Quan acabin de pronunciar els milers de milions de noms possibles  de tots els éssers, amb déus cansats, amb guerrers irrefrenables embrancats i compromesos sense ombra de dubte en el desenvolupament i il·luminació del tot i de tothom; amb moments plens de màgia, éssers mitològics, somnis, amb la conjunció de tots els desitjos, agressions i ignoràncies en un sol instant, amb el descens de la llum de la comprensió i coneixement profund en les consciències de tots els éssers, amb el gir espiral dels temps en una entropia que mai cessa de manifestar la inexistència de les dimensions, amb suïcidis col·lectius, orgies, plagues, bogeria i mort infinita que es repeteixen sense mai acabar. 

Així és com acaba l'univers que mai acaba, ja que el principi era el final. El propòsit desesperançador del viatge de la realitat a través de la intensificació de tota manifestació mental és la realització de la insubstancialitat i inexistència del trànsit. 

Dit d'una altra manera: la claredat i simplicitat d'aquestes sentències no contribueix a la demora de la lectura, tots els textos comenten i pressuposen una complexa història del futur de l'univers, de l'expansió impossible del que és humà i les manifestacions de la seva intel·ligència pel cosmos, fins a la realització d'això: que sempre han estat aquí. 

Quin era el principi, quin era la fi? ¿Espiral, circular, lineal, no pitagòrica, quina determinació de la forma del buit arquitectura la imatge d'un fractal constituït de galàxies? 

Tots els núvols de noms, totes les coses possibles amb la seva materialitat infinita, podrien desaparèixer com si mai no haguessin existit.


“Así acaba el universo”, de Ramón Oyarzún
en Grado cero, Dscntxt Editores, 2014+
del blog Descontexto