19 de gener 2015

EL SENTIT DE LA VIDA


De més jove, em considerava i vantava de ser agnòstic gràcies a Déu, més endavant ho vaig ampliar als Déus en general per què no hi haguès cap mena de dubte, i, ja més endavant en plena maduresa em vaig adonar que pel camí havia perdut les gràcies i els Déus, afortunadament per a mi, car així, la vida, el fet de viure té tot el seu sentit, que és que no en té cap de sentit, i possiblement aquest sens sentit sigui l'ùnic que paradoxalment dona sentit a seguir visquent en aquest avorrit i monóton paisatge decadent on m'ha tocat residir una temporada. En el fons, Hegel no tenia cap raó quan deia que ser ciutadà era ser cristià, però això ell no ho va arribar a saber mai, ni ningú va gosar dir-li. Un cristià mai pot ser ciutadà, el seu regne no és d'eixe món.

SHARE THIS

3 comentaris:

  1. Ah, descregut! No és el sentit de la vida la pròpia vida que baixa i puja? No és cada moment que passa i roman, s'esvaeix o retorna?

    ResponElimina
  2. miquel, això que tu dius es sobreviure no viure, encara que vanament intentem pensar que vivim, però tot plegat no té cap sentit.

    salut

    ResponElimina
  3. Sin embargo, hay ocasiones en que uno necesita encontrarse consigo mismo para plantearse la pregunta del millón. ¿ qué hay detrás de todo este teatro ? y si no hay nada ¿ porqué hemos evolucionado tan poco que tenemos la necesidad de hacer las cosas cómo si se vivieran mil años ?

    ResponElimina