ESPERANT - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
-
.

Una tarda van arribar en bandada i es van posar sobre els cables elèctrics que uneixen els fanals del dipòsit de cotxes. Cada tarda des de fa setmanes.

Els primers dies vaig mantenir la meva rutina com si no hi fossin. Em sentia observat tot i que, si he de ser sincer, no era fàcil estar segur cap a on dirigien les seves mirades. La negror dels seus cossos difuminava els seus trets i tan sols quan aconseguia veure'ls de perfil podia intentar endevinar què era el que atreia la seva atenció. No trobava explicació racional a la seva presència en el dipòsit i les seves intencions eren igualment impenetrables. La meva única certesa era que, fossin el que fossin, no els veia ningú més que jo. Ni els meus companys, que em van escoltar incrèduls, ni els gruistes que venien de tant en tant a portar o emportar-se algun cotxe havien vist res com el que jo els descrivia.


No vaig trigar gaire a deixar de fer les rondes. Va començar a envair-me una obscuritat com la que ells portaven amb si cada tarda. Em quedava mirant des de la finestra en un estat malenconiós que s'havia apoderat de cadascun dels meus moviments. I els observava com si fossin l'única cosa que existís, sense poder evitar-ho.

Cau la nit i amb el vespre desapareixen. I la negror se'n va amb ells. Avui, però, hi ha alguna cosa diferent. Dóna la sensació que alguna cosa s'ha quedat en el dipòsit. La llum dels fanals, que acaben d'encendre, és tènue i està orientada cap a terra el que deixa en penombra els cables i, davant de la garita, de vegades, només de vegades, segons l'angle des del qual miro, tinc l'horrible sensació que un d'ells s'ha quedat amb mi.


un relat de Jesús Esnaola

1 comentari:

  1. Nuestro Alfred nos hace ver cosas imposibles desde aquella película.

    ResponElimina

.