".... Però cal entendre les coses. El Departament de Cultura i tots els premis literaris només són un escàndol d’estafadors sense aturador. En canvi, conec poetes amagats, gent que escriu a mil pobles de Catalunya, que diuen coses però que es neguen a viure venerant la cultura oficial. Una cultura oficial que crema milions d’euros en subvencions inútils, i així mantenir els plagiadors. Qui ha cobrat de l’Any Vinyoli? I de l’Any Espriu? Podria dir també que aviat tornaran a publicar els exorcismes de mossèn Cinto, que ja es van publicar al 1970, però el llibre no el firmarà Verdaguer. Podria continuar amb els contínuament plagiats Montaigne, Lorca, Machado, el pobre Plató... La llista no tindria fi...." explica Joan Orriols en aquest escrit, amb motiu del premi Josep Pla d’enguany que l’ha guanyat Andreu Carranza amb el llibre El poeta del poble. Afirma Orriols que és un plagi descarat de la prosa de mossèn Cinto, plagiat mil vegades per guanyar concursos i premis literaris. El 1995, Ricard Torrents ja va escriure “Verdaguer, un poeta per a un poble”. El jurat de la nit de Reis, format per Sebastià Alzamora, Antoni Pladevall, Rosa Cabré, Àlex Susana i Ester Pujol, no veuen el plagi, no veuen Carranza: només veuen Verdaguer.
El que sorpen, és que Orriols es sorprengui, el plagi és a l'ordre del dia, ja deia Fuster que el plagiari tambè fa el seu paper, si encerta en triar alló que plagia. Succeeix a vegades que és plagia per mandra, car és podria agafar el mateix text i retocant una mica per aqui una mica per allí, ja sembla un altre encara que vingui a dir el mateix. Jo mateix, podia haver escrit aquest text sense citar Joan Orriols, agafant la idea bàsica del seu escrit, el podria haver considerat com a meu, però porta menys feina citarlo i és més honest, clar que la honestedad i els premis literaris van d'esquena l'un de l'altre des de fa temps.
El que no sé, i no m'estic referint a Pau Donés, si plagiar-se un mateix és considera plagi, o simplement repetir-se, que és el que solen fer la majoria dels escriptors que de fet escriuen una sola novel·la i les següents són  nomès variacions sobre el mateix tema, el que se'n podria dir la síndrome Paul Auster.