Per què Déu és tan incolor, tan feble, tan mediocrement pintoresc? Per què no té interès, de vigor i d'actualitat i ens sembla tan poc? Hi ha una imatge menys antropomòrfica i més gratuïtament llunyana? Com hem pogut projectar sobre ell resplendors tan pàl·lids i forces tan claudicants? ¿On han fluït les nostres energies, on s'han abocat els nostres desitjos? Qui ha absorbit llavors el nostre superàvit d'insolència vital? Ens tornarem cap al Diable? Però no sabríem dirigir-li oracions: adorar-lo seria resar introspectivament, rezarnos a nosaltres.
No es prega a l'evidència: l'exacte no és objecte de culte. Hem col·locat en el nostre doble tots els nostres atributs i, per realçar-lo amb un semblant de solemnitat, l'hem vestit de negre: les nostres vides i les nostres virtuts, de dol. Dotant-lo de maldat i de perseverança, les nostres qualitats dominants, ens hem esgotat per que sembli tan viu com sigui possible; les nostres forces s'han consumit en forjar la seva imatge, a fer-la d'argila, saltarina, intel·ligent, irònica i, sobretot, mesquina. Les reserves d'energies amb les que comptàvem per forjar Déu es reduïen a res. Llavors recorrem a la imaginació i a la poca sang que ens queda: Déu no podia ser sinó el fruit de la nostra anèmia: una imatge oscil·lant i raquítica.
És bo, suau, sublim, just. Però, qui es reconeix en aquesta barreja fragant d'aigua de roses relegada a la transcendència?
Perquè desborda vida, el Diable no té cap altar: l'home es reconeix massa en ell per adorar-lo; el detesta a dret seny; es repudia i conrea els atributs indigents de Déu. Però el Diable no es queixa i no aspira a fundar una religió: no estem nosaltres aquí per prevenir-lo de la inanició i l'oblit? - E.M.CIORAN
Serà per això que en general admirem al dolent a les pel·lícules i no al bo, que sol ser tou, bonàs, generós, després, honest.... mentre el dolent, potser perque no té cap d'aquestes qualitats en assemlar-se molt més a nosaltres, ens crea una gran complicitat.
Bueno, he de decirte que Ciorán se equivocó.
ResponEliminaEl Diablo ya tiene su altar y su religión, y le ha pasado como a los dadaístas, que despotricaban de la fama y del arte y resulta que lo que hacían tenía cada vez más valor. Sucumbieron a lo que crearon.
Así le está pasando.
Salut
La madre de mi padre decia : Dale un mando a "manolito" y veras como responde el "angelito"... y es que3 ser bueno sin tener opciones de ser malo es facil, lo dificil es cuando tienes que elgir y saber que actuando bien perderas de tu "hacienda", eso en religion se llama tentacio. Por lo demas y aprovechando la intimidad siempre pense que creer que hay un dios esperando que le adoremos es un tan infantil, como los cuentos de hadas y tal.... Un saludo
ResponEliminaP.D: ¿Que tal tu padre?
no se Miquel, els temples són per Déu, no pel dimoni.
ResponEliminaes que los buenos suelen ser muy aburridos y previsibles Daniel.
ResponEliminaEn cuanto a mi padre está bien, (dentron de lo que cabe) aqui le tengo viendo el Español-Almeria.
saludos
Al pessebre vivent de l'esplai de la meva filla tots els infants volen fer de dimonis, alguns d'àngel i sempre hi ha problemes per trobar sants Joseps i verges Maries.
ResponEliminaclar Loreto, f3er de Cornut o de Maria amb esperit sant incorporat és molt avorrit, en cani fer d'àngel o de dimoni té un punt més distret.
ResponElimina