Hi ha una mort abans de la mort, un deixar-se anar, un no deixondir-se lent i trist. Avui al mati se m'ha aixecat el pare entestat en que tenia fred, avui que no en fa, precisament, si és que alguna vegada en fa, llevat de quatre dies d'hivern. Al que anava, el Santiago tenia fred, li ha engegat l'estufa la Nuri i seguia tenint fred, Vestit, amb el batín i una manteta a les cames. 
Quan he arribat de caminar i m'he trobat amb aquest panorama, l'he agafat i me l'he endut a passejar (m'ha costat de convence'l), i hem anat fins el bar que hi ha al carrer de Francesc Layret on hi toca el sol. Allí el pare s'ha pres un tallat i jo un café horrible,  - que aixó és el que hauria de perseguir el fiscal General -, i hem fet temps fins l'hora de dinar, i si estava molt bé aquest dimecres al sol en un dia assoleiat i calmat quan al vent, avui que hi ha puré de patates i llomillo amb all fregit, que com a ell no li agrada diu que està dur malgrat ser tendrisssim. Ai senyor! que n'anem de tips. I demà serà un altre dia, en que potser el Santiago, fill del Lluis de l'oli i la Maria de can cotillaire es llevarà un xic més animat. 
Aixó de la vida és com els avions, quan s'enlairen (al començar) ho fan en un moment, i en canvi a l'hora d'aterrar tarden una eterninat abans no toquen al terra, van baixant lentament, no en caiguda lliure, sino caient mica en mica fins arribar al final, que no per sabut i previst deixa de ser trist i depriment.