EL DIABLE TRANQUIL·LITZAT

Per què Déu és tan incolor, tan feble, tan mediocrement pintoresc? Per què no té interès, de vigor i d'actualitat i ens sembla tan poc? Hi ha una imatge menys antropomòrfica i més gratuïtament llunyana? Com hem pogut projectar sobre ell resplendors tan pàl·lids i forces tan claudicants? ¿On han fluït les nostres energies, on s'han abocat els nostres desitjos? Qui ha absorbit llavors el nostre superàvit d'insolència vital? Ens tornarem cap al Diable? Però no sabríem dirigir-li oracions: adorar-lo seria resar introspectivament, rezarnos a nosaltres.

No es prega a l'evidència: l'exacte no és objecte de culte. Hem col·locat en el nostre doble tots els nostres atributs i, per realçar-lo amb un semblant de solemnitat, l'hem vestit de negre: les nostres vides i les nostres virtuts, de dol. Dotant-lo de maldat i de perseverança, les nostres qualitats dominants, ens hem esgotat per que sembli tan viu com sigui possible; les nostres forces s'han consumit en forjar la seva imatge, a fer-la d'argila, saltarina, intel·ligent, irònica i, sobretot, mesquina. Les reserves d'energies amb les que comptàvem per forjar Déu es reduïen a res. Llavors recorrem a la imaginació i a la poca sang que ens queda: Déu no podia ser sinó el fruit de la nostra anèmia: una imatge oscil·lant i raquítica. És bo, suau, sublim, just. Però, qui es reconeix en aquesta barreja fragant d'aigua de roses relegada a la transcendència?

Un ésser sense duplicitat manca de profunditat i de misteri; no amaga res. Només la impuresa és signe de realitat, i si els sants no estan mancats completament d'interès, és per que la seva sublimitat es barreja amb la novel·la i la seva eternitat es presta a la biografia; les seves vides indiquen que han abandonat el món per un gènere susceptible de captivar de tant en tant ... 

Perquè desborda vida, el Diable no té cap altar: l'home es reconeix massa en ell per adorar-lo; el detesta a dret seny; es repudia i conrea els atributs indigents de Déu. Però el Diable no es queixa i no aspira a fundar una religió: no estem nosaltres aquí per prevenir-lo de la inanició i l'oblit? - E.M.CIORAN

Serà per això que en general admirem al dolent a les pel·lícules i no al bo, que sol ser tou, bonàs, generós, després, honest.... mentre el dolent, potser perque no té cap d'aquestes qualitats en assemlar-se molt més a nosaltres, ens crea una gran complicitat.