19/1/15

DE PLA(GIS) I PREMIS LITERARIS


".... Però cal entendre les coses. El Departament de Cultura i tots els premis literaris només són un escàndol d’estafadors sense aturador. En canvi, conec poetes amagats, gent que escriu a mil pobles de Catalunya, que diuen coses però que es neguen a viure venerant la cultura oficial. Una cultura oficial que crema milions d’euros en subvencions inútils, i així mantenir els plagiadors. Qui ha cobrat de l’Any Vinyoli? I de l’Any Espriu? Podria dir també que aviat tornaran a publicar els exorcismes de mossèn Cinto, que ja es van publicar al 1970, però el llibre no el firmarà Verdaguer. Podria continuar amb els contínuament plagiats Montaigne, Lorca, Machado, el pobre Plató... La llista no tindria fi...." explica Joan Orriols en aquest escrit, amb motiu del premi Josep Pla d’enguany que l’ha guanyat Andreu Carranza amb el llibre El poeta del poble. Afirma Orriols que és un plagi descarat de la prosa de mossèn Cinto, plagiat mil vegades per guanyar concursos i premis literaris. El 1995, Ricard Torrents ja va escriure “Verdaguer, un poeta per a un poble”. El jurat de la nit de Reis, format per Sebastià Alzamora, Antoni Pladevall, Rosa Cabré, Àlex Susana i Ester Pujol, no veuen el plagi, no veuen Carranza: només veuen Verdaguer.
El que sorpen, és que Orriols es sorprengui, el plagi és a l'ordre del dia, ja deia Fuster que el plagiari tambè fa el seu paper, si encerta en triar alló que plagia. Succeeix a vegades que és plagia per mandra, car és podria agafar el mateix text i retocant una mica per aqui una mica per allí, ja sembla un altre encara que vingui a dir el mateix. Jo mateix, podia haver escrit aquest text sense citar Joan Orriols, agafant la idea bàsica del seu escrit, el podria haver considerat com a meu, però porta menys feina citarlo i és més honest, clar que la honestedad i els premis literaris van d'esquena l'un de l'altre des de fa temps.
El que no sé, i no m'estic referint a Pau Donés, si plagiar-se un mateix és considera plagi, o simplement repetir-se, que és el que solen fer la majoria dels escriptors que de fet escriuen una sola novel·la i les següents són  nomès variacions sobre el mateix tema, el que se'n podria dir la síndrome Paul Auster.

SHARE THIS

6 comentaris:

  1. Vaaaa ...ya lo escribí hace tiempo en un libro mio que comencé así . En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme..."
    Miquel...

    Salut

    ResponElimina
  2. Ostres Miquel, un gran començament i molt original, jo continuaria.

    ResponElimina
  3. Tot això dels premis és un 'cuento', i això que m'hi he presentat en ocasions però al menys abans fins i tot et comentaven una mica l'obra alguns 'jurats' honestos. Ara encara envio alguna cosa als que no demanen set còpies però és com jugar a la loteria.

    Sobre jurats, una vegada vaig ser-ho d'un de poesia i volien premiar un de Martí i Pol que algú havia copiat, era el poema d'una persona molt jove, el pitjor és que tan sols jo, i això que hi havia gent 'de lletres' es va adonar de la copiada, en fi.

    ResponElimina
  4. L'altre dia veig que promocionen una nova escriptora, per cert, li han fet una gran campanya, doncs resulta que és filla d'una altra que, a més, era editora, avui només promocionen aquests i els mediàtics, potser sempre ha estat així però diria que menys, cal dir que es ven poca cosa i que a una mindundi com jo la llegiria poca gent. Així és la vida. El de la Rahola diuen que és una bírria, el mateix el darrer del Llac, però es venen com bunyols per quaresma.

    ResponElimina
  5. recorda Júlia a Porcel que va guanyar un Planeta i nomès havioa escrit un 30% de la novel·la.

    ResponElimina
  6. es que avui en dia i fa ja un temps, si no ets mediàtic no guanyes cap premi ni publiques, amb algunes excepcions, és cert.

    ResponElimina

About Me