Mamen Mendizábal en una xerrada ha preguntat a Cayetano Martínez de Irujo, fill de la Duquessa d'Alba, si ha votat alguna vegada a l'esquerra i ell ha respost que sí, a Felipe González. A l'instant ha intervingut Daniel Guzmán en to d'humor i ha postil·lat ”Mamen ha dit d'esquerra”.
Els líders de la dreta espanyola ens van convèncer que només era possible governar dins dels seus rígids paràmetres neoliberals, encaminats a destruir els sectors públics i reduir els drets dels treballadors - Eduardo Luis Junquera Cubiles, a ctxt.es
Les democràcies liberals que formen part del que Harvey anomena “els països del capitalisme avançat”, els Estats Units, Europa Occidental, Austràlia, Nova Zelanda, Corea del Sud, el Japó, Noruega i Suïssa, són països que gaudeixen d'una vida política avorrida, una de les senyes d'identitat de les societats més pròsperes, que busquen l'avenç mitjançant el pacte i no pas per mitjà de la revolució. En aquestes nacions no importa gaire si governa la dreta o l'esquerra, perquè el marc jurídic establert, a què cal sumar els consensos polítics necessaris per garantir l'estabilitat econòmica, és la base de la prosperitat. Sóc una persona d'esquerres, però perfectament podria votar un partit de dretes sempre que aquest garanteixi inversions mínimes al sector públic per protegir l'educació, la ciència, la cultura, la sanitat i, en el cas d'Espanya, abordar de manera inexcusable el gravíssim problema de la manca de vivenda pública. Però el cas espanyol és diferent perquè el PP, de totes les formacions conservadores del continent, és clarament la que menys aposta per fer polítiques de protecció social. Els populars assumeixen sense pestanyar que milions de persones puguin quedar-se enrere en una economia de mercat, amb el drama que això suposa, i existeix a més a més en alguns sectors del partit, no només a l'“ayusista”, un parentiu ideològic amb aquesta dreta nord-americana ( republicans i demòcrates) que ha impregnat part del pensament occidental amb les idees pernicioses de la teologia de la prosperitat i les creences d'alguns grups protestants que diuen que la riquesa material procedeix de Déu. Fins i tot entre una part no menor de les elits intel·lectuals nord-americanes, aquest pensament s'ha vist reforçat al llarg d'un segle amb les teories que Weber va plasmar a L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme.
Hi ha un segon factor aliè al caràcter neoliberal del Partit Popular. En el cas d'Espanya, les perspectives, fins i tot amb un PP amb sensibilitat social escassa, serien diferents si al nostre país existís un marc jurídic com el que estableix l'ordoliberalisme (Eucken, Escola de Friburg) a Alemanya, un sistema que garanteix una regulació per evitar xacres pròpies del neoliberalisme com, per exemple, la precarietat laboral o l'absència de competència i la fixació de preus per part de les grans empreses, però sense la participació de l'Estat a l'economia. Alemanya defensa l'ordoliberalisme des dels temps de la República Federal com si fossin les taules de la llei. Aquest sistema adquireix avui ple sentit, ja que els mercats borsaris del segle XXI tenen una dimensió no sols absolutament desmesurada, sinó desconeguda en la història humana, i tenen la capacitat de crear estats de pànic a l'economia, alimentant-se d'un excés de deute i crèdit, factors que alhora promouen la tan temuda inflació.
L'activitat dels gegantins actors econòmics que operen a les borses, que es desenvolupen en marcs no regulats, dificulta un progrés harmònic de l'economia, amb desastroses conseqüències socials que impedeixen alhora el desenvolupament democràtic adequat. La solució a tot això només pot venir d'una regulació més gran d'aquests mercats. Totes aquestes característiques (deute, excés de crèdit, desregulació i inflació) són, en veritat, molt pròpies del capitalisme anglosaxó i contràries a les especificitats del capitalisme alemany i del francès, encara que aquest últim porti als seus gens un intervencionisme que hauria horroritzat Walter Eucken. La por a la inflació va quedar gravada a foc a l'ànima dels polítics alemanys des del desastre de Weimar, i Yanis Varoufakis, ministre de Finances de Grècia el 2015, es queixava amargament a Brussel·les, durant les interminables reunions que es van produir al primer semestre d'aquell any per aconseguir una quitació del deute grec que, per al ministre de Finances alemany Wolfgang Schäuble, les tesis ordoliberals “tenien un caràcter diví”. Com abans apuntava, aquest marc jurídic que garanteixi la protecció dels drets dels ciutadans per sobre dels interessos de les grans empreses no existeix a Espanya, per això una gestió del PP és molt més lesiva per a la societat.
Ens trobem en una època ombrívola. Crec que cal contenir la respiració fins a veure que passa definitivament als Estats Units, perquè un eventual triomf de Trump el 2024 pot comportar el principi de la fi de la democràcia nord-americana, i això suposarà també un retrocés de drets civils a tots els països, no només en aquells que, com Polònia i Hongria, fa anys que estan estancats en una febre conservadora. Hi ha indicis clars per pensar que una segona presidència de Trump implicaria una arremesa descomunal contra l'estat de dret per tal de modificar el sistema democràtic nord-americà fins als fonaments. Són temps foscos, insisteixo. També ara estem sabent per les investigacions de la Policia Federal i del Suprem Tribunal Federal que al Brasil vam estar a punt de veure un intent de cop d'estat fa uns mesos. Va ser durant els dotze dies posteriors a la victòria de Lula. Això hauria suposat una guerra civil que la ultradreta brasilera hauria aprofitat per “netejar” el país d'elements indesitjables en una festa de sang. Sempre hi ha algun polític disposat a aixecar la bandera de l'odi i la maldat i sempre hi haurà ciutadans decidits a acompanyar-lo. Si aquest pla no es va arribar a materialitzar, i això és una opinió personal, és per la por dels líders dels grups supremacistes blancs a la gran capacitat de mobilització (i sacrifici) de l?esquerra brasilera. M'explico: per fi de la Guerra Civil espanyola ningú coneixia físicament Franco, cosa que evitava que es convertís en objectiu d'un atemptat. És veritat que en una guerra al Brasil els primers que perdrien la vida serien molt probablement els líders de l'esquerra: Lula, Guilherme Boulos, Fernando Haddad, Manuela d'Àvila, Dilma Rousseff i tants altres rostres coneguts i, per tant, identificables. Però aquest seria també, abans o després, el destí de la família Bolsonaro al complet, i el mateix passaria amb Hamilton Mourao, Sergio Moro, Damars Alves, Ricardo Salles o Paulo Guedes. No es van sentir espantats davant la possibilitat de desencadenar una guerra, sinó davant la perspectiva segura de morir-hi.
Som en un temps fosc, sí, però també en un món on, com en totes les èpoques, l'esperança s'obre pas. Durant dècades, líders de la dreta espanyola com Felipe González, Aznar, Esperanza Aguirre, Rodrigo Rato, Montoro i Rajoy, a l'uníson de la dreta internacional de Thatcher, Reagan, Alan Greenspan, Clinton i Blair, ens van convèncer (aquesta va ser la seva gran victòria cultural) que no era possible governar un país si no era dins dels seus rígids i salvatges paràmetres neoliberals encaminats a destruir els sectors públics ia reduir els drets de la classe treballadora a costa del que fos. Però moltes formacions socialdemòcrates ja qüestionen aquestes pràctiques neoliberals incorporades als seus programes des dels anys setanta i des de l'infaust moment en què dretans com Felipe González, Carlos Andrés Pérez, Bettino Craxi, Blair o Gerhard Schröeder van aconseguir les seves regnes. El simple principi de realitat revela les fal·làcies dels neoliberals: malgrat tots els bastons a les rodes que Nadia Calviño va posar en la legislatura passada (a excepció de les dues primeres pujades de l'SMI i de la creació de l'Ingrés Mínim Vital, que eren línies estratègiques marcades per un Sánchez obligat per Pablo Iglesias), resistint-se a totes les mesures socials proposades per Unides Podem, les dades demostren que els impostos a la banca, les pujades del salari mínim o la reforma laboral no han suposat ni el més mínim minvament el creixement de l'economia, la productivitat i les exportacions.
.jpg)
