PROJECTE MANHATTAN 5.8.15

A les 8.15 hores del dia 6 de agost de 1945, un bombarder B-29 nord-americà,  «l'Enola Gay», va llançar una bomba nuclear sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima. L'artefacte, batejat com «Little Boy», va explotar a uns metres de la superfície per provocar major devastació. «Una columna de fum pujava ràpidament. El seu centre mostrava un terrible color vermell. Tot és pura turbulència. Els incendis s'estenen per tot arreu com flames que sorgissin d'un enorme llit de brases». Així descrivía l'artiller Bob Caron l'explosió vista des de l'avió que habia inaugurat l'era atòmica. Una única deflagració va causar 70.000 morts a l'acte. Éra el 6 d'agost de 1945. Tres dies més tard la ciutat de Nagasaki va ser aniquilada d'idèntica forma. El món ja no seria mai més igual.

Es compleixen demà 70 anys d'aquells tràgics dies. Els brutals atacs sobre les dues ciutats nipones van ser el resultat d'un dels grans programes secrets científics de la història: el 'Projecte Manhattan'. 
El Projecte Manhattan era el nom en clau d'un projecte de recerca dut a terme durant la Segona guerra mundial pels Estats Units amb ajuda parcial del Regne Unit i Canadà. L'objectiu final del projecte era el desenvolupament de la primera bomba atòmica.

La investigació científica va ser dirigida pel físic Oppenheimer mentre que la seguretat i les operacions militars eren a càrrec del general Leslie R. Groves. El projecte es va dur a terme en nombrosos centres d'investigació sent el més important d'ells el Districte d'Enginyeria Manhattan situat al conegut actualment com a Laboratori Nacional Los Alamos.

L'agost de 1939 Albert Einstein va escriure una carta al president nord-americà Franklin D. Roosevelt en la qual l'informava dels avenços sobre la fissió d'Alemanya i l'animava a desenvolupar un programa nuclear. «És concebible - penso que inevitable - que poden ser construïdes bombes d'un nou tipus extremadament poderoses», afirmava en la missiva. En el fons s'amagava la por que els nazis poguessin fabricar l'arma atòmica.

Anys més tard, Els científics nuclears Leó Szilárd, Edward Teller i Eugene Wigner, refugiats jueus provinents d'Hongria creien que l'energia alliberada per la fissió nuclear podia ser utilitzada per a la producció de bombes pels alemanys, pel que van persuadir a Albert Einstein, el físic més famós als Estats Units, perquè advertís al president Franklin D. Roosevelt d'aquest perill per mitjà d'una carta de la qual Szilárd va fer un esborrany i va ser enviada el 2 d'agost de 1939 Einstein es penediria d'aquest acte en comprovar la devastació generada amb aquestes bombes: «hauria de cremar-me els dits amb els quals vaig escriure aquella primera carta a Roosevelt va comentar.  Pero ja era tard, massa tard.

MODIFICACIONS GENÈTIQUES 3.8.15

Publica avui Salvador Macip a BLOGUEJAT, un article seu a el periódico del 16.5 en el que parlava d'Humans modificats genèticament, que es veu ja hi estàn els xinesos començant a treballar en nonats per evitar algunes malaties hereditàries, si ho he entès bé. 

Explica que un grup de científics xinesos dirigits pel doctor Junjiu Huang publicava a la revista Protein&Cell l'article que descriu com han intentat modificar en embrions humans el gen responsable d'una malaltia anomenada beta talassèmia, utlitzant el CRISPR/Cas9. El percentatge d'èxit va ser baix, i caldrà molta feina abans la tècnica no es pugui aplicar clínicament. Són les beceroles però és un pas endavant.

Aixó m'ha recordat una novel·la de John Varley: Playa de Acero que parla d'aquesta manipulació genética i tambè de nanobots, anticipant-se a la ciència com passa en més d'una novel·la de les dites d'anticipació més que de ciència ficció. Aqui trobareu l'escrit de Playa de Acero.

PLEBISCITUM 3.8.15

Del llatí plebiscitum, un plebiscit és una resolució presa per un poble a partir de la pluralitat de vots. Es tracta d'una consulta realitzada pels poders públics perquè la ciutadania s'expressi mitjançant el vot popular directe respecte a una determinada proposta. El plebiscit és una elecció que neix per proposta dels representants constitucionals. Sol crear-se a partir de la fórmula "si o no", on els votants han de respondre a la pregunta plantejada per un ens electoral.

Per tant entenc que les eleccions  del 27S no són plebiscitàries diguin el que digui uns o altres. El vot popular servirà per definir opcions, però el poble en el fons no resoldrà res, això, segons com vagin els resultats del dia 27 ho decidiran unsaquants, no el poble sobirà.

ESPERANT 31.7.15

Una tarda van arribar en bandada i es van posar sobre els cables elèctrics que uneixen els fanals del dipòsit de cotxes. Cada tarda des de fa setmanes.
Els primers dies vaig mantenir la meva rutina com si no hi fossin. Em sentia observat tot i que, si he de ser sincer, no era fàcil estar segur cap a on dirigien les seves mirades. La negror dels seus cossos difuminava els seus trets i tan sols quan aconseguia veure'ls de perfil podia intentar endevinar què era el que atreia la seva atenció. No trobava explicació racional a la seva presència en el dipòsit i les seves intencions eren igualment impenetrables. La meva única certesa era que, fossin el que fossin, no els veia ningú més que jo. Ni els meus companys, que em van escoltar incrèduls, ni els gruistes que venien de tant en tant a portar o emportar-se algun cotxe havien vist res com el que jo els descrivia.
No vaig trigar gaire a deixar de fer les rondes. Va començar a envair-me una obscuritat com la que ells portaven amb si cada tarda. Em quedava mirant des de la finestra en un estat malenconiós que s'havia apoderat de cadascun dels meus moviments. I els observava com si fossin l'única cosa que existís, sense poder evitar-ho.
Cau la nit i amb el vespre desapareixen. I la negror se'n va amb ells. Avui, però, hi ha alguna cosa diferent. Dóna la sensació que alguna cosa s'ha quedat en el dipòsit. La llum dels fanals, que acaben d'encendre, és tènue i està orientada cap a terra el que deixa en penombra els cables i, davant de la garita, de vegades, només de vegades, segons l'angle des del qual miro, tinc l'horrible sensació que un d'ells s'ha quedat amb mi.

un relat de Jesús Esnaola