LA DESCONNEXIÓ JA HA COMENÇAT 29.10.15

"El problema és que Mas ja no lidera això, va a remolc. Ens trobem en la situació més greu per a la democràcia des del 23-F. El discurs tan sectari de Forcadell, la persona que representa a tots els parlamentaris, resulta inconcebible. Hi ha dos milions de persones mobilitzades i un parlament que ha advertit que no van a aplicar les lleis. A algú se li va a anar l'olla i saltarà l'espurna. El que busca el nacionalisme és donar la majoria absoluta a Rajoy, perquè és el que els interessa per mantenir-se vius. Un president conciliador els perjudica. No volen seure a dialogar per arribar a acords", explica un destacat membre del PSC que no donava crèdit al que va escoltar en directe el dia 26, i que afegeix amb ironia: "Penjo, que ens han d'estar cobrant la itinerància".

La desconnexió ha començat. Però al ciutadà, la resposta de bancs i emblemàtiques empreses catalanes amb interessos nacionals no li arribarà fins que la situació política toqui sostre. "El problema és que la classe empresarial és molt covarda. En privat no dubten a posar-se les mans al cap i parlar sobre com aturar el disbarat o de com sortir-ne indemnes. Abans que es notin els seus moviments, ha de rebentar tot", apunta un polític català que manté estretes relacions amb el poder econòmic a Catalunya.

La calma de les fonts econòmiques de Convergència contrasta amb els nervis entre els mitjans propers a la banca i entre polítics socialistes o de Ciutadans, convençuts que dos mesos -o 7 setmanes- poden ser terribles. "Si amb sort no hi ha cap incident d'ordre públic ni cap enfrontament, el que no van a poder parar, i només podrem avaluar dins d'un temps, és la fugida de capitals, que a hores d'ara ja es deu estar produint, encara que ens ho ocultin. Per molt que la banca s'expliqui fora, ja sigui a la City londinende o a Wall Street, els diners són porucs. I el sorprenent és que tot aquest procés s'està produint sense un Govern ferm i amb un Mas assetjat per la corrupció i en funcions", apunta un economista català d'esquerres, avui sospitós per als independentistes.

Pilar Portero i Ana Cañil - http://www.huffingtonpost.es/pilar-portero-y-ana-canil/el-estrangulamiento-econo_b_8410014.html

sbd - 29.10.2015

AIXÒ QUE EN DIUEN 'LA FIESTA' 28.10.15

El testimoni de Jose Sepúlveda, un tècnic de so de televisió que treballava en les retransmissions de toros, s'ha convertit en tot un fenomen viral a Facebook, on les seves paraules, compartides per Anonymous Defensa Animal Espanya, han estat compartides gairebé 60.000 vegades i ha rebut més de 40.000 'm'agrada'.Aquesta és l'experiència relatada per Sepúlveda, que reproduïm textualment:

    "En el meu cas, que m'ha tocat portar el so en alguna retransmissió, sempre he comentat, que si en lloc de la barreja de so de la banda de música, aplaudiments, braus, olessss i altres ... el so fos el que capta el Sennheiser 816 (micròfon que capta a gran distància i bona qualitat) a peu de plaça, on s'escolta perfectament el so de la banderilles a l'entrar a la pell, els bramuls de dolor que dóna l'animal a cada tortura a la qual es sotmet ... i a més ho acompanyéssim de primers plans de les ferides que porta, dels coàguls com el palmell d'una mà, de la sang que li brolla compassada al batec del cor o la mirada que posa l'animal abans que li donin l'estocada final, crec que el 90% apagaria el televisor en presenciar semblant carnisseria a ritme de pasdoble.

    Jo, personalment vaig demanar el deixar de fer aquest tipus de treball, precisament un dia que a Castelló em va tocar estar al carreró i em vaig cabrejar molt en escoltar a un toro, al qual el torero va fallar quatre vegades amb l'estoc i fart d'escoltar al pobre animal em vaig treure els auriculars ... No vaig tenir prou, que mentre agonitzava, escopia, s'ofegava en la seva sang, es va venir a morir just enganxat al meu davant, recolzat sobre les fustes mentre donava esglais i la seva mirada plena de sang i amb llàgrimes, sí llàgrimes, siguin o no siguin de dolor, es va creuar amb la meva i no ens la vam perdre fins que un inútil .... va fallar dues vegades amb el 'descabellado', a qui li vaig dir de tot.

    Aquí va acabar la meva temporada torera de per vida.

    Són sentiments personals i el més probable és que a un amant de "la fiesta" li sembli ridícul, però per a mi, més ridícul és quan després de semblant carnisseria, gires la vista al públic i els veus allà aplaudint, menjant el bocata sense immutar-se, ni havent vist i sentit el que jo. "En donar-se compte de la repercussió del que havia escrit, Sepúlveda va explicar que va decidir publicar els seus pensaments per aportar "un altre punt de 'sentit' i de vista" sobre els toros. "Si ha servit per conscienciar, per fer canviar de parer (com he llegit en alguna resposta), obrir debat i per mostrar l'altra cara de les curses de braus, em conforta que s'hagi compartit amb aquesta facilitat", ha afegit."És cert que la meva narració està carregada de sentiments personals, però igual que molts companys de professió que s'han trobat en la mateixa situació, no és fàcil posar la mirada a un altre costat amb el que està passant davant dels teus nassos", va dir en un altre comentari. elhuffpost.es

sbd - 28.10.2015

CANSAT DE SER CATALÀ 27.10.15

Fa temps que em pregunto si realment el nostre problema com a País només és Espanya, o el Govern o Governs d'Espanya. Ho dic perquè tenir una mosca collonera que tot el sant dia per més raons més o menys ben explicades que tingui, està emprenyant constantment sense saber encara que vol ser quan sigui gran, entenc ha de tocar i molt els bemolls, fins a treure de polleguera.

Cert és que amb el Govern dels Socialistes es va complicar més la situació atès la consecució i aplicació del que va costar tant assolir com fou el nou Estatut, es va transformar en la història interminable, amb el Tribunal constitucional desfullant la margarita. Però aixó ja se sabia des del moment en que sorprenentment i gràcies a l'11M ZP va guanyar les elecciones, i en el fons és un punt cojuntural més dins del nostre particular frec a frec amb Espanya. Entenc que el desencant mutu, aquest no trobar-se ve de més lluny i té causes més profundes i enquistades. 
El Govern de Mariano Raoy i la crisi poc han ajudat, i com de fet aquest Govern no ha fet res i la situació diguin el que diguin és igual a quan el va deixar ZP, amb el mateix numero d'aturats i precarietat laboral, som o èrem, amb el problema de la divisió de partits a Catalunya, agreujat per la inestabilitat de CDC, la desaparició d'Unió i la desaparició técnica d'ERC que ha deixat el nostre futur en mans de la CUP. Un panorama francament tétric i preocupant.

Sovint, diem que no ens entenen, cony! Si es que els primers que no ens entenem i aclarim som nosaltres, com volem que ens entenguin els altres. Lluny queda quan fa temps Artur Mas parlava de la Casa comuna i de refundar el catalanisme, aixó ja s'ha refredat, i ara es independentipsta, sobiranista o esnobista, depén del moment i la intenció de vot, però prenent-li la paraula, se m’acut que potser hauríem de refundar els partits polítics, perquè aquesta és bàsicament l’arrel del nostre problema. Tenim un garbuix de partits que no acaben de satisfer-nos, per manca de concreció en els seus plantejaments o per perdre’s en les menudeses miserables del dia a dia, lluny del Pacte Democràtic per Catalunya- per exemple – Partits que confonen els problemes, les preocupacions reals que tenim tots els que vivim en aquest país, amb els seus, de lideratge inclosos i entestats com estan en les seves picabaralles ometent el debat real de les idees, quan pel ciutadà el debat real i prioritari és el de la butxaca i resolt aquest, ja tindrà temps d’embrancar-se en si son garses o perdius. 
Com en el joc de trencar l’olla que amb els ulls embenats i un pal a la mà vas donat passes titubejants intentant encertar l'olla dins del desconcert que et produeix la foscor.

Aquesta és la sensació que hom percep en els nostres polítics, de desconcert i de desunió, situació ideal perquè els altres en vista del panorama se’ns vagin rifant i torejant, mai millor dit. De manca de lideratge del Govern actual en funcions i anteriors, nos entendre que no és que vegi l'ampolla mig buida sinó que no hi ha ni ampolla.

I emmig d'aquest panorama desolador, d'aquest ermot, si hauria d'afegir que el país com a societat, no està en general gaire per la labor, priven més les necessitats del dia i de l'oci i s'ha refredat aquell esperit contestatari de la transició. Ens hem acomodat - és cert -, i continrà igual enguany malgrat la crisi. Crisi i el que comporta per a l'Industria i sobretot per les petites i mitjanes empreses, i com a conseqüència última, d'atur, i que potser si en comptes de perdre's en disquisicions i discussions estèrils internes i externes es podia haver previst (qualsevol mitjanament informat n'era conscient del que ens venia a sobre) i possiblement es podien haver adoptat mesures paliatives de manera que la sotragada no fos tan forta i dolorosa.

I en aquest aspecte com en altres del País, no si val de donar sempre la culpa a Madrid, ja no cola ni s'ho creu la gent, hi ha molta culpa interna de la ineficiència de la nostra classe política, Govern i oposició, (tanto monta monta tanto) perduts enmig de les seves miseries de politiqueig i amb nul·la visió de futur a mig i llarg termini. De vol gallinaci diría algún.....pitjor encara, aquests ni intenten volar, s'arrosseguen.

No se que hauria passat si en Josep Pallach no hagués perdut la vida aquell mes de gener de 1977, seria fer política ficció, és el mal de morir-se abans d’hora, pots esdevenir un mite o caure en l’oblit, ell era, crec, una referència que en el devenir polític dels anys següents hauria pogut canviar el curs de la nostra història. Però no fou així, i ves a saber com realment hauria anat, els fets són els que són i estem on estem. Votant com vaig ser durant anys de CIU (ara CDC), decebut pel pacte del Majéstic amb el Pp en la seva primera legislatura, la del català en la intimitat, i albirant cap on derivaria el tarannà d'Aznar, decebut i emprenyat vaig abandonar-los com a votant, refugiant-me en ERC on no m’hi acabava de sentir del tot còmode. Vaig votar-los no massa convençut amb el resultat que s’ha vist un cop han tocat poder.

I ara que faig? Em pregunto, i immers en un mar de dubtes, ja no sé a qui votar, ni si sóc català, espanyol, europeu o ciutadà de la Creu Alta. Ni tan sols estic emprenyat com deia al seu dia l’Enric Juliana. El que si sé és que estic decebut, fastiguejat i molt cansat, molt cansat, de partits de seleccions, de sobiranistes cridaners i esbojarrats, de tecnòcrates aturats, d'impresentables, de tot en general, de nacionalistes a ambdues bandes, de pàtries, de banderes, d’ideals i d’utopies. Cansat de transigir, d’exigir i de compartir, de ser solidari i a sobre acusat del contrari, cansat de que es censuri una cosa tan simple com pretendre expressar-me amb la meva pròpia llengua com si fos un acte gairebé terrorista, tot per demanar als qui viuen i treballen aquí que facin el mateix o almenys ho intentin. Cansat que professionals de la demagògia tergiversin situacions normals de la llengua, en un país modèlic en aquest sentit, on durant 25 anys s'ha aplicat amb cura i fins i tot excessiva prudència (perquè no s'enfadin) l'immersió lingüistica. 

Ara, va la Forcadell i JXSI i la CUP i parlen de no se que de la república Catalana deixant a banda el Constitucional, de separació democràtica i unes quantes endergues més. Poca feina tenen aquests quatre eixelebrats i la de 'President posi les urnes' que ja té el que volia, un càrrec polític. Això el mateix dia que registren la casa del pare i no precisament de la patria sinó dels corruptes i dels corruptes d'aquí, la banda del 3% que el cínic del cadàver polític d'Artur Mas encara nega i parla - mentider - de transparencia en les adjudicacions de les obres públiques. Amb mi que no hi contin, encara no m'he begut l'enteniment ni tinc la capacitat de somiar truites de dos ous sense rovell, amb mi i amb molts, amb molts més dels que es pensen, i em pregunto en nom de qui estàn prenent unes decisions per les que no estan ni tan sols legitimats. Mentre formar Govern va per llarg i podem estar així, sense Govern fins al 9 de gener de l'any vinent, i és que a sobre d'eixelebrats són una colla d'irresponsables, tots, del primer a l'ùltim.

No se si val la pena aquest desgast, aquesta continua decepció en que ens trobem immers, agreujada per el pare i familia, aqui si que hem tocat fons i ens ha deixat tocats, almenys a mi. Sincerament, no se si val la pena ser català, ja no ho sé, a vegades penso que m'agradaría ser Valencià, Murcià o Extremeny, tindria molts menys problemes, el preu a pagar pel fet de ser català és molt onerós i la recompensa escadussera; però la realitat és que no se ni puc ser una altra cosa més que català, fins que em deixin els uns i els altres.... o s'en vagi tot en orris....

sbd - 27.10.2015

AIXÒ NO HI HA QUI HO AGUANTI 4.11.14

Ah! l'esperpent continua, Valle-Inclàn ha ressucitat i Berlanga xala com un berro. Sazatornil està pendent de rebre el paper de secundari de luxe, i Mihura i els germans Quintero ja preparen el guió: L'alcalde de Montblanc, Pep Andreu, proposa, si cal, prohibir la circulació de cotxes pel casc antic per evitar l'entrada de vehicles de la policia espanyola o la Guàrdia Civil. El Quinqui Arrufat: «Sortirem a votar, votarem i guanyarem per golejada». Mossen Fernández Diaz ha legalitzat Alba Daurada, L'Artur que s'ha posat les orelleres i tira endavant qual sota carro, caigui qui caigui i peti qui peti. 

No ens poden atacar els perversos espanyols amb els submarins perquè baixen però no tornen a pujar, els tancs s'ensorren a l'asfalt per excés de pes, els destructors estàn al port amb bombes traient l'aigua perquè no naufraguin, L'unic portaavions que tenen no sabe no contesta, el Juan Sebastian Elcano és dedica a traficar amb droga, i l'alt càrrec militar millor que tenen té el títol d'una anella d'anís del Mono després d'haver-se'l endrapat. A més a més, com a l'acudit de l'Eugenio, a Catalunya no ens hi caben tants presoners.

O sia que, tots tranquils, diumenge que muntin la paradeta tornant a l'origen del paripé d'Arenys de Munt, Com en una dictadura (encara que potser no ho sigui) votaran nomès els seus (30%), per a ells serà un exit, per els altres un fracàs, Mas convocarà eleccions plebiscitaries pel febrer (totes ho són) nomès que ell no ho sap, o no li han dit,  les perdrà a favor d'ERC, i després ja veurem que fa el mesiànic Junqueras (aquest si que em fa por), ja el veig al balcó del Palau de la Generalitat declarant la república (independencia) com l'eixelebrat de Companys. 

Jo, sincerament, em demano la eutanasia com a ciutadà, que m'esborrin. Aixó es fa molt llarg i és molt avorrit i previsible, i molesta tanta estulticia de vol gallinaci. Com no ho animi una mica 'Podemos' això no hi ha qui ho aguanti. I, el pitjor de tot, és que tot plegat serà molt soroll per no res.

AIXÍ ACABA L'UNIVERS 4.11.14

Quan acabin de pronunciar els milers de milions de noms possibles  de tots els éssers, amb déus cansats, amb guerrers irrefrenables embrancats i compromesos sense ombra de dubte en el desenvolupament i il·luminació del tot i de tothom; amb moments plens de màgia, éssers mitològics, somnis, amb la conjunció de tots els desitjos, agressions i ignoràncies en un sol instant, amb el descens de la llum de la comprensió i coneixement profund en les consciències de tots els éssers, amb el gir espiral dels temps en una entropia que mai cessa de manifestar la inexistència de les dimensions, amb suïcidis col·lectius, orgies, plagues, bogeria i mort infinita que es repeteixen sense mai acabar. 

Així és com acaba l'univers que mai acaba, ja que el principi era el final. El propòsit desesperançador del viatge de la realitat a través de la intensificació de tota manifestació mental és la realització de la insubstancialitat i inexistència del trànsit. 

Dit d'una altra manera: la claredat i simplicitat d'aquestes sentències no contribueix a la demora de la lectura, tots els textos comenten i pressuposen una complexa història del futur de l'univers, de l'expansió impossible del que és humà i les manifestacions de la seva intel·ligència pel cosmos, fins a la realització d'això: que sempre han estat aquí. 

Quin era el principi, quin era la fi? ¿Espiral, circular, lineal, no pitagòrica, quina determinació de la forma del buit arquitectura la imatge d'un fractal constituït de galàxies? 

Tots els núvols de noms, totes les coses possibles amb la seva materialitat infinita, podrien desaparèixer com si mai no haguessin existit.

“Así acaba el universo”, de Ramón Oyarzún
en Grado cero, Dscntxt Editores, 2014+
del blog Descontexto

SPOILER 3.11.14

S'anomena filtració (spoiler) el fet d'explicar totalment o parcial elements claus d'un llibre, una pel·lícula, una sèrie televisiva, etc. Té certa connotació pejorativa, ja que la filtració se sol fer servir per exposar la trama final d'una obra, normalment dins un ambient on la resta de membres no la coneixen. La pregunta és: de quina novel·la és aquest final?, la pista la teniu a la fotografía.

...Pero ara, l'esperava una llarga caminada fins el migdía y si els homes guardaven silenci era perquè havia de pensar en tot, i molt a recordar. Potser més avançat el matí, quan el sol estigués alt i els hagués escalfat, començarien a parlar, o només a dir les coses que recordaven, per estar segurs de que seguien allí, per estar completament certs de que aquelles coses estàven segures en el seu interior. 'M' va sentir el lleu pessigolleig de les paraules, la seva lenta ebullició. I quan li arribés el seu torn, que podría dir?,que podria oferir en un dia com aquell? per fer el viatge una mica més senzill. Hi ha un temps per tot. Sí. Una época per ensorrar-se, una época per construir. Sí, una hora per guardar silenci  i una altra per parlar. Sí, tot. Però, quelcom més ¿Que més? Quelcom, quelcom....

I, a cada marge del riu, hi habia un arbre de la vida, amb dotze classes diferentes de fruites, y cada més entregaven la seva collita; i les fulles dels arbres servien per curar les nacions.

"-Sí - pensà 'M' -, això és el que guardaré pel migdía. Pel migdía......"

"Quan arribem a la ciutat"

FI

BON VIATGE 2.11.14

Pilar García, madrilenya del barri de Lavapiés de 55 anys, ha anat aquesta setmana a la funerària per triar taüt, el seu taüt. També ha deixat anotat com vol que sigui la seva vetlla - «sense motius religiosos, amb el fèretre tancat i sobre ell una foto meva a la que estigui alegre», aclareix-, i fins i tot ha decicit el text que portarà la corona. A finals de novembre pensa reunir a casa al seu fill, el seu germà i 3 persones més, i en companyia d'ells es prendrà el compost químic que ja té preparat. Als cinc minuts, s'adormirà. Als deu, una aturada cardíaca acabarà amb la seva vida. Només li falta triar el dia. «Un que li vingui bé a tothom, que tampoc vull molestar», diu amb un somriure d'orella a orella. 
Des de fa 14 anys ve batallant amb el càncer, al que va vèncer el 2000 i el 2007, però fa un any i mig li van anunciar que el seu cos era un camp minat de metàstasi. «Em resulta més fàcil dir on no tinc tumors per acabar abans», resumeix sense deixar de somriure. 
Catorze anys donen per a pensar en la mort fins perdre-li la por, i la Pilar no ha desaprofitat aquest temps. Va signar en el seu dia el seu testament vital per garantir que, arribat el moment, no li allargarien la vida innecessàriament de forma artificial; contactar amb l'associació per a la Defensa a Morir Dignament (DMD) per assessorar-se; i va decidir, en permanent diàleg amb el seu oncòleg, que quan la metàstasi arribés als ossos deixaria de lluitar. Aquest moment ja ha arribat. 
La decisió de Pilar és valenta i és la correcta, lluny del turment inútil pel que l'hauria fet passar la medicina tradicional, un patiment que a sobre de no servir per a res, provoca el deteriorament físic lent però inexorable de la persona fins arribar al mateix final. 
S'hauria de legalitzar d'una vegada la eutanasia, millor dit, despenalitzar-la, o no s'hauria de fer res, perquè ni ha ni pot l'Estat i menys encara l'Església Catòlica, ficar-se en aquest tema i menys encara legislar o pontificar. L'eutanàsia és un dret personal únic de cadascun i una decisió sobre la qual ningú pot ficar-s'hi i com dic menys encara legislar o criminalitzar. Pot per a alguns semblar una decisió fàcil o covarda, i no és així, al contrari, per decidir quan i com anar-se'n, cal ser molt conscient i molt valent, i Pilar García ho és. Bon viatge...

TANGENTOPOLI A ESPANYA 2.11.14

Un partit de vuit mesos d'antiguitat pot alterar el mapa polític espanyol de les últimes quatre dècades. Si se celebressin ara eleccions generals, Podemos es posaria al capdavant amb un 27% dels vots, a 1,5 punts del PSOE i a 7 punts del PP, la intenció de vot es desploma un 20%. 
Aquest és el resultat que dóna l'enquesta de Metroscopia per a El País, realitzada durant la setmana negra de la corrupció. El sondeig és una instantània de l'estat d'ànim ciutadà més que una predicció del vot. La majoria dels enquestats, de fet, considera que Podemos no té idees clares sobre com superar la crisi econòmica, i que les seves propostes no són realistes i ni tan sols consideren que sigui l'únic partit en què es pugui confiar. 
Tot això succeeix gràcies a la ineficiència de Pp i PSOE, unit a l'augment de la corrupció, res de nou sota el sol, només que sembla que ara s'airegen més els draps bruts. 
Una cosa semblant va passar a Itàlia fa 20 anys, quan la Tangentopoli, i la gairebé desaparició de partits consolidats com la Democràcia cristiana o els socialistes del PSI i ¿quin va ser el resultat?: aparèixer el Populisme de Berlusconi i Itàlia està on estava a dia de avui, o potser pitjor. Compte doncs amb votar alegrement a Podemos només com a acte de protesta o càstig als dos partits tradicionals, el remei pot ser pitjor que la malaltia.

L'OASI ERA UN MIRATGE 1.11.14

"Quan sento dir als nostres polítics allò tan bonic que tot ho fan per al seu país, sempre tinc el dubte raonable de si es refereixen a Catalunya, Andorra o bé a Süissa".

Aquest comentari a 'El marmessor de la ignorància' de l'any 2001, semblava premonitori, o simplement és que ja tretze anys enrere hi havia pistes que encara que no les voliem veure i que ens conduïen cap on som ara, vegis sinó que escribia l'any 2003 Francesc Marc Álvaro: "Histories com la que s'explica d'algú que tindría una gran semblança física amb Jordi Pujol Ferrusola i que hauria aparegut un dia del 1994 en el precís moment que uns alts càrrecs de la Generalitat visitaven u  edifici de la Vía Augusta (que volien comprar) i s'hauria presentat com a intermediari als directius de la multinacional que volía vendre (...) Jordi Pujol Ferrusola ha assumit el paper de personatge tèrbol oficial de la familia..."

Fragment que com explica Albert Sáez a elperiódico no va merèixer en el seu moment l'atenció ni de la fiscalia ni de la UDEF.

De fet, tot aquest temps hem estat els marmessors de la nostra pròpia ignorància, no hem volgut veure moltes coses que eran paleses i que ens conduien cap al Waterloo del clan Pujol. No podem dir que ens tenia enganyats, erem nosaltres que no voliem veure, que ens deixavem entabanar perquè ens convenia o no voliem veure la veritat incómoda. Parlàven de l'oasi català, i com passa sovint al desert, l'oasi era un miratge.

TUPPERWARE DIGITAL 30.10.14

Com qui us escriu viu dins del que seria Sabadell en el microclima de la Creu Alta, que no deixa de ser un petit poble dins la urbs, i amb vocació d'eremita surt poc i si ho fa és amb la bicicleta lluny de carreteres i aglomeracions, no deixa de sorprendre's com quan avui, que he anat a BCN a una reunió que em pensava era de literatura digital i més aviat crec que he anat a una reunió de tupperware digital,(deixem-ho aquí, no deixa de ser una apreciació personal) no deixa de sorprendre's de quan endollada està la gent als mobils de nova generació i al Wahtsapp. Tant a l'anar amb el tren de Sabadell a BCN com a la tornada, la majoria de la gent amb els qui compartía vagó estaven endollats teclejant i per suposat somrient, llevat d'un xicot que parlava en veu alta, però no amb ell mateix, com els bojos del poble d'abans, sinó mitjançant un petit micròfon, a través del qual discutia que fer per sopar amb algú que hi havia a l'altra banda, comentaba d'anar a comprar menjar congelat i que no s'acabava d'aclarar amb el forn (ja en som dos). Sincerament, em sentia rar, estrany, com desubicat, com si acabes d'arribar d'Arbeca o de fora a un nou món,on, malgrat tanta comunicació, la gent viatja i viu incomunicada. Angoixadament incomunicada. 

Del Tupperware digital, ja en parlaré un altra dia, necessito païr tot el que he escoltat a la planta cinquena de l'Ateneu Barcelonés. Sí! ja sé que no és molt periodistic donar un titular i després parlar d'una altra cosa, però m'ha sortit així i qui em vulgui entendre ja m'entendrà. Ah! La foto que il·lustra l'escrit l'he tret de per ahí, no m'agrada retratar a la gent.

JO VULL SER CATÒLIC I DEL PEPÉ 30.10.14

Jo, de gran, vull ser catòlic, Espanyol i del PePé. Si és que no hi ha res com aquest conjunt, és la fórmula perfecta per expiar les malifetes només amb una paraula: Perdó. Acorralats per la munió d'imputats de l'entorn del carrer Gènova, els assessors de don Tancredo han acabat recurrent a la tàctica més vella del món per guanyar temps i de passada demanar la clemència de nostre Senyor Jesús és  Crist i el seu pare. 'Ho sento molt, no tornarà passar': com va dir al seu día el Bourbon caçador d'elefants i senyoretes. I de la mateixa manera pretén justificar Tancredo Rajoy, el que és injustificable, la quantitat de merda que hi ha a les clavegueres del seu partit i que quan s'embussen els imbornals aflora pels carrers. Semblava que nomes hi havia merder a l'oasi català, però al oasi de las gambes amb gabardina i bocata calamares tenen també un bon marró. 

Tot plegat, per acabar en no res, o segurament amb el jutge Ruz exiliat a Mozambic. De fet, haurien d'haver rebut abans clases de demanar perdò, per fer-ho amb un cert estil i de manera que sembles creïble, però tant Rajoy com Esperanza Aguirre, ho han fet amb la boca petita i malament, vindría a ser com si algun alemany hagués de demanar perdó, no en sabria, se li notaria la falsedat, i aixo és el que els hi ha passat a Rajoy i Aguirre, màxime quan a la hora de veritat, a l'hora de depurar la corrupcio, de fer foc nou, imposen la seva majoria per evitar-ho. I aixi van fent els dels PePé, donant vots a cada segon a Podemos i creant nous independentistes a Catalunya. Mai tan pocs ho havien fet tan malament. Ai, aquell vell país ineficient segueix malauradament, com sempre...

'TODOS A LA CÁRCEL' 28.10.14

En la 'operacíon Púnica' (res a veure amb les guerres) d'ahir dilluns a Madrid, València, Lleó i Murcia i... que es va saldar amb 51 detinguts per la Guardia Civil, la majoria d'ells del Pp, Berlanga hi hauria xalat, de fet el nom de la operació de la benemérita podia haver estat 'Todos a la cárcel', seria més addient que púnica, que això de les guerres púniques ens agafa molt lluny.

Com apuntava ahir una companya, sembla que a Genova s'estàn passant comptes entre el clan dels joves advocats de l'Estat, amb Soraya Saenz de Santamaria al davant i la resta del partit,  l'ala Aznar-Fraga, que és a més, la més corrupta. Mariano estaria al mig, però com és l'home estàtic, ho aguanta tot i s'assabenta de poc, o aixó sembla.

Si el que pretén la Vicepresidenta és fer neteja, regenerar el partit, a fé que ho està aconseguint, ara bé, m'agradaria saber si ha calculat el risc de pèrdua de vots que pot representar tota aquesta corrupció de Gürtel, tarjas B, etc, per no ja les properes municipals, sinó per les següents generals, on es poden trobar que Podemos, tregui més vots que el Pp i el PSoE, i es crei una situació perversa de que o governen ells dos en coalició, segurament amb el suport de PNB i el que en quedi de CIu, o bé ho facin els altres amb el suport de Izquierda Unida que també pot pujar en vots.

Francament, no sé quina de les dues possibilitats em fa més por, bé a ser alló de triar entre Guatemala i Guatepeor, perquè no veig que Podemos estigui suficientment estructurat com a partit per Governar un país. 

De totes maneres, en tots aquests escàndols, a banda de Bárcenas, Matas i el Bigotes, els grans perjudicats han estat els Jutges Garzón i Silva. Si jo fos el jutge Ruz, estaria preocupat pel meu futur.

SIMPLES LLADREGOTS SIMPLES 27.10.14

"Informen els habitualment desinformadors i manipulats mitjans, que agents de la Guàrdia Civil han detingut l'ex secretari general... del PP de Madrid, Francisco Granados, en una operació contra la corrupció, segons han confirmat fonts de la investigació. L'Institut Armat està registrant diversos ajuntaments, entre ells els de Valdemoro, on Granados va ser alcalde de 1999 a 2003, Móstoles, Parla i Collado-Villalba, a Madrid. Imatges 5 Fotos L'anomenada 'Operació Púnica' la dirigeixen la Fiscalia Anticorrupció i el jutjat d'instrucció número sis de l'Audiència Nacional, en mans del magistrat Eloy Velasco. Fonts de l'operació han confirmat a 20minutos que ja s'ha detingut 51 persones a Madrid, València, Lleó i Múrcia. Entre ells es troben el president de la Diputació de Lleó, el també popular Marcos Martínez, i els alcaldes de Valdemoro, José Carlos Boza (PP), i de Parla, José María Fraile (PSOE), així com els de Collado Villalba, Agustín Juárez (PP); Casarrubielos, David Rodríguez (PP), Serranillos de la Vall, Antonio Sánchez (Unió Demòcrata Madrilenya), i Torrejón de Velasco, Gonzalo Cubas (PP). També hi ha l'empresari David Marjaliza, segons han informat a Europa Press fonts de la investigació." 

Calma, que ningú pateixi ni es preocupi per aquesta bona gent, no els hi passarà res (a ells), ara, compte amb el jutge que ha ordenat aquestes detencions, aquest si que ja ha begut oli, com Garzón o Elpidio Silva, i Ruz que té tots els nùmeros de ser esborrat del paisatge. I no desapareixen sota una capa de formigó en una autopista perquè no tenen els fatxendes el que s'ha de tenir i si té la mafia, que si nó aquí estarien els tres jutges, sota la M-30. 

I és el que més fot, almenys, els de la mafia italiana, tenen unes normes sagrades de conducta i una certa dignitat i estil, que aquests ni això. Són simples i vulgars lladregots simples, ni a tril·leros arriben. Bé, potser Rodrigo rato si. S'ha de dir en descàrrec seu - i que ningu s'autoenganyi - que la majoria de nosaltres fariem el mateix que ells en les seves circumstàncies.

ELS BANDARRES DE BRUSSEL·LES 26.10.14

Quan me'n recordo em paso pel correu de yahoo i sempre tinc molts missatges acumulats; sincerament, els marco tots i els esborro, però abans de fer-ho dono una ullada per si algun és personal. 

Avui me n'he trobat un del 'Sorro' que ja havia rebut d'algú altre i que té el seu què, atés reforça la meva teoria (i der molts) que a Brussel·les a banda d'un cementiri d'elefants hi ha una colla de bandarres improductius i xupa càrrecs. Llegiu i cabregeu-vos:

"En Bruselas no hay pozos de petróleo, pero como si los hubiera, nadan en dinero (el nuestro). ESCÁNDALO: Los “sátrapas” de Bruselas han aprobado, para sí mismos, la jubilación a los 50. ¡Viva la Europa de los ladrones! - 

La jubilación a los 50 para los funcionarios de la Unión Económica Europea ha sido aprobada con pensiones mensuales de 9.000€. ¡Es normal que no quede nada para nosotros! Habréis notado que los políticos tienen un gran interés por entrar en la Administración Europea, ¿por qué? ... Muy simple, este año 340 funcionarios se jubilan con 50 años y una pensión vitalicia de 9.000€ mensuales  (no es una coña, son 340 jubilados x 9.000€/mes x 12 meses x 40 años = 1.468.000.000€ que tendremos que pagar nosotros y nuestros hijos). Y esto es solo una muy pequeña parte.

De este modo dejan sitio a nuevos funcionarios de los países que últimamente han entrado en UE (Polonia, Malta,… todos tienen derecho a un trozo de teta). ¿Quién paga esto? Nosotros, que hemos trabajado y contribuido para lograr una pensión vergonzosa, mientras que los que hacen las leyes se hacen regalos como este. La diferencia entre ellos –los dioses del Olimpo- y nosotros –los currantes- es ya demasiado importante, abusan de nosotros y nuestra paciencia de forma desvergonzada.

ESTOS ALTOS FUNCIONARIOS DE BRUSELAS SON UNA VERDADERA MAFIA. Los tecnócratas europeos disponen de unas pensiones que ni siquiera los parlamentarios tienen, que ya es decir.

Giovanni Buttarelli, controlador adjunto de protección de datos, tendrá derecho a una pensión de 1,515€ mensuales tras 1 año y 11 meses de servicio. Más que un ciudadano corriente tras 40 años de cotización.  Su colega, Peter Hustinx, después de 10 años de servicio obtendrá una pensión de 9.000€ mensuales. Es sencillo, nadie les pasa cuentas y hacen lo que ellos quieren.

Roger Grass, procurador en el Tribunal Europeo, se marcha con 12.500€ mensuales.  Pernilla Lindh, juez de tribunal de primera instancia, 12.900€ al mes. Ruiz-Jarabo Colomer, español, abogado general, 14.000€ al mes. 

Podéis ver una lista en francés, aquí: 

En esa lista aparece un tal Jacques Barrot ( 73 años) con una pensión de 4.728,60 € por 5 años como comisario europeo de transportes. A esa hay que añadir su pensión como antiguo diputado en Francia, la de ex ministro, la de ex presidente del Consejo General de la Haute Loire, la de alcalde de Yssingeaux y, como corona final, el 23 de febrero de 2010 lo nombraron miembro del Consejo Constitucional. Es como si, en la misma jornada, te tocara la lotería, el euromillón, el bonoloto y la quiniela.

Para ellos, solo con 15 años de servicio, 70% de su último salario como pensión, además de poder acumular pensiones. Nosotros hemos de trabajar 40 años (dentro de nada serán 42) y cobramos menos. El sistema de pensiones además dicen que está en quiebra (meter miedo para rebajarlas), cada vez nos piden que trabajemos más años para tener derecho a una exigua pensión, pero para ellos con 15 años basta y además se ponen pensiones millonarias y varias.

Se están burlando de nosotros en la cara, nos están ordeñando. Antes eran solo los miembros de la Comisión Europea, ahora hay que sumar jueces, abogados, procuradores, mediadores, controladores,… toda una caterva de sanguijuelas. Y lo mejor: NO COTIZAN UN CÉNTIMO, PAGAMOS NOSOTROS.

Todos ellos ocupan esos puestos para asegurar que “se cumplan las leyes”, que “los costes sean lo más bajos posible”… ¡Bonito ejemplo! Y además nos dan lecciones sobre presupuestos, nos juzgan, crean directivas para ahorrar,… Yo creo que es una provocación.

Deberíamos tomar medidas o no nos quedará nada. Recuerdo a nuestros antepasados en la Edad Media, tenían un rey o un señor feudal que les agobiaba con impuestos. Si no pagaban podían perder una mano, o un hijo, o una vaca. Creo que tenían suerte, los de ahora no necesitan usar ese tipo de violencia tan escandalosa, basta con hacer una ley que les permite entrar en tu cuenta y sacarte el dinero sin avisarte, o cargarte un recargo del 300% por algo que no has pagado a tiempo."

¡¡¡ PÁSALO  POR  FAVOR, AUNQUE SÓLO  SEA PARA QUE LA GENTE NO VIVA ENGAÑADA !!! - Vale 'sorro', ja l'he passat....

RAJOY I L'EDAT MITJANA 26.10.14

Mariano Rajoy, el gran analista i erudit de la historia d'Espanya que a estones ostenta el càrrec de President del govern espanyol i d'Espanya, primer a peineta i després per una inexplicable voluntat popular, no deixa de sorprendre, ara va i se li acut dir que el somni de l'independentisme català és....,  tornar a l'Edat Mitjana. Ho diu Mariano Rajoy pare de la bonica frase, Espanya: 'La nación más antigua de Europa', només superat pels 'Tres mil años de historia' de l'ìnclita tomba motos 'Esperanza Aguirre.  

Del nacionalisme a l'imperialisme per la gràcia de Mas. No deixa de ser curiòs que acusi a Mas o a l'independentisme català de tornar a l'Edat Mitjana, ja que no s'adona en la seva estulticia congénita que és precisament on ell i el seu poble viuen instal·lats, nomès cal anar a Madrid i veure i viure el personal que hi deambula per adonar-se'n, tot allò despren rancietat a dojo, allí, el temps s'ha aturat, el temps, la manera de vestir i per suposat el pensament. S'ha encallat almenys cent anys enrere i el pitjor, el mes preocupant és que està enquistat i no hi ha possibilitat de que se'n surtin.

Aquesta bestiesa del senyor Rajoy només s'enten davant l'absoluta incomprensió dels esdeveniments actuals a Catalunya i de l'evolució del continent europeu en els darrers quaranta anys, amb una Europa cada cop més unida precisament perquè sap reconèixer la singularitat i les diferències de cada una de les parts que la componen.  No ho sap i no ho sabrà veure Rajoy, que també tenia aquell tiet ecologista expert en el canvi i el climàtic. Mariano Rajoy, un indidivu que no té cap credibilitat com a historiador i menys encara com a estadista, no és mes que un homenet insuls, inodor, insabor i insipid, adequat als qui Governa, que ja diuen que tothom té els governants que és mereix, i que no es queixin els espanyols, a nosaltres ens ha tocat Mas i Junqueras, que no són del pleistocé con Mariano, però gairebé, encara que s'ha de dir en fa vor seu, que almenys saben quelcom mes que ell d'història. Altra cosa es que la sàpiguen llegir però aixó està encara per acabar de veure.

Dit això, no estaria malament tornar a l'edat mitjana, hom creu que vivien molt més bé que naltros, i els delmes eren mes económics que els impostos actuals; no hi havia tele, radio, diaris, wathsapp, tuitter, feisbuc, futbol, publicitat, tertulies radiofòniques, i sembla que cardaven més que ara, la hostia en patinet. Artur! en comptes de a Itaca, si et plau portans a l'Edat Mitjana, farpas content al Marianico i a nosaltres.