Pilar García, madrilenya del barri de Lavapiés de 55 anys, ha anat aquesta setmana a la funerària per triar taüt, el seu taüt. També ha deixat anotat com vol que sigui la seva vetlla - «sense motius religiosos, amb el fèretre tancat i sobre ell una foto meva a la que estigui alegre», aclareix-, i fins i tot ha decicit el text que portarà la corona. A finals de novembre pensa reunir a casa al seu fill, el seu germà i 3 persones més, i en companyia d'ells es prendrà el compost químic que ja té preparat. Als cinc minuts, s'adormirà. Als deu, una aturada cardíaca acabarà amb la seva vida. Només li falta triar el dia. «Un que li vingui bé a tothom, que tampoc vull molestar», diu amb un somriure d'orella a orella.
Des de fa 14 anys ve batallant amb el càncer, al que va vèncer el 2000 i el 2007, però fa un any i mig li van anunciar que el seu cos era un camp minat de metàstasi. «Em resulta més fàcil dir on no tinc tumors per acabar abans», resumeix sense deixar de somriure.
Catorze anys donen per a pensar en la mort fins perdre-li la por, i la Pilar no ha desaprofitat aquest temps. Va signar en el seu dia el seu testament vital per garantir que, arribat el moment, no li allargarien la vida innecessàriament de forma artificial; contactar amb l'associació per a la Defensa a Morir Dignament (DMD) per assessorar-se; i va decidir, en permanent diàleg amb el seu oncòleg, que quan la metàstasi arribés als ossos deixaria de lluitar. Aquest moment ja ha arribat.
La decisió de Pilar és valenta i és la correcta, lluny del turment inútil pel que l'hauria fet passar la medicina tradicional, un patiment que a sobre de no servir per a res, provoca el deteriorament físic lent però inexorable de la persona fins arribar al mateix final.
S'hauria de legalitzar d'una vegada la eutanasia, millor dit, despenalitzar-la, o no s'hauria de fer res, perquè ni ha ni pot l'Estat i menys encara l'Església Catòlica, ficar-se en aquest tema i menys encara legislar o pontificar. L'eutanàsia és un dret personal únic de cadascun i una decisió sobre la qual ningú pot ficar-s'hi i com dic menys encara legislar o criminalitzar. Pot per a alguns semblar una decisió fàcil o covarda, i no és així, al contrari, per decidir quan i com anar-se'n, cal ser molt conscient i molt valent, i Pilar García ho és. Bon viatge...
Des de fa 14 anys ve batallant amb el càncer, al que va vèncer el 2000 i el 2007, però fa un any i mig li van anunciar que el seu cos era un camp minat de metàstasi. «Em resulta més fàcil dir on no tinc tumors per acabar abans», resumeix sense deixar de somriure.
Catorze anys donen per a pensar en la mort fins perdre-li la por, i la Pilar no ha desaprofitat aquest temps. Va signar en el seu dia el seu testament vital per garantir que, arribat el moment, no li allargarien la vida innecessàriament de forma artificial; contactar amb l'associació per a la Defensa a Morir Dignament (DMD) per assessorar-se; i va decidir, en permanent diàleg amb el seu oncòleg, que quan la metàstasi arribés als ossos deixaria de lluitar. Aquest moment ja ha arribat.
La decisió de Pilar és valenta i és la correcta, lluny del turment inútil pel que l'hauria fet passar la medicina tradicional, un patiment que a sobre de no servir per a res, provoca el deteriorament físic lent però inexorable de la persona fins arribar al mateix final.
S'hauria de legalitzar d'una vegada la eutanasia, millor dit, despenalitzar-la, o no s'hauria de fer res, perquè ni ha ni pot l'Estat i menys encara l'Església Catòlica, ficar-se en aquest tema i menys encara legislar o pontificar. L'eutanàsia és un dret personal únic de cadascun i una decisió sobre la qual ningú pot ficar-s'hi i com dic menys encara legislar o criminalitzar. Pot per a alguns semblar una decisió fàcil o covarda, i no és així, al contrari, per decidir quan i com anar-se'n, cal ser molt conscient i molt valent, i Pilar García ho és. Bon viatge...
Totalmente de acuerdo, NADIE tiene derecho sobre este tema. Debe velarse que sea una decision razonada y voluntaria, nada más, pero ante una persona que decide que ha llegado la hora de irse, nadie tiene derecho a decir, ni cuestionar nada.
ResponEliminaUn saludo
Jo tb crec que la llei no s'hi hauria de posar, però és dur.
ResponEliminaEso vale Daniel, para el después y el antes, aborto o eutanasia, de hecho la situación es la misma.
ResponEliminaLoreto, no s'hi pot posar, i més que dur, és la vida, ja ho sabem des de molt aviat que hem de morir, i del que es tracta es de triar, de decidir quan FER-HO, MALALT O NO!, ja que no podem triar el moment de venir, tenim tot el dret moral de decidir quan marxar per damunt de les lleis de l'Estat i per suposat de l'Esglèsia.
ResponEliminaNada a decir. Pienso que lo duro será explicárselo a su hijo, porque si, esto está bien, muy bien de cara a ella, que elige, y elegir no es fácil, pero su hijo se queda sin ella porque ella elige no estar.
ResponEliminaPor favor, esto no es fácil. Nada que decir, nada que opinar, nada que desear, ni siquiera un bon vistge, porque pienso que a su hijo no le haría gracia, aún dicíendolo en serio y con base.
Nada...nada...nada que decir
D'aixó es tracte, Miquel, de no dir res i respectar la decisió de la mare.
ResponEliminaYo soy totalmente contrario al aborto, pero favorable a su leglizacion, nadie aborta por deporte...
ResponEliminatampoco yo soy partidario del aborto, pero de lo que se trata es que es un derecho sólo de la madre, de nadie mas, y ni se debe ensalzar ni criminalizar, simplemente la madre es la única que debe decidir que hace con su futuro hijo.
ResponElimina