Aquest migdia hem anat amb la dona al Baricentro, i dins el llogarró, al Carrefour, on entre altres coses, com estàven d'oferta ens hem quedan dos texans  per a mi, el primer a 9'99€ i el segón a 5€, o sia que per 14.99€ tinc dos texans, que falta em feien atès els que tenia estàn ja molt gastats.

Fins aqui tot bé, però encara que sigui de tan en tant, m'agrada reflexionar sobre les coses petites. Ho dic per què a mi ja m'ho ha semblat que m'anaven un pel grans, però detesto cordialment emprovar-me la roba als llocs, i ens els hem endut sense emprovar-mel's. 

Un cop a casa, desprès de la dutxa he comprovat que la primer impressió era la bona, els texans m'anaven un xic grans, res que no arregli un cinturó, que poc o molt la roba en rentar-la encongeix. Em van potser una mica llargs, molt poc, i aquí és on comença la meva reflexió:

Escurçar i estrenyer els 2 pantalons, avui en dia, em costaria més que els pantalons (ho sé per alguna experiència viscuda amb la noia darrere casa que fa remendus).
Escurçar i estrenyer els 2 pantalons 20 anys enrere m'hauria costat molt pocs diners i els pantalons sense estar d'oferta, la meitat.
Escurçar i estrenyer els 2 pantalons 60 anys enrere no m'hauria costat ni cinc, a totes les cases, o a la majoria hi havia una SINGER (màquina de cosir) que alguna mare o iaia feien anar com si res. El que no sé, és quan costàven 60 anys enrere uns texans, no massa, diria, si ho comparem amb avui. 

Els primers els vaig tenir amb 12 anys, ho recordo per què els duiem a la platja a mullar-los i deixar-los assecar al sol per què envellissin, el que després s'en va dir: rentats a la pedra, que anys ençà èrem pobres, però avançats als temps, car tamb els acabàvem portant estripats, no per gust, sinó per la consequència pròpia del desgast. 

O sia que en el pas de la postguerra, a la recuperació de les llibertats i entrar en l'euro, hem perdut, bous, esquelles i molts llençols de la bugada, fins i tot les llibertats recuperades a ran de la mort del dictador.