ÚLTIMS ESCRITS :

EXTRAORDINÀRIA HISTÒRIA DE DOS BORNIS



Dubto que cap borni pugui explicar una altra meravellosa història semblant a la que ens va passar a mi i a Hortensio Lafre, borni també com jo. I ara preneu-vos la feina de llegir-me.


Tenia jo pocs anys d'edat quan vaig perdre el meu ull dret en un accident de caça que li va esdevenir al meu pare, i la ruïna sobrevinguda a aquest poc temps després, per ser més aficionat als esports cinegètics que a cura del seu molí i camps, ens va arrossegar a tots fins a aquest refugi de fracassats que és el Barri Llatí de París. Després de nombroses peripècies que no són del cas, a l'edat de divuit anys vaig aconseguir una feina de cobrador d'una companyia de mutualitat, i en aquest treball em guanyava penosament la vida, durant els començaments de l'any 1914, quan a finals del mes de gener vaig conèixer un venerable cavaller que estava associat a la companyia. Aquest bon senyor usava barba en punta com un artista, i la seva cabellera de cabells blanquinosos i ondulats, així com la seva mirada bondadosa, li concedien l'aparença que podria tenir el pare del gènere humà si encertava a fer-se invisible. Es deia monsieur Lambet.

Monsieur Lambet vivia en una discreta casa amb jardinet al raval de Mont Parnasse, i la segona vegada que li vaig anar a cobrar la quota de la seva assegurança, com si no tingués res a fer, em va acompanyar pels carrers i es va interessar evidentment en les condicions en què vivia jo i la meva mare i la meva germana. Quan li vaig manifestar que la nostra condició econòmica era molt precària, no es va sorprendre, i sí recordo que em va dir amb to de veu summament patètic:

- Jove: si fessiu servir un ull de vidre us seria molt més fàcil aconseguir un lloc de treball honorable.

-D'on treure l'import d'un ull de vidre, monsieur Lambet? D'on?

Monsieur Lambet va guardar un prudent silenci i va continuar caminant en silenci al meu costat. Després em va dir:

-Evidentment, No es tracta de menysprear la vostra persona, però un jove borni no és, de cap manera, atraient.

-Vaja si ho sé -vaig respondre jo, sospirant tristament.

Monsieur Lambet va prosseguir:

-Ha Progressat tant la indústria dels ulls de vidre, que avui es fan tan perfectes, que hi ha persones que afirmen que els ulls de vidre són més tendres i expressius que els ulls naturals. Jo no m'atreviria a jurar això, però evidentment un home borni amb el seu ull de vidre és molt més atraient que sense ell.

-Monsieur Lambet: crec que jo mai reuniré els diners que costa un ull de vidre.

Però monsieur Lambet era un home de sentiments nobles. Em va agafar d'un braç, me'l va estrènyer i em va dir:

Estimat jove: vós em recordeu, precisament, la cara d'un fill meu mort fa molts anys. Permeteu-me ser-vos útil. Monsieur Tricot, honrat comerciant amic meu, trafica en ulleres, lents, vidres d'augment i ulls artificials. Jo us recomanaré a ell, i estic segur que accedirà a col·locar-vos un ull de vidre en unes condicions que no us seran oneroses.

Desfentme en mostres de gratitud li vaig donar repetides gràcies a monsieur Lambet, qui em va estrènyer contra el seu pit i va dir que estava encantat de poder ser útil en aquest insignificança, i va haver de ser-ho, perquè quan l'endemà em vaig presentar a la botiga de monsieur Tricot, monsieur Tricot, un cavaller alt, gros, de travessada mirada i espessa barba negra, em va rebre aparatosament, em va fer entrar a la seva rebotiga i va donar principi al treball de provar diferents ulls de vidre, fins que finalment va descobrir un bell exemplar que semblava germà bessó del meu, natural, a punt, que en observar-me en un mirall no vaig poder menys de llançar un crit d'admiració. M'havia transformat en un altre home gràcies a la bondadosa generositat de monsieur Lambet.

Quan vaig interrogar a monsieur Tricot respecte al preu de l'ull de vidre, em va respondre:

-Vés a donar-li les gràcies al teu benefactor, i no et preocupis. El que donis aquí a la terra, ho rebràs centuplicat en el cel. El que has de fer, troni o plogui, és treure't aquest ull totes les nits i posar-lo en remull en un got d'aigua com si fos una dentadura. Mitjançant aquest procediment, els seus colors es mantindran sempre frescos i purs i no donaràs a la gent una mala impressió, perquè els ulls de vidre s'entelen molt amb la humitat.

Novament li vaig donar les gràcies a monsieur Tricot, prometent seguir escrupolosament els seus consells, i poc menys que ballant pels carrers vaig arribar a Mont Parnasse, on en veure monsieur Lambet em vaig precipitar cap a ell. Monsieur Lambet, com si jo fos el seu mateix fill ressuscitat, em va prendre pels braços, em va mirar i em va dir:

-Valga'm Déu que ets el meu fill, el meu propi fill ressuscitat, i no et deixo marxar. D'aquí en endavant viuràs a casa meva.

No hi va haver manera de persuadir-lo perquè deixés de complir el seu desig, i vaig haver de complaure'l i marxar de casa meva a viure en la seva. No vaig deixar de ser prou ingrat per desconfiar de les atencions del meu protector; però al cap de pocs dies de viure sota el seu sostre, vaig comprendre que m'havia equivocat grollerament. Monsieur Lambet era el més simpàtic i bo dels homes. L'única cosa que exigia de mi era que dormís a casa i dinés i sopés amb ell. Després em deixava sortir a vagabundejar, no sense deixar de dir sempre que s'acomiadava de mi:

-Gràcies, noi. M'has donat el plaer de passar una hora amb el meu fill.

La meva excel·lent família es va alterar amb aquest canvi, pel que fa a la meva joventut i inexperiència, però van acabar convencent-se que monsieur Lambet era un vell maniàtic el tracte amb el qual ens beneficiava. I així era. Un mes després d'aquest canvi, monsieur Lambet, alegrement, em va informar que si us plau de monsieur Tricot havia obtingut per a mi una plaça de venedor d'ulleres i ulls de vidre a la zona alemanya d'Hamburg. Rebria sou i un tant per cent sobre els beneficis de les vendes. Jo em vaig manifestar un xic reticent a abandonar el meu lloc de cobrador, però tant va insistir monsieur Lambet que la meva posició econòmica canviaria fonamentalment, que vaig resoldre contra el meu gust fer la prova. No creia en l'èxit dels ulls de vidre. Perquè les meves despeses fossin menors, monsieur Lambet em va recomanar l'Hotel de "Les Tres Grues", el propietari, un somrient i gros hamburgués, em va rebre com si fos el seu fill. Evidentment, el món estava ple de bona gent!

La meva primera sortida per Hamburg va ser un èxit. Vaig vendre lents i ulls artificials com per reparar a un exèrcit de bornis.

Des de llavors Hamburg va ser la meva base d'operacions..., però una nit que dormia a "Les Tres Grues" em va passar un succés tan estrany, que encara avui és motiu de meravella entre els que tenen la paciència d'escoltar el meu relat.

Havia arribat tard a l'hotel perquè em vaig entretenir al port, conversant amb alguns comerciants que volien estudiar a París les possibilitats de col·locar certs articles de fantasia.

Serien les dues de la matinada, i tractava inútilment d'agafar el son, quan la porta de la meva habitació es va obrir tan cautelosament, que, sobreposant-me a la por que causa la presència d'un estrany a la nostra alcova, vaig resoldre espiar-lo. En cas que passés alguna cosa, sabria defensar-me.

Com és natural, esperava que el desconegut es dirigís al rober, a l'interior dl qual estava penjat el meu vestit; però amb el meu únic ull entreobert, a la grisenca claredat que es filtrava per un finestró entreobert, vaig reconèixer a l'amo de "Les Tres Grues", que es dirigia a la taula.

Sabeu el que va fer allà? Va agafar la copa d'aigua on es trobava submergit el meu ull de vidre, i amb ella es va retirar tan cautelosament com havia vingut.

Jo vaig quedar atònit. Què volia fer l'home amb el meu ull de vidre? ¿Pretendria robár-me'l?

El succés em resultava tan extraordinari, que una hora després no havia aconseguit adormir-me, i en el mateix moment que en el rellotge donaven les tres de la matinada, la porta de l'habitació va tornar a grinyolar, i l'infidel hostatger, de puntetes, tan cautelós com havia entrat, amb el got d'aigua a la mà, es va aproximar a la taula i va deixar-hi la copa.

A l'interior del got d'aigua es trobava el meu ull de vidre.

Quin misteri tancava aquest ritual?

Però no vaig tenir temps de meditar majorment sobre el misteri del meu ull de vidre, perquè a les cinc del matí sortia el ràpid de París, i malgrat que la meva nit havia estat extraordinària, aquell matí no ho anava a ser menys, per efecte d'una d'aquelles casualitats d'aparença sobrenatural i que en la realitat de la vida són tan freqüents i inesgotablement sorprenents.

Em vaig acomiadar de l'amo de "Les Tres Grues" com si no m'hagués passat res, però "in ment" estava resolt a aclarir aquell succés, quan un altre fet va complicar el meu desordre mental.

No hi havia acabat d'ocupar el meu seient al meu cotxe de segona, quan davant meu es va aturar Hortensio Lafre, un camarada de la meva infància.

Des que la meva família havia abandonat el poble no ens havíem vist. Pel que fa canviar una mirada, ens vam reconèixer, i després d'abraçar efusivament ens quedem contemplant amb aquest gust sorprès amb què tornem a trobar-nos amb els testimonis dels nostres primers jocs; i de sobte, tots dos ens vam llançar a boca de canó:

-Tu tens un ull de vidre.

-Sí. I tu també.

-Sí.

-I Què fas per aquí?

-Venc Vidres, ulleres, ulls de vidre.

Jo em vaig quedar esmaperdut.

-Com! Tens la mateixa professió que jo?

-Tu També vens ulls de vidre!

-Sí.

-Crist! Això sí que és rar.

Ara li tocava a Hortensio sorprendre's. De sobte inspirat, li vaig dir:

-Com et vas ficar en això?

Hortensio va començar a narrar la seva història:

Assetjat per la necessitat s'havia dedicat a vendre novel·les per lliuraments, quan un dia, en arribar al barri de Saint-Denis, es va trobar amb un honorable ancià que li va cobrar simpatia perquè Hortensio s'assemblava prodigiosament al seu fill mort.

-¡Satanás! ¡Aquesta és la meva història! Continua.

El vell bondadós, lamentant-se que Hortensio fos borni, el va recomanar al de monsieur Tricot, qui no només li va regalar un ull de vidre, sinó que li va proporcionar una avantatjosa col·locació per vendre'ls a l'estranger.

-El mateix m'ha passat a mi, Hortensio. Exactament el mateix.

-No!.

-Així Com ho sents. Digues-me: el teu protector no és un ancià amb fatxa de pintor, cabells blancs, barba en punta?

-Sí.

-Doncs és ell, monsieur Lambet.

-Jo el conec sota el nom de Gervasio Turlot.

-Doncs el vell, es digui Turlot o Lambet, ha de ser un perillosíssim bergant: en la nostra aventura hi ha massa misteri.

-Què et sembla si anem a veure al comissari de Sant-Denis? Jo el conec perquè li he venut a la seva dona diverses novel·les per entregues.

Perfectament.

Aribats a París ens dirigim a la comissaria de Saint Denis, i Hortensio es va fer anunciar a comissari. Una vegada en la seva presència, jo em vaig asseure a l'escriptori i vaig començar a narrar les etapes de la meva aventura. El comissari ens escoltava astoradís. Finalment va requerir la presència d'un perit en ulls de vidre, i quan l'home va arribar, li lliurarem els nostres ulls artificials. Aquest va començar a manipular en els globus de vidre fins que aquests es van obrir a les seves mans. A l'interior d'un ull de vidre (el meu), en un espai buit i circular, va trobar un rotllo de paper de seda, escrit amb lletra gairebé microscòpica. Era una comanda a monsieur Lambet de la direcció d'un oficial que havia estat exonerat de l'exèrcit per deutes. A l'ull de vidre corresponent al meu amic Hortensio havia, en canvi, una ordre a monsieur Turlot, perquè assassinés "l'agent 23", culpable de proporcionar dades falses.

No hi havia cap dubte. Monsieur Lambet, àlies Turlot, era la baula terminal d'una activa cadena d'espies i nosaltres, dos innocents bornis, els seus missatgers insospitades. Com que encara no havia esclatat la guerra, monsieur Lambet, el meu benefactor, va ser detingut i condemnat a trenta anys de presidi. Pel que fa a l'amo de "Les Tres Grues", continua a Hamburg, i possiblement serveixi ara a una altra colla d'espies. Però jo ja no crec en la bondat dels protectors desconeguts.


Extraordinària història de dos bornis
Conte. Text complet- Roberto Arlt
ciudadseva.com

4 comentaris:

  1. Me ha gustado ¡¡
    Una abraçada.
    Aixó ara funciona bé.
    salut

    ResponElimina
  2. Gràcies Miquel, CADA LOCO CON SU TEMA, i aquella plantilla m'agradaba perque es molt innovadora, diferent a totes, però tinc massa informació al blog, car al de prova obria i funcionava bé.

    salut

    ResponElimina
  3. per cert. Que et sembla aquesta? encara és més senzilla.

    http://probes3.blogspot.com.es/

    ResponElimina
  4. En cierta manera el altruismo no existe, al final todo es un intercambio de beneficios, algunas veces materiales y otras no, pero beneficios, al fin y al cabo.

    ResponElimina