Gautama el Buda, ensenyava la lliçó de la Roda de la Cobdícia, a la qual tots estem subjectes, i ens aconsellava alliberar-nos de tots els desitjos per així, ja sense passions, entrar al no res, al qual cridava Nirvana.
Un dia alguns dels seus deixebles li van preguntar: «¿Com és aquest No Res, Mestre? Tots voldríem alliberar-nos de nostres apetits, segons aconselles, però explica'ns si aquest No Res en què entrarem és una cosa semblant a aquesta fusió amb tota la creació que se sent quan, al migdia, jeu el cos a l'aigua, gairebé sense pensaments, indolentment; o si és com quan, a penes ja sense consciència per cobrir-nos amb la manta, ens enfonsem de sobte en el son. Digues-nos, doncs, si es tracta d'un No Res bo i alegre o si aquest No Res teva no és sinó un No Res fred, buid, sense sentit ».
Buda va callar llarga estona. Després va dir amb indiferència: «Cap resposta hi ha per la vostra pregunta». Però a la nit, quan s'en van haver anat, Buda, assegut encara sota l'arbre del pa, als que no li havien preguntat els va narrar la següent paràbola:

 «No fa gaire vaig veure una casa que cremava. El seu sostre era ja past de les flames. A l'acostar-m'hi vaig advertir que encara hi havia gent a l'interior. Vaig anar a la porta i els vaig dir que el sostre estava cremant, incitant-los a que sortissin ràpidament. Però aquella gent no semblava tenir pressa. Un em va preguntar, mentre el foc li socarrimava les celles, quin temps feia fora, si plovia, si no feia vent, quines oportunitats hi havia d'aconseguir una altra casa, i altres coses semblants. Sense respondre, vaig fer mitja volta i vaig sortir. Aquesta gent, vaig pensar, es cremaran abans de deixar de preguntar. Veritablement, amics, a qui el terra no li cremi en els peus fins al punt de desitjar gustosament canviar-se de lloc, res he de dir-li ».

 Així va parlar Gautama, el Buda. Però també nosaltres, que no cultivem l'art de la paciència sinó, més aviat, l'art de la impaciència; nosaltres, que amb consells de caràcter terrenal incitem l'home a sacsejar els seus turments; nosaltres pensem, així mateix, que a qui, veient apropar-se a les esquadrilles de bombarders del capitalisme, encara segueixen preguntant com solucionarem tal o qual cosa i què serà de les seves guardioles i dels seus pantalons de diumenge després d'una revolució, a aquests poc hem de dir-los.
*  *  *
Aquest text en prosa, és en realitat un poema de Bertold Bretch, com podeu llegir-lo a continuació. i és que sovint tinc dubtes de per què s'escriu en vers un text i no en prosa com seria aquest cas, en què sembla no tenir gaire sentit la mètrica amb el text i el que es vol explicar. Ah! suposo es correcte escriure 'no res' per 'nada', o això sembla aconsellar el sentit comú. Soft Català ho tradueix com: entrar en la Gens. No ho tinc clar; no dominar l'idioma a vegades fa rabia.
*  *  *


Parábola de Buda sobre la casa en llamas”

Gautama el Buda,
enseñaba la lección de la Rueda de la Codicia,
a la que todos estamos sujetos, y nos aconsejaba
liberarnos de todos los deseos para así,
ya sin pasiones, entrar en la Nada, a la que llamaba Nirvana.

Un día algunos de sus discípulos le preguntaron:
«¿Cómo es esa Nada, Maestro? Todos quisiéramos
liberarnos de nuestros apetitos, según aconsejas, pero explícanos
si esa Nada en la que entraremos
es algo semejante a esa fusión con todo lo creado
que se siente cuando, al mediodía, yace el cuerpo en el agua,
casi sin pensamientos, indolentemente; o si es como cuando,
apenas ya sin conciencia para cubrirnos con la manta,
nos hundimos de pronto en el sueño.
Dinos, pues, si se trata
de una Nada buena y alegre o si esa Nada tuya
no es sino una Nada fría, vacía, sin sentido».

Buda calló largo rato. Luego dijo con indiferencia:
«Ninguna respuesta hay para vuestra pregunta».
Pero a la noche, cuando se hubieron ido,
Buda, sentado todavía bajo el árbol del pan, a los que no le
habían preguntado
les narró la siguiente parábola:
«No hace mucho vi una casa que ardía. Su techo
era ya pasto de las llamas. Al acercarme advertí
que aún había gente en su interior. Fui a la puerta y les grité
que el techo estaba ardiendo, incitándoles
a que salieran rápidamente.
Pero aquella gente no parecía tener prisa. Uno me preguntó,
mientras el fuego le chamuscaba las cejas,
qué tiempo hacía fuera, si llovía,
si no hacía viento,
qué oportunidades había de conseguir otra casa,
y otras cosas parecidas.
Sin responder, di media vuelta y salí.
Esta gente, pensé,
se quemarán antes de dejar de preguntar.
Verdaderamente, amigos,
a quien el suelo no le queme en los pies hasta el punto de
desear gustosamente
cambiarse de sitio, nada tengo que decirle».
Así habló Gautama, el Buda.

Pero también nosotros, que no cultivamos el arte de la paciencia
sino, más bien, el arte de la impaciencia;
nosotros, que con consejos de carácter terrenal
incitamos al hombre a sacudirse sus tormentos; nosotros
pensamos, asimismo, que a quienes, 
viendo acercarse ya las escuadrillas de bombarderos del capitalismo,
aún siguen preguntando cómo solucionaremos tal o cual cosa
y qué será de sus alcancías y de sus pantalones domingueros
después de una revolución,
a esos poco tenemos que decirles.