ÚLTIMS ESCRITS :

VELL MANUSCRIT



Es podria dir que el sistema de defensa de la nostra pàtria pateix de seriosos defectes. Fins ara no ens hem ocupat d'ells sinó dels nostres deures quotidians; però alguns esdeveniments recents ens inquieten.


Sóc sabater; el meu negoci dóna a la plaça del palau imperial. A l'alba, tot just obro les meves finestres, ja veig soldats armats, apostats a totes les cantonades que donen a la plaça. Però no són soldats nostres; són, evidentment, nòmades del Nord. D'alguna manera que no arribo a comprendre, han arribat fins a la capital, que, però, està bastant lluny de les fronteres. De tota manera, hi són; el seu nombre sembla augmentar cada dia.

Com és el seu costum, acampen a l'aire lliure i rebutgen les cases. S'entretenen en esmolar les espases, a agusar les fletxes, a realitzar exercicis eqüestres. Han convertit aquesta plaça tranquil·la i sempre polida en una veritable cort de porcs. Moltes vegades intentem sortir dels nostres negocis i fer una recorreguda per netejar almenys les escombraries; però aquestes sortides es tornen cada vegada més escasses, perquè és una feina inútil i correm, a més, el risc de ser aixafats pels seus cavalls salvatges o que ens fereixin amb els seus fuets.

És impossible parlar amb els nòmades. No coneixen el nostre idioma i gairebé no tenen idioma propi. Entre ells s'entenen com s'entenen els gralles. Tot el temps s'escolta aquest grallar de gralles. Les nostres costums i les nostres institucions els resulten tan incomprensibles com mancats d'interès. Pel mateix, ni tan sols intenten comprendre el nostre llenguatge de senyals. Un pot dislocar-se la mandíbula i les nines de tant fer gestos; no entenen res i mai entendran. Sovint fan ganyotes; en aquestes ocasions posen els ulls en blanc i els surt escuma per la boca, però amb això res volen dir ni tampoc causen terror algun; ho fan per costum. Si necessiten alguna cosa, ho roben. No es pot afirmar que utilitzin la violència. Simplement s'apoderen de les coses; un es fa a un costat i lels hi cedeix.

També de la meva botiga s'han portat excel·lents mercaderies. Però no puc queixar-me quan veig, per exemple, el que passa amb el carnisser. Tot just arriba la seva mercaderia, els nòmades se l'emporten i la mengen immediatament. També els seus cavalls devoren carn; sovint es veu un genet amb el seu cavall menjant del mateix tros de carn, cadascú d'una punta. El carnisser és poruc i no s'atreveix a suspendre les comandes de carn. Però nosaltres comprenem la seva situació i fem col·lectes per mantenir-lo. Si els nòmades es trobessin sense carn, ningú sap el que se'ls acudiria fer; per altra banda, qui sap el que se'ls acudiria fer menjant carn cada dia.

Fa poc, el carnisser va pensar que podria estalviar-se, almenys, el treball d'esquarterar, i un matí va portar un bou viu. Però no s'atrevirà a fer-ho novament. Jo em vaig passar tota una hora tirat a terra, en el fons de la meva botiga, tapat amb tota la meva roba, mantes i coixins, per no sentir els bramuls d'aquest bou, mentre els nòmades s'abalançaven des de tots costats sobre ell i li arrencaven amb les dents trossos de carn viva. No em vaig atrevir a sortir fins molt després que el soroll cessés; com ebris entorn d'una bóta de vi, estaven estesos per l'esgotament, al voltant de les restes del bou.

Precisament en aquella ocasió em va semblar veure l'emperador en persona apuntat per una de les finestres del palau; gairebé mai surt a les habitacions exteriors i viu sempre al jardí més interior, però aquesta vegada ho vaig veure, o almenys em va semblar veure-ho, davant d'una de les finestres, contemplant capcot el que passava davant seu palau.

¿En què acabarà això? -ens preguntem tots-. Fins quan suportarem aquesta càrrega i aquest turment? El palau imperial ha portat als nòmades, però no sap com fer per repel·lir-los. El portal està tancat; els guàrdies, que abans solien entrar i sortir marxant festivament, ara estan sempre tancats darrere de les reixes de les finestres. La salvació de la pàtria només depèn de nosaltres, artesans i comerciants; però no estem preparats per a semblant empresa; tampoc ens hem vantat mai de ser capaços de complir-la. Hi ha certa confusió, i aquesta confusió serà la nostra ruïna.

 El vell manuscrit [Conte: Text complet.]
ciudadseva.com - Franz Kafka




3 comentaris:

  1. Hi ha certa confusió, i aquesta confusió serà la nostra ruïna.

    Estoy de acuerdo y traslado a esta época el pensamiento de ese momento.
    Salut
    Ciudat ¡¡¡

    ResponElimina
  2. Kafka siempre me gusto, en el aspecto de los ejercitos, los pueblos pacificos se acuerdan de él demasiado tarde y es entonces cuando intervienen los mercenarios y secuestran al pais con motivo de su seguridad, es el fin del pais, los romanos ya lo sufrieron cuando dejaron de ser ciudadanos los que tenian armas y cuando ser militar estuvo mal visto.

    ResponElimina
  3. Miquel,la vigencia d'aquest conte es brutal.

    ResponElimina