MOUNTAIN VIEW 16.6.15

De les 266 visites que porta aquest bloc avui a les 9:45, 249 venen de Mountain View i d'una IP que em remet a Googlebot.com. Aixó que passa de tant en tant, i sol durar un dia o com a molt dos, en que una munió de gent visita el teu bloc per una foto determinada o un escrit en concret, fa ja més d'una setmana que dura i se'n va cap les 800/900 visites diaries, totes des de Mountain View, a California. El nexe en comú de totes aquestes visites té com a objectiu el bloc en si, no un escrit determinat, i francament no ho entenc que hi fan tants californians en un bloc en català, si és que són californians, per què aixo de les IP té molts viaranys inescrutables com els camins del senyor.

Explico aixó de Mountain view perquè aquest adreça IP he vist que té preocupats a altres blocaires en questions com ciberatacs o espìonatge, però tots els textos són en anglès, i el traductor de l'anglès al català o castellà, francament, funciona com el cul. Per cert. Mountain View és a Silicon Valley on hi té la seva seu Google, i la pista Googlebot.

HI HA LIMITS PER L'HUMOR NEGRE? 15.6.15

L'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, ha acceptat aquest dilluns la dimissió del regidor de Cultura del nou ajuntament, Guillermo Zapata, fruit de la polèmica que han generat una sèrie de tuits escrits l'any 2011 de contingut antisemita. La polèmica ha esquitxat el nou equip de govern d'Ahora Madrid just després de la presa de possessió de Carmena, que ha vist com el PSOE -que li va donar la clau de la governabilitat- s'ha sumat al bloc de formacions que demanaven la destitució fulminant del regidor.

Zapata deixa l'àrea de Cultura però podria assumir alguna altra àrea del govern de Madrid. Ha estat el mateix regidor qui ha posat el càrrec a disposició de l'alcaldessa després que aquesta hagi apuntat en una entrevista que es plantejava cessar-lo perquè "l'humor té límits" i l'humor negre "no ha de ser cruel". El tuit de Zapata que va generar més controvèrsia és aquest: "Com posaries cinc milions de jueus en un 600? En un cendrer". Poc després va demanar disculpes assenyalant que es tractava d'humor negre" i apel·lant a la llibertat d'expressió. 

Quedi clar, que per aquest tuit i els altres - com ja ha fet - Zapata havia de presentar la seva dimissió, però no per el que va escriure a twitter fa quatre anys, sinó pel càrrec públic que havia ocupat ara, i tot i aixó, ben mirat o sense agafar-se-la en paper de fumar, es discutible. No tinc tan clar que es puguin posar limits a l'humor, sigui blanc, verd o negre; acusar Zapata d'antisemita per l'acudit del 600 és de bojos, o malalts per excès d'ètica, si l'acudit parla d'un 600 vol dir que té uns quants anys, i segurament si revisessim els acudits en general de la majoria d'humoristes (quan no hi havia twitter), la majoria no es podria dir ni publicar a dia d'avui sense ferir alguna susceptibilitat o general alguna demanda, i no tan sols Arévalo. Eugenio, el Perich, Capri, i tants altres no podrien fer la seva feina, la idiotesa paranoica dels qui se l'agafen amb paper de fumar els hi ho impediria. La prova és que el Ministeri de l'Interior del mossen ja ha posat fil a l'agulla per veure si el pot encausar.

Zapata ha presentat la seva renuncia perquè la va cagar, publicant aquests acudits fa quatre anys a twitter, quan ni a ell ni a ningu se li podia passar pel cap que quatre anys més tard seria Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Madrid. Zapata ha presentat la seva renuncia perquè va publicar el que va publicar a Twiter, una serie d'acudits de barra de bar amb cervesa a la mà, que qui estigui lliure de culpa i no hagi explicat mai, aquests o similars, que tiri la primera pedra. Aquest és un dels problemes de twitter que hi ha molt picha fluixa desmemoriat de la seva memòria opinativa anterior, i l'altre problema és una societad idiota manada per uns indolents mentals encara més idiotes que en fan un sarao d'una fotesa. No fotem!. Al cap i a la fi, Aznar (creanme, les estoy diciendo la verdad), Inda, Ussia, Marhuenda, el mateix Ministre de l'Interior i uns quants més de la patuleia mesetaria, han escrit i dit bestieses molt més obscenes i greus sense ser ni criminalitzats ni judicialitzats. Ah! i en el fons, l'ùnic problema és que els acudits els va publicar un membre de Podemos, i clar, ja l'estaven esperant els de la vella guardia per destrossar-lo, i el que continuaran fent, amb raó o sense.

MORIR EN VIDA 15.6.15

Gairebé sense adonar-nos-en, això és el que ens passa, que estem perdent la memòria. O per a ser més exactes. La memòria està perdent el lloc essencial, decisiu, que, des del principi de la humanitat, tingué i mantingué com a base de la cultura, la memoria 'cultural'. Avui dia, l'escriptura no 'reforça' o 'supleix' la memòria: la substituex, deia Fuster, pero a vegades, hi ha una altra pèrdua de memoria, una memòria que s'esborra cruelment abans d'hora, en plena vida, com els hi ha passat a Pasqual o al Pepitu entre altres, i això és terrible; de fet, és com morir en vida.

LA PART D´AMALFITANO 24.1.15

No se que he vingut a fer a Santa Teresa, es va dir Amalfitano al cap d'una setmana d'estar vivint en la ciutat. No ho saps? Realment no ho saps?, es preguntà. Veritablement no ho sé, es va dir a si mateix, i no podia ser mes eloqüent.

Tenia una caseta d'una sola planta, tres habitacions, un bany complert més un excusat, cuina americana, un saló menjador amb finestres que donaven a ponent, un petit porxo de totxos on hi havia un banc de fusta desgastat per el vent que baixava de les muntanyes i del mar, desgastat per el vent que venia del nord, el vent de les obertures, i per el vent de color de fum que venia del sud. Tenia llibres que conservava des de feia més de vint-i-cinc anys. No eren molts. Tots vells. Tenia llibres que havia comprat feia menys de deu anys i que no l'importava deixar o perdre o que els hi robessin. Tenia llibres que a vegades rebia perfectament lacrats i amb remitents desconeguts i que ja ni tan sols obria. Tenia un pati ideal per sembrar-lo de gespa i plantar-hi flors, encara que ell no sabia quines flors eren les més indicades per plantar-hi, no cactus o cactàcies sinó flors. Tenia temps (o aixó creia) per dedicar-lo al cultiu del seu jardí. Tenia un sou mensual. Tenia una filla que es deia Rosa i que sempre havia viscut amb ell. Semblava difícil que aixó fos així, però era així.

A vegades, durant les nits, recordava a la mare de Rosa i a vegades reia i altres vegades li donava per plorar. La recordava mentre estava tancat en el seu estudi i Rosa dormia en la seva habitació. La sala estava buida i quieta i amb la llum apagada. En el porxo si algú s'hagués dedicat a escoltar amb atenció, hauria escoltat el brunzit d'uns pocs mosquits. Però ningú escoltava. Les cases veïnes estaven silencioses i fosques.

Rosa tenia disset anys i era espanyola. Amalfitano en tenia cinquanta i era xilè. Rosa tenia passaport des dels deu anys. Durant algun dels seus viatges, recordava Amalfitano, s'havien trobat en situacions rares, doncs Rosa passava les duanes per la porta dels ciutadans comunitaris i Amalfitano per la porta reservada als no comunitaris. La primera vegada Rosa va tenir una enrabiada i es posà a plorar i no volia separar-se del seu pare. En una altra ocasió, doncs les cues avançaven amb ritmes molt diferents, ràpida la dels comunitaris, més lenta i amb major zel la dels no comunitaris, Rosa es va perdre i Amalfitano tardà mitja hora en trobar-la. A vegades els policies de duanes veien a Rosa, tant petita, i li preguntaven si viatjava sola o si algú l'esperava a la sortida. Rosa contestava que viatjava amb el seu pare, que era sud-americà, i que tenia que esperar-lo allí mateix. En una ocasió a Rosa li revisaren la maleta doncs sospitaren que el pare podia passar droga o armes emparat en la innocència i en la nacionalitat de la seva filla. Però Amalfitano mai havia comerciat en drogues i tampoc en armes.

La que sí viatjava sempre armada, recordava Amalfitano mentre es fumava una cigarreta mexicana assegut en el seu estudi o dempeus en el porxo a les fosques, era Lola, la mare de Rosa, que mai es desprenia d'una navalla d'acer inoxidable amb obertura de molla. Una vegada els varen detenir en un aeroport, abans que naixés Rosa, i li preguntaren que hi feia allí aquella navalla. És per pelar fruita, contestà Lola. Taronges, pomes, peres, kiwis, aquest tipus de fruita. El policia se la quedà mirant durant una estona i després la deixà passar. Un any i alguns mesos després d'aquest incident naixí Rosa. Dos anys després Lola se'n va anar de casa i encara portava amb ella la navalla...

2.666 - Roberto Bolaño - la part d'Amalfitano

INVASIÓ SUBTIL 24.1.15

Potser no us n'havieu adonat, però estem patint una invasió subtil. Els xinesos (chinos en català Fòrum) estan envaïnt els nostres comerços. Varen començar primer pel clàssic restaurant Xinés, on no hi ha mai ningú menjant, tot l'any t'ofereixen rollitos de primavera, al sòtan tenen un taller clandestí de confecció i un parell d'avis congelats a la nevera, lo normal, vaja. Però no contents amb això començaren a fer-se amb les botigues de confecció, fruiteries i sobretot de 'todo a cien, o todo a un euro', i, no contentes encara, ara s'estan quedant tots els bars del barri de tota la vida. 

Dels cinc que tinc a la vora de casa, quatre ja són de xinesos, l'element comú és: poc nets, barat, aixó sí, en general al servei millor no anar-hi, i si no és molt urgent tampoc seria aconsellable consumir-hi res. La higiene axí com el gust a l'hora de vestir, no és el fort dels xinesos, almenys de la majoria, Ah! per als no viatjats, un xinés és com un japones pero sense la màquina de retratar, baixet, pàl·lid que no groc, que això pertoca als Simpson, amb els ulls estirats i amb parquedat de paraules. El seu vocabulari seria YA TÁ, UN EULO VEINTE, QUE TOMAL? i poc més. Sempre n'hi ha algún una mica més presentable que els altres, però gosaria afirmar que és la excepció.

En aquest desert de bars nostrats que s'han perdut, queda encara al barri un oasi, resistint com si d'un petit reducte gal es tractés, el Bar Urgell, al carrer del comte d'ìdem, cantonada amb el carrer de Castellar a tocar de la Gran Vía,. Fixeu-vos amb aquesta pissarra de 12 m2 i la seva oferta variant i abundosa, ah! i el cafè és bo. Si! la carta és en castellà, no es pot tenir tot a la vida. Però els disculpa el fet que t'atenen en català i a l'hivern a mig mati t'hi pots prendre una tasseta de brou (caldo en català Fòrum). A veure quant de temps resistiràn la invasio subtil dels xinesos.

TOT HO DEVEM ALS GRECS 24.1.15

De fet, tot el que hi ha de modern en la nostra vida ho devem dels grecs. Tot el que constitueix un anacronisme, l'hi devem al mediavalisme. Són els grecs els qui ens han donat tot el sistema de la crítica de l'art, i pot advertir-se la finura del seu instint crític en que el material criticat per ells amb més cura va ser l'idioma. Perquè el material usat pel pintor o l'escultor és minso comparat amb el de les paraules. Les paraules no solament tenen una música tan dolça com la del violoncel o el llaüt, un color tan ric i vívid com el que fa belles als nostres ulls les teles dels venecians o dels espanyols, i una forma plàstica no menys segura i certa que la que es revela en el marbre o en el bronze, sinó que els pertanyen el pensament, la passió i l'espiritualitat, i en realitat els pertanyen exclusivament.
Encara que no haguessin criticat més que l'idioma, els grecs serien de totes maneres els crítics d'art més grans del món. Per això, res seria més fàcil que classificar al crític corrent entre els delinqüents comuns. Oscar Wilde

LA FIGURA DEL TERTULIÀ 23.1.15

Es pregunta Jon Sistiaga en una falca promocional del seu programa a televisió, com és que a la facultat de periodisme no s'estudia la figura del tertulià. Un tertulià com molt bé defineix ell, és una persona que opina de tot sense saber de res o molt poca cosa. I és la figura del tertulià tal i com la tenim aquí, un producte genuinament local, atès en la resta de països on hi ha comentaristes i/o/u opinadors, els directors del programes escullen en cada ocasió les persones adequades per parlar i opinar sobre tal o qual assumpte en funció dels seus coneixements sobre el tema o temes a tractar, mentre que aquí fins i tot gent que és al món per què hi hagi una mica de tot, com seria el cas del pintoresc Ernest Folch  opinen i desbarren a dojo, com aquest matí a la tertulia de Rac1 on ha dit a ran de l'emissió pel canal 33 de la Ciutat Morta, que estàvem en mans de TV3 si voliem saber alguna cosa com el cas del 4F destapat indirectament per la televisió de Catalunya, que de fet va emetre a contracor, i pel Canal 33 el documental a instancies o presionat per la CUP, vaja, per David Fernández, que en sesió parlamentaria va aconseguir que TV3 l'emetés, i després entre Gibanel, el jutge i Twitter és  va generar tot el rebombori posterior.

O sigui que per si no hi havieu caigut, un tertulià és el més semblant a la majoria de blocaires que parlem i opinem de tot sense saber de res o de poca cosa, nomès que nosaltres diria que pontifiquem i en general desbarrem un xic menys, i a més a mes no cobrem.

UN ALLAU D´INFORMACIÓ 22.1.15

De la mateixa manera que l'any passat es va posar de moda llençar-se un cubell o una galleda d'aigua freda al cap per solidaritzar-ser amb no recordo quina malaltia, o ara n'hi ha un en que s'ha de saltar, i altres moviments banals i superficials per l'estil, que bàsicamente a banda de la seva utilitat serveixen per satisfer egos, a ran de l'atemptat a Charlie Hebdo (recordeu el dia? jo ja no) ens ha envait la moda del 'JE SUIS', o 'je no suis'. En qualsevol reivindicacio ja comença a sortir el terme encunyat per un francés, però jo diria que es va fer servir ja quan la mani de Miguel Angel Blanco, o potser era 'Todos somos'. 
Davant del suïcidi assistit del fiscal Nisman ja he vist gent manifestant-se amb parcartes de 'Yo soy Nisman', també n'hi havien amb 'Je suis Ahmed', en relació al policia musulmà executat a París, i a El Periódico d'ahir Joaquim M. Pujals encapçala el seu escrit referit al blocaire saudi assotat amb un 'tots som tambè Raïf Badaui' de qui vaig parlar fa ja uns dies.

Ja em veig a venir que anirem banalitzant l'expressio, fins que ens n'obliden i en donem pas a una altra, recordeu quan era moda portar els 'TOI' al cotxe, de fet, quan era moda posar enganxines al vidre posterior del cotxe, o com deia l'altre dia 'Es la economia, estúpido' del que se n'ha usat i abusat molt en múltiples variants.

Al començament us he preguntat si recordaveu el dia exacte de l'atemptat a Charlie Hebdo, ja he dit que jo no, com tampoc recordo quin dia vaig parlar del blocaire saudi assotat, i no és que sigui despistat, bé, de fet si ho sóc, el que succeeix és que impunement m'envaeixen massa moticies cada dia i és impossible païrles totes, de manera que una tapa a l'altra i la següent a l'anterior, a una velocitat de vertígen.

Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la al 'Ministeri de la veritat', però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que cada vegada sabrien més sobre menys coses, i a fe que ambdòs tenien molta raó.  

EL SECRET DE LA VIDA 21.1.15

Tots ens passem els dies buscant el secret de la vida. Doncs bé: el secret de la vida està en l'art, i sobre tot en saber mirar-lo amb els ulls d'un nen. Poca gent podria arriscar-se a afirmar que la bellesa de la vida és una cosa sense importància. I, no obstant això, la majoria de la gent civilitzada obra com si no la tingués i, en fer-ho es fa mal a si mateixa i als que vindran després. Perquè la bellesa que implica l'art no és un mer accident de la vida humana, sinó una positiva necessitat de la vida si volem viure com ha volgut la natura, és a dir, si no ens acontentem amb ser menys que homes. I finalment, permeteu recordar-vos que l'art és l'únic que la mort no aconsegueix danyar - Óscar Wilde

LA VERITAT DE LA VENTADA 21.1.15

El mes de desembre de l'any passat es va produir la ventada que va escombrar gran part de l'arbrat del Vallès Occidental. Se'ns va dir i ens ho vàrem creure que era degut a una ventada inusual produïda per la naturalesa, el canvi i el climàtic, i semblava una versió coherent i lògica.

Però no va ser ni molt menys així, les causes de què es produís la ventada són unes altres que ens han estat amagades i que vull denunciar des d'aquí, i ara, no sigui que d'ací a dos a tres anys surti algun documental que ho expliqui i els diaris se n'assabentin i ho esbombin a tota plana.

La narració dels fets és la següent: Dissabte passat vaig pujar amb la bicicleta fins a Sant Julià d'Altura, allí hi ha dos camins per baixar cap a Ribatallada i a baix al riu. Un d'ells em constava que estava tallat pels arbres caiguts, però l'antic, el més estret semblava al seu començament que estava desbrossat i es podia passar.

Mentre aturat damunt la bici analitzava els pros i contres de baixar o no baixar, que aquesta era la qüestió, un home que hi ha via aturat gairebé al meu costat devia endevinar els meus pensaments o disquisicions filonaturosófiques. El descriuré somerament: de mitjana alçada, ni gras ni prim, texans, camisa blanca, jersei marró, boina verda i caliquenyo apagat a la boca. A la mà dreta sostenia una navalla de dimensions preocupants amb la que treia punxa una branca de plataner que havia recollit del terra.

Ara, el preocupant va ser la breu conversa que vaig mantenir amb ell:

Bon dia mestre! - jo -

Bon dia Jove! - ell -

Deu n'hi do com està tot el bosc - jo -

Si, està molt malament, però comencen a netejar-lo, per aci podreju baixar - ell -

És el que té la naturalesa, que no té mesura i fa aquests disbarats. Deu ser cosa del canvi climàtic - jo -

No ha estat el canvi climàtic el que va causar aquesta ventada, les causes varen ser unes altres - ell -

Quines? - jo, intrigat -

Ho sé perque qui m'ho ha explicat sap de que va tot, a França un dia abans, els moros vàren tirar una bomba atòmica l'explosió de la qual va provocar una enorme ona expansiva que és la suposada ventada que es va endur tots aquests arbres. El que passa és que no volen que se sapiga - ell, mentre continuaba esmolant la branca i jo ja estaba mes pendent de la navalla que de les seves paraules -

Bueno mestre! me'n vaig avall xino, xano, passi-ho bé. I.... mira que no solc còrrer a les baixades sobretot des que vaig caure al setembre, però dissabte vaig baixar el primer tram a tota pastilla. 

Tot el que us acabo d'explicar és cert, nomès tinc el dubte de la mida de la navalla, diria que cap al final de la conversa, era més gran que al començament.

LA PREGUNTA QUE EL PAPA NO VA SABER RESPONDRE .... 20.1.15

..... MALGRAT QUE SABIA LA RESPOSTA -

Es diu Glyzelle Palomar, és filipina i té 12 anys, va ser una nena del carrer i les seves llàgrimes i preguntes al papa Francisco van inspirar el fals discurs que el pontífex va improvisar durant la trobada amb els joves a la universitat de Sant Tomàs de Manila. Glyzelle es va presentar davant el papa acompanyada Jun Chura, un altre exnèn del carrer de 14 anys, qui va llegir un commovedor testimoni sobre la vida dels petits filipins abandonats i que afronten abusos, drogues i prostitució.

Tots dos van ser salvats del carrer per l'associació Tulay Kabataan, l'ONG que gestionava la casa d'acollida que va visitar el papa dijous passat per sorpresa. Després va tocar el torn a Glyzelle de fer les preguntes al papa i mentre llegia es va posar a plorar.

"Hi ha molts nens abandonats pels seus propis pares, molts víctimes de moltes coses terribles com les drogues o la prostitució. Per què Déu permet aquestes coses, encara que no és culpa dels nens? I Per què tan poca gent ens ve a ajudar ? ", va preguntar la nena entre llàgrimes.

"L'ÚNICA PREGUNTA QUE NO TÉ RESPOSTA"

"Ella avui ha fet l'única pregunta que no té resposta i no li van arribar les paraules i va haver de dir-es amb llàgrimes", va dir.

"Quan ens facin la pregunta de per què pateixen els nens (...) que la nostra resposta sigui o el silenci o les paraules que neixen de les llàgrimes", els va dir. I va instar als prop 30.000 fidels que es van reunir al campus de la universitat a "no tenir por de plorar". I després dirigint-se als nois i noies presents els va dir: "Al món d'avui li falta plorar, ploren els marginats, ploren els que són deixats de banda, ploren els menyspreats, però aquells que portem una vida més o menys sense necessitats no sabem plorar ".

"Només certes realitats de la vida es veuen amb els ulls netejats per les llàgrimes", va afirmar. El papa va finalitzar el seu discurs demanant perdó per no haver llegit el discurs, però es va justificar: "La realitat que em van plantejar va ser superior al que havia preparat.

"LA RESPOSTA A LA PREGUNTA DE GLYZELLE QUE EL PAPA NO LI VA DONAR"

... Però el Papa si sabia la resposta, encara que la va callar, i és aquesta: Glyzelle, totes aquestes coses dolentes passen perquè les fan els homes i no es poden evitar, som dolents per naturalesa, Déu no existeix Glyzelle, tot això és només un muntatge, i tu m'ho has recordat en fer-me aquesta pregunta. Tot és mentida Glyzelle, sóc el papa fantasma d'un déu fantasmagòric que presideix una secta nociva, cruel, venjativa e injusta. Tot és mentida Glyzelle, no hi ha esperança per als desvalguts que esperen l'ajuda de Déu, busca-la entre els homes que n'hi ha de bona fe, ells són la teva única esperança. Tot és mentida Glizelle, ho sento. Aquesta era la resposta Papa Francisco, i no vas ser prou honest per donarla a Glyzelle, en el fons, ets exactament igual que els teus antecessors en el càrrec, només que aparentes altra cosa. Maleït sias, falsari impostor. ¡Que malo que viniste Francisco!

TARD I AMB DESMESURA 20.1.15

Entenc que ha de ser dificil per un cap de redacció d'un diari decidir quines noticies s'han de tocar a fons, quines no tant i quines simplement ometre. Entenc tambè que qui paga mana i ha d'haver-hi en cada mitjà una pròpia auto-censura a l'hora d'informar de segons quins temes que podrien molestar al qui els paga. Entenc tambè, que solen anar a remolc de moltes noticies, on hi arriben tard i amb desmesura, com ha passat amb el cas 4F, a ran de la projecció al Canal 33 del documental la Ciutat Morta. I no és la primera vegada, els casos d'Amadeu Casellas practicàment obviat fins que va sortir de la presó i va publicar en un llibre les seves vivències, o l'Oscar, el noi del renta cotxes de Malgrat que si no n'arriba a parlar el Periódico que en va fer la seva causa, possiblement encara estaria a la presó a Itàlia.

Totes aquestes informacions, tant de la Patricia, l'Amadeu o l'Oscar, eren a la xarxa molt abans que els mitjans oficials els hi dediquessin la seva atenció, eren allí, però a ningú l'interessava. A Kaos en la red explicàven fa ja molt de temps fil per randa tots els fets del 4F, i a l'any 2013 amb motiu de l'estrena a BCN d'un documental sobre aquells fets jo mateix em vaig assabentar del cas a través d'un mitjà oficial que crec era el Periódico.

El que em pregunto i em preocupa és, perquè ara, de sobte tant d'interès, tant de paper, tanta desmesura, tanta opinió sobre el cas 4F? no crec que sigui nomès per la força de la seva emisió al Canal 33, digueu-me mal pensat, però aquí hi veig alguna obscura finalitat política de la que no acabo de treure'n l'entrallat ni que persegueix. O això, o que hi ha hagut un remordiment de consciència col·lectiu per haver deixa't de banda comentar i denunciar una injusticia de la Justicia tant gran com la que va conduïr al suicidi a Patricia Heras...., o simplement és que no donen els mitjans per a més i van publicant i seguint els temes segons bufa el vent que els sembla propici per vendre el producte, gairebè sempre caducat, sobretot si és en paper. 

EL SECRET ÚLTIM DE LA MÚSICA 20.1.15

Se sol dir que la tragèdia de la vida d'un artista és que no pot realitzar el seu ideal. Però la veritable tragèdia que trepitja els talons a la majoria dels artistes és que realitzen el seu ideal d'una manera massa absoluta. Perquè, un cop realitzat l'ideal, se'l priva de la seva meravella i del seu misteri i esdevé, simplement, un nou punt de partida per a un altre ideal. Aquesta és la raó que la música sigui l'art perfecte. La música mai pot revelar el seu secret últim. I això explica també el valor de les limitacions en l'art. - ÓSCAR WILDE - sobre l'art i l'artista.

EL SENTIT DE LA VIDA 19.1.15

De més jove, em considerava i vantava de ser agnòstic gràcies a Déu, més endavant ho vaig ampliar als Déus en general per què no hi haguès cap mena de dubte, i, ja més endavant en plena maduresa em vaig adonar que pel camí havia perdut les gràcies i els Déus, afortunadament per a mi, car així, la vida, el fet de viure té tot el seu sentit, que és que no en té cap de sentit, i possiblement aquest sens sentit sigui l'ùnic que paradoxalment dona sentit a seguir visquent en aquest avorrit i monóton paisatge decadent on m'ha tocat residir una temporada. En el fons, Hegel no tenia cap raó quan deia que ser ciutadà era ser cristià, però això ell no ho va arribar a saber mai, ni ningú va gosar dir-li. Un cristià mai pot ser ciutadà, el seu regne no és d'eixe món.

DE PLA(GIS) I PREMIS LITERARIS 19.1.15

".... Però cal entendre les coses. El Departament de Cultura i tots els premis literaris només són un escàndol d’estafadors sense aturador. En canvi, conec poetes amagats, gent que escriu a mil pobles de Catalunya, que diuen coses però que es neguen a viure venerant la cultura oficial. Una cultura oficial que crema milions d’euros en subvencions inútils, i així mantenir els plagiadors. Qui ha cobrat de l’Any Vinyoli? I de l’Any Espriu? Podria dir també que aviat tornaran a publicar els exorcismes de mossèn Cinto, que ja es van publicar al 1970, però el llibre no el firmarà Verdaguer. Podria continuar amb els contínuament plagiats Montaigne, Lorca, Machado, el pobre Plató... La llista no tindria fi...." explica Joan Orriols en aquest escrit, amb motiu del premi Josep Pla d’enguany que l’ha guanyat Andreu Carranza amb el llibre El poeta del poble. Afirma Orriols que és un plagi descarat de la prosa de mossèn Cinto, plagiat mil vegades per guanyar concursos i premis literaris. El 1995, Ricard Torrents ja va escriure “Verdaguer, un poeta per a un poble”. El jurat de la nit de Reis, format per Sebastià Alzamora, Antoni Pladevall, Rosa Cabré, Àlex Susana i Ester Pujol, no veuen el plagi, no veuen Carranza: només veuen Verdaguer.

El que sorpen, és que Orriols es sorprengui, el plagi és a l'ordre del dia, ja deia Fuster que el plagiari tambè fa el seu paper, si encerta en triar alló que plagia. Succeeix a vegades que és plagia per mandra, car és podria agafar el mateix text i retocant una mica per aqui una mica per allí, ja sembla un altre encara que vingui a dir el mateix. Jo mateix, podia haver escrit aquest text sense citar Joan Orriols, agafant la idea bàsica del seu escrit, el podria haver considerat com a meu, però porta menys feina citarlo i és més honest, clar que la honestedad i els premis literaris van d'esquena l'un de l'altre des de fa temps.

El que no sé, i no m'estic referint a Pau Donés, si plagiar-se un mateix és considera plagi, o simplement repetir-se, que és el que solen fer la majoria dels escriptors que de fet escriuen una sola novel·la i les següents són  nomès variacions sobre el mateix tema, el que se'n podria dir la síndrome Paul Auster.

SIMPLEMENT, ARA TOCA 19.1.15

Els dies 8 i 9 de juny de 2013 vaig escriure en aquest bloc parlant de l'estrena d'un documental (no l'actual de la Ciutat morta) sobre el cas 4F que va provocar el suïcidi de Patricia Heras. La informació la vaig treure dels mitjans convencionals i més de Kaos en la red.

El que em sorprén és que a la vista del documental emés pel 33 gràcies a la pressió de David Fernandez de la CUP, pel que tinc entès, sembla que fins aquest moment ningú en sabia res del cas, almenys escoltant la tertulia del tallat party a Rac1, ni la Rahola, Sarda, Carol, Basté o Lopez Alegre en sabien res, i sincerament, no ho entenc.

Deu ser la força de la televisió que ha obligat a aquesta gent i altres a redescobrir oficialment quelcom que ja sabien i que havien obviat, que no oblidat, simplement ara toca parlar-ne, demanar que es reobri el cas, esquinçar-se les vestidures, i abans no. Com en el cas de Charlie Hebdo, asistim a un exercici col·lectiu de cínica hipocresia.