L'obediència produeix calma, felicitat, assossec, és com una droga, un opi parafrasejant Marx, per això és tan abundant i massiva. No és casualitat que Freud deixés establert des de molt aviat en la seva obra que el pensament crític sorgeix del desplaer, de la insatisfacció davant els resultats obtinguts:

"Quan, malgrat haver-se obeït totes les regles, l'estat d'expectació amb la seva acció específica consegüent, no arriba a la satisfacció sinó al desplaer"

Freud parla de pensament crític o examinador, és a dir, que examina els detalls, no s'acontenta amb les generalitzacions, sinó que aplica una mena de mètode dialèctic-materialista --tot i que Freud no cita textualment aquest métode: 

"el pensament crític recorrent a tots els signes de qualitat, tracta de repetir tot el decurs de quantitat, per tal de comprovar algun error de pensament o algun defecte psicològic"

Partint del que s'ha vist, hem de donar la raó a Fromm: "Per desobeir hem de tenir el coratge d'estar sols, errar i pecar. Però el coratge no és suficient. La capacitat de coratge depèn de l'estat de desenvolupament d'una persona. Només si una persona ha emergit de la falda de matern i dels mandats del seu pare, només si ha emergit com a individu plenament desenvolupat i adquirit així la capacitat de pensar i sentir per si mateix, pot tenir coratge de dir "No" al poder, de desobeir. 
Una persona pot arribar a ser lliure mitjançant actes de desobediència, aprenent a dir no al poder. Però no només la capacitat de desobediència és la condició de la llibertat; la llibertat és també la condició de la desobediència. Si tinc por a la llibertat no puc atrevir-me a dir "no", no puc tenir el coratge de ser desobedient. En veritat, la llibertat i la capacitat de desobediència són inseparables; d'aquí que qualsevol sistema social, polític i religiós que proclami la llibertat però reprimeixi la desobediència, no pot ser sincer "

Iñaki Gil de San Vicente, sobre Erich FROMM - la desobediència com a necessitat