Tot va començar un 11 de setembre, no importa quin, entre 250 i 300 mil persones (no n'hi caben ni n'hi han cabut mai més al Passeig de Gracia) es varen manifestar a Barcelona per diferents motius, no pas nomès per la independència que segueix sent o serà minoritari, sense passar del 30/35%. A partir d'aquí, comença el joc els disbarats, Mas veu en el procès una manera de mantenirse en el càrrec, de fer-lo seu, embolicant-se en la bandera mesiànica de Moisès que per cert li va sortir malament la juguesca, i es troba embolicat en aquest aventura i amb l'aigua al coll. Apareix Junqueras, que es però no és, com el seu partit,i la CUP, i Mas comença una fugida endavant, impel·lit més per la necesitat que per la pròpia convicció que mai l'ha tingut.
Mas té al sarro el problema Pujol, que es un llast important i se'l treu del damunt amb la llista de la que fa desaparèixer de cara al votant CDC i de rebot Unió, que el deixa, i compte, que el 27-S poden tenir la clau.
Mas es reiventa quan tothom el donava per mort i acabat políticament, i no es la primera vegada que resorgeix qual au fènix de les seves cendres, però ja ha esgotat gairebè tot el seu credit, i ara, en un intent desesperat, follant-se a Junqueras, s'apunta a la llista conjunta, on en comptes de Benet, Candel, Cirici, tenim Romeva, Forcadell, Casals. Rar, rar, rar, tant com el megamix Mas Romeva que volta per la xarxa que encapçala aquest escrit. Tot plegat un desori, una perdua de temps, d'esforç i de diners. 
El 27-S possiblement m'agafi a Lanzarote, però és igual, si estic aqui tampoc anire a votar, com a Blujins de Sopa de Cabra, ja n'estic fins els collons de tant teiatru, de tanta miseria moral i manca d'ètica, de tant jugar amb la il·lusió de molta gent, de fer volar coloms amb la promesa d'arribar a una Itaca que el que més fot és que no saben on és, potser per què no existeix, i aixo si que ho saben.  Dempeus sota la bròfega tempesta, país fatal, país aimat