Estava assegut en un banc amb la fotògrafa oficial de l'Ateneu al meu costat, mentre esperàvem que comences l'acte dels escriptors recòndits a la cinquena planta de l'Ateneu.  Em va fascinar el retrat que hi havia penjat just al nostre costat: Qui és?, vaig preguntar

 - L'Anna Murià. 

 La foto és fascinant, sobretot la mirada, diu tantes coses una mirada, però aquesta....
- Té la miris d'on té la miris ella sempre t'està mirant.... I amb la cigarreta a la mà, impensable avui en dia, va comentar.

Patrick Modiano

Vaig dir-li que no m'agradava gens retratar a les persones, i ella em va explicar que li agradava molt retratar a la gent, que a la Índia la gent es delia perquè els retratés, en el primer viatge que va fer, quan encara no hi havia les màquines actuals i s'havien de revelar les fotografies. 
 Feia dies que volia parlar de mirades, m'havia sorprès la mirada del darrer premi Nobel de literatura Patrick Modiano, una mirada neta, de nen tafaner, amb els ulls oberts i la franquesa reflectida en les seves pupil·les, interrogant i interrogant-se, i el contrast amb la de Hannah Arendt, de qui havia publicat un escrit el dia abans, on hi ha una profunda tristesa, esgotament, cansament espiritual mes que fisic, fins i tot un punt de sardònic. 

Hannah Arendt
Les mirades poden dir-nos molt d'una persona, les mirades no saben mentir, reflecteixen l'estat d'ànim d'un, per més que intenti aparentar-n'he un altre, però jo continuo fascinat per la de l'Anna Murià, que em mira des de qualsevol lloc on jo la miri a ella.