i el molt cabró (dit amb carinyu) ho va encertar.