CECIL I EL SEU GERMÀ


A vegades hi ha noticies que escapen a la seva dimensio estricta i es transformen en virals, que en diuen ara. Una d'elles, potser per què som a l'estiu o per que la gent cada vegada és més immadura i inconsistent i és perd en defensar foteses, és la del dentista Walter Palmer, l'home que va pagar 50 mil euros per matar al lleó Cecil a Zimbabue. A l'home li han dit de tot menos bonico i fins i tot expliquen que ha hagut de tancar el seu negoci. 
El seu crim, el seu delicte, pagar per matar a un lleó, que deu ser això, el fet de pagar; al germa de Cecil, Jericó, l'han matat uns furtius sense pagar ni cinc, com passa a l'Àfrica cada dos per tres, caçadors furtius i no tan furtius, que a Àfrica és ple de funcionaris egicpis, cacen lleons, elefants, rinoceronts i altres animals i ningú s'en preocupa, a banda de la cacera diaria de l'home que és un altre esport molt practicat.

CECIL I EL SEU GERMÀ
Però clar, això no importa potser per la pròpia rutina de que pasa cada dia, mentre que no és habitual que un caçador pagui 50 mil euros per matar un lleó, aquest ha de ser el delicte de Walter Palmer, pagar per matar a un lleó quan podia haver-ho fet gratis. És ben cert que el numero de gilipuà que s'avorreix, a l'estiu augmenta exponencialment. Qui poca feina té el lleó pentina.

DRONES


Publicaba ahir a Collonades la noticia d'un home de Kentucky a qui se li va acabar la paciència quan un dron va treure el cap al pati del darrere de casa per veure la seva filla adolescent a la piscina: va apuntar, disparar el gallet i el va fer caure.
Això dels drones comença a ser un problema, una collonada i un perill real. No se si recordareu un episodi de Radio Cincinatti on pel dia d'accio de gràcies decideixen regalar gall dindis als seus oyents; així ho fan, nomès que no se'ls hi acut cap més bestiesa que llençar-los des d'un helicòpter a una plaça del centre de Cincinatti, amb el resultat que ja us podeu imaginar.
Doncs amb els drones anem pel mateix camí que anticipàven els de Radio Cincinatti. Qualsevol dia rebrem la noticia que un drone s'ha quedat sense bateria i ha caigut al cap d'algun transeünt o transeünta. Ja l'altre dia a Paris, un drone va estar a punt de crear un seriós problema a un avió a l'hora d'aterrar. I és que el drone, no deixa de ser una joguina, mortal si ets un aiatolà, però que va camí de ser-ho pels ciutadans de a peu, que ja em veig a venir haurem de sortir al carrer amb casc, per protegir-nos per si ens cau al cap algun drone, test, maceta o cagada de colom.




ESTAFES LEGALS



Una de les estafes més legals que hi ha en aquest país és la cosa aquesta del carnet de conduïr, començant pel que costa treure'l, i acabant per haber-lo de renovar cada 10 anys fins als 70 i després cada cinc i al final cada any. En cap cas hi ha el més minim interès de l'administració vers la ciutadania, no us ho penseu pas! tot és purament...caixa cobri.
Comencem per la obtenció del carnet de conduïr, que és cert que amb la crisi s'ha abaixat el seu cost i te'l pots treure per uns cinc-cents euros si ets espavilat, i acabem per les posteriors i successives renovacions.
Quan  algú aconsegueix el carnet de conduïr, no sap conduir encara, ni en sabrá mai en el 90% dels casos, però això a l'administració no l'importa, la questió és engreixar tota la parasitaria maquinaria que malviu al voltant dels aprenents de conductors. 
Estic parlant d'un carnet de conduïr, per un concepte obsolet com es l'automovil. Penseu que el 80% dels vehicles de 4 rodes del nlostre parc, si no circulessin no passaria res, sobren, són una nosa contaminant, i l'altre 20% si, de la mateixa manera que hi ha vehícles - diuen - intel·ligents, hi haguessin conductors intel·ligents tampoc circularia, hi ha alternatives a aquest concepte antiquat que és l'automòbil.

Posaré un exemple, agafo el cotxe un cop al més per anar a Barbera al Baricentro a fer la compra, i puntualment per algun cas que podria resoldre sense el vehicle. El Ford Fiesta dorm al carrer i té un elevat cost de manteniment anual, via robatori legalitzat d'ajuntament, amb permís de circulació, assegurança i manteniment, o sia que llogar-ne un, un cop al més em sortiria més económic, o simplement, no anar un cop al més al Baricentro; tinc el Mercat municipal, el Dia, el Condislife(*) o el Juma al costat de casa i Mercadona no massa lluny. A banda tinc un parell de badulaques de cal mai tanquis, i encara que em nego a anar-hi, com a últim recurs em queda la benzinera Mini super i pa calent 24 hores.


A banda, i torno al començament, si hi ha quelcom obscé i patetic és la revisió mèdica que obligatoriament has de pasar per què et renovin el carnet de conduïr. Quina vergonya! i et bufen 60 o 70 euros per no res, això al meu poble en diuen robar, legal o alegalment pero és robar, o estafar que és el mateix. 
L'ùltima revisió médica que vaig passar la vaig fer sense les ulleres i alló que et fan conduir un cotxe entre les dues ratlles, que sembla un videojoc dels 80's, em vaig entretenir tota l'estona a anar xocant contra les parets. Ni flowers, caixa cobri, i apte. I és aquesta la puta burocracia que no penso suportar més. He decidit no renovar el carnet de conduïr (de moment, que ja ens coneixem), i agafaré el cotxe quant em faci falta, ells tenen la seva llei i jo tinc la meva, ja n'estic tip de que em prenguin el pel i els calers, perquè, a més a més ara m'el renovarien per dos anys em sembla i més endavant cada any, i per aquí no hi penso passar. Oi que el DNI ja me'l faran per sempre quan hi vagi l'any vinent, doncs el de conduïr hauria de ser el mateix, al cap i a la fi a La Gran Bretanya et treus el carnet de conduir un cop al començament i ja et val per tota la vida, però clar, allí és un país civilitzat i democràtic.

*  *  *


(*) lo de Condislife ho he posat perquè és el nou eslogan després de la remodelació, almenys de la seva botiga del barri. 'Condisvida' que no acabo de trobar-li el sentit, però com tenen la puta mania de posar les coses en anglès per que fa fe fi i cosmopolita, després resulta que no saben ni el que diuen, i consti que a CONDIS el tema català el respecten bastant, però sempre acaba apareixent el capullo anglòfil de torn per fer la parideta: Condislife,  no gràcies!.
Va la cosa de guaylis Bulli tambè. Marededéu: quant de mal ha fet Ferran Adrià.

EL DILEMA


El nomenament de Javier Garcia Albiol per part de la FAES (perdó, de Rajoy), un candidat que uneix la ideologia del Leoenisme i el cretinisme amb el franquisme ideològic, és significatiu de per on es mou el PP en aquest moment: la batalla política d'aquí a novembre està plantejada com li convé, o com creu li convé, es tracta d'una batalla nacionalista en tota regla, tot el demés no importa. Si algu creu que el conflicte polític al Regne d'Espanya està en els conflictes socials, o en la forma de l'estat, monarquia o república, va errat, es tracta de nacionalisme ranci, pur i dur. És la basa que ha jugat sempre el poder que controla l'estat.

Aquest conflicte neix de la naturalesa mateixa d'Espanya com a estat, és l'existència d'un nacionalisme que concep un estat nacional únic on hi ha altres comunitats i altres projectes nacionals però a la reserva, com els indis, controlats. Quan es va redefinir l'estat reconeixent l'existència de nacionalitats singulars, immediatament es va recórrer al "cafè per a tots", no amb ànim d'estendre una descentralització que havia de ser bona en si mateixa sinó per ofegar a catalans i bascos. El punt d'inflexió definitiu va ser el 23-F, qui intenti ignorar això desconeixerà el que va ser aquell cop d'estat i el que està passant ara, perquè en el fons som on érem.

Però si aquest conflicte neix de l'essència mateixa del projecte unitari espanyol també és cert que ens trobem davant d'una campanya dirigida des del nucli dur de la FAES. La decisió de Rajoy de posar Albiol al capdavant de la comtessa catalana és la conseqüència de les seves recollides de signatura animant l'anticatalanisme i el seu recurs de l'estatut al Tribunal Constitucional. Cap d'aquestes decisions van ser errors d'ell, sinó passos d'una estratègia dirigida cap al que passi al setembre i novembre. I aquest ha estat en el fons el gran error, més que d'ell, de la FAES, Han aconseguit que la polarització sigui inevitable. Tan inevitable que ha trencat tots els partits catalans. Convergència i Unió ha desaparegut, ERC deambula enmig de la llista, el PSC a penes existeix, la CUP va rascant qual formigueta però no avança; el PPC en aquests moments és marginal i amb Garcia Albiol sembla que encara hon serà més. C'S malviu en terra de ningú atrapat en la seva pròpia incongruència, i un "Podemos" que no acaba de confirmar-se, units en el "abraçada de l'os amb Iniciativa, que va buscant una sortida a la polarització per sobreviure.

I amb aquest panorama, la societat catalana està davant un dilema que mai s'havia plantejat, ja no hi ha espai per terceres vies de cap tipus si és que mai van existir perquè qui tenia poder no ho va permetre, aquí, o s'opta per Rajoy o s'opta pel nou pais que proposen els independentistes. I clar, el dilema desapareix, Catalunya, serà, abans independentista que espanyola, o no serà. Rajoy tot solet s'ho ha buscat, i encara no se n'ha adonat. S'ha guanyat a pols la primera estàtua de la Nova República Catalana all bell mig de la Plaça de Catalunya.....

"A Mariano Rajoy i Brey, per la seva cabdal aportació a la independència de Catalunya."

L'IMPERI DE LA LLEI


Està pesadet el Dr. No amb lo d'aplicar la llei a qui la desobeeixi, i és que és molt pesat, i de fet m'importen un rave les seves amenaces i suposo que a qui li hauria d'importar tambè, aixó de la llei és com un xiclet s'estira i arronsa segons convé, i com ell i ells seus sistemàticament l'arronsen, de fet l'estan sense adonar-se'n infringint constantment. De fet ja hi tenen pràctica a infringir-la, com quan varen destruir documentació i discs durs dels ordinadors per amagar proves de les seves trufaldinades a la seva seu a Madrid.

Ara han engegat una camPPanya en la que diuen que han complert el 92,5% de les seves promeses electorals, i clar, la gent se'n fot, més que res per què és fals, mai en la història de la democracia cap partit ha complert més del 30% de les seves promeses electorals, faltaria més. I ara van els nous estrategues del PP (de fet son vells nous i amb data de caducitat propera) i s'inventen aquest 92,5%. O sigui que es creuen les seves pròpies mentides i s'imaginen una realitat paralela o 'para-lelos', molt made in PP, el que no sé si aquesta realitat és en directe o en diferit com la indemntzació del Sr. Bárcenas.
A més a més, lo Rajoy per acabar de petar-se el partit a Catalunya, va l'home i nomena a un personatge sinistre i infumable com Albiol de candidat a les eleccions al 27-S. Aquest home no s'assabenta de res, o potser és que servidor, en no ser gaire viatjat ni llegit, no està al seu nivell de visió panoràmica de les coses que han de venir en els següents mesos.

EL SENTIT DE LA VIDA


La seva cara de felicitat, el seu somriure en arribar a la meta, expressa més que totes les paraules. Bailey Matthews, un nen de 8 anys amb paràlisi cerebral, és un autèntic campió. Fa uns dies va aconseguir acabar un triatló celebrat a la localitat de North Yorkshire, a Anglaterra, després de recórrer una distància que no qualsevol és capaç de completar: nedar 100 metres, va fer 4 quilòmetres en bicicleta i acabar amb una carrera de 1.300 metres.

Aquesta proesa és només una fita més en la vida de Bailey, acostumat a superar obstacle rere obstacle. Va néixer 9 setmanes prematur i va haver d'aprendre a caminar quatre vegades. Ara li és pràcticament impossible caminar sense ajuda d'un caminador. Això no va impedir que el nen es mostrés convençut de participar en el triatló. Així que els seus pares es van posar mans a l'obra i el van ajudar a entrenar-se. Va acabar la carrera sense cap ajuda i només amb la companyia del seu pare durant tot el recorregut.

El premi d'arribar va ser la rebuda que li van donar les centenars de persones que l'esperaven a la meta. L'alegria va portar a deixar de banda el caminador i aixecant-se per si mateix després de caure diverses vegades. T'estimo Bailey i t'admiro, pel teu coratge, amb ell dones sentit a la vida, la teva i la nostra.

 

SATAN NO ÉS EL MAL


Desenes de persones van protestar durant la cerimònia d'inauguració de l'estàtua de Satan a Detroit (EUA). Mentre altres van manifestar la seva alegria amb un sonor "Visca satan!", Quan l'efígie va ser presentada.

"L'última cosa que volem a Detroit és una festa de benvinguda al m al", va afirmar Dave Bullock, un rector baptista local, citat per Reuters.

Aquesta afirmació del Sr. Bullock m'ha fet rumiar, Satan no és el mal, si de cas n'ès l'administrador o el marmessor, però ell no és el mal, inexistència a banda, com inexistent és Deu i el seu fill; però en tota aquesta faula del cristianisme, Satan és part del repartiment, no és un 'special guest star', ni un convidat de pedra. És un dels protagonistes de l'auca, i a més a més, ell - Satan - no és el mal, el mal son els cristians i per suposat Déu, el més malvat de tots, en cas d'existir, evidentment.

Entenc  doncs que dins l'iconografia pagana del cristianisme amb Jesus en calçotets a la creu, Sants i sants a qual més dubtós i pressumptes verges a dojo, Satan té també dret a una estàtua, i a més a més aquesta de Detroit no ha costat ni cinc al contribuent, cosa que no poden afirmar els cristians que ens costen un colló i part de l'altre. Si almenys es dignessin a pagar l'IBI i a declarar el caler negre que tenen a fora, seria tot un detall.

L'HOME QUE VA TRAÏR UN PAÍS


Avui fa un any de la confessió de l'ex-president de la Generalitat Jordi Pujol. En una carta breu remesa als mitjans de comunicació la tarda d'aquell divendres de juliol, explicava que el seu pare havia deixat uns diners a l'estranger, procedents d'activitats il·lícites durant el franquisme, a la seva dona i fills per si la situació política es complicava i els feien falta. La confessió va desfermar una tempesta judicial, política i social que encara arrossega conseqüències.

Un any més tard, s'ha desmuntat el pla de l'exPresident; tot era mentida, hi havia molt més que una lleva del pare no declarada, hi havia la corrupció egipcia generalitzada de tots els seus fills, i la dona, la veia rancuniosa de mirada torba i llengua llarga i malcarada. 


la joia de la familia
Tot era mentida Sr. Pujol, tot en vosté ha estat una gran mentida, una mentida o un reguitzell de mentides que han fet molt de mal a molts catalans de bona fe que creien en vosté, en la seva honestedad, en que tot ho feia pel pais, i no era així. No sé com acabará passant a la història, però si com hauria de passar-hi. Jordi Pujol i Soley, l'home que va traïr al seu país i a ell mateix. No nomès era Madrid qui ens robava als catalans Sr. Pujol, vostè, la seva dona i els seus fills tambè i això del primer a l'ùltim, és de miserables, mesquins i roïns. A fer la mà amb la seva indignitat.

LA PAU PREGONEN...


Un home ha estat ferit a Navarra per un tret de metralladora d'un helicòpter militar.  La bala va causar ferides lleus a un home que viatjava a l'interior d'un vehicle en una zona on es feien maniobres militars.... si en comptes d'una ferida lleu l'haguessin assassinat, no seria més que un dany col·lateral, un lamentable error pel que naturalment haurien demanat disculpes.




Si es que els hi agrada molt jugar als soldadets, vestits de soldadets i disparant con soldadets criminals, aquesta és la seva autèntica vocació, matar, si pot ser a innocents que és més fàcil.  No us creieu res de les missions de pau que us volen vendre, tot és mentida, a misions de pau no s'hi va amb armes, per què les armes maten. Aquest és l'exercit, la seva essència, la màquina de matar, encara que sigui jugant als soldadets en unes maniobres a Navarra. La pau, pregonen, i amb la boca petita criden la guerra. 

QUI S'HA CREGUT QUE ÉS?


Un alt funcionari parasitari d'Espanyistan, no escollit democràticament, a qui no tinc el bust retirat de conèixer, ni a ell ni al bagasser i fratricida involuntari del seu pare, ha tingut la barra, la poca soltada de renyar, de traçar una línia vermella al President de Bongonia. Qui s'ha cregut que és, qui és ell per renyar al President de Bongonia, que s'han cregut aquesta colla de ximples. Són ben bojos aquests d'Espanyistan, que segueixen sense entendre res.

METAN PRESA A ESA GENTE CATALANA



Sovint ens queixem de no sentir veus d'intel·lectuals espanyols defensant a Catalunya, demanant una mica de senderi, d'enteniment a favor de la qüestió catalana, lluny dels atacs frontals constants, de la filosofia de la por i de l'amenaça constant amb el collons de la Constitució per part del Govern, una Constitució que per cert, ni Fraga ni Aznar varen votar. 
Aquest article de Suso de Toro és molt aclaridor, i albira com, l'assetjament constant d'aquests franquistes resabiats, d'aquests atiadors d'odi vers Catalunya i els catalans. pot canviar del sentit del vot de molts catalans EL 27-S.

Metan presa a esa gente catalana y acaben de una vez - Suso de Toro

Este bombardeo de descalificaciones contra esos malos vecinos ya nos tiene derrotados también a los demás habitantes de este democrático Estado. ¡Aplíquenles la Ley Mordaza, métanlos presos y acaben de una vez!

El dial de la radio es agotador, emisora tras emisora, lo mismo: cada día la ración de yogur griego sin azúcar, una lección del desastre a que conduce el pretender tener dignidad, y a continuación sacan el cañón de los denuestos y, ya directamente, los insultos contra catalanes.

La secuencia de canales de televisión es similar, supuestas informaciones con imágenes de políticos catalanes o, ya directamente, ciudadanos y ciudadanas de ese país y sobre ellas las voces de los redactores opinando. También ofrecen un espectáculo verdaderamente asombroso, tertulias de varios opinadores donde no hay una sola persona catalana o, caso de haberla, contraria al asunto del que se está hablando, el proceso soberanista catalán. Lo más ecuánime y considerado que llevo oído estas semanas es una tertulia radiofónica en la que discutían sus opiniones cinco políticos, cuatro en contra, PP, PSOE, Podemos e IU, y uno a favor, Convergència. ¿A que no saben quién ganó?

Sobra decir que todos esos medios de comunicación y sus periodistas y opinadores no emiten desde Barcelona, por ejemplo, sino desde Madrid. Puede que eso sea una explicación para tal desequilibrio y tal nivel de intoxicación, que irá subiendo y subiendo y subiendo conforme avanzan las semanas. El nivel ya apunta desde hace tiempo, el secretario general del PSOE, antes, y el portavoz del PP, ahora, ya llamaron "insensato" al presidente de los catalanes.

En la política española lo normal es que los políticos desde primera hora de la mañana ya se desahoguen como parroquianos de madrugada en el bar. Pero acabo de oír al ministro del Interior decir que a él le daban "asco"  esos millones de personas que estaban "haciendo el indio". Por si no tuvieron ocasión de conocerlo, les aviso que cuando los franquistas expresan odio, y más si mandan en la policía y la Guardia Civil, no es broma.

No soy catalán, soy gallego y lo llevo con un orgullo razonable, tampoco vivo allí ni nunca deseé en sí misma la independencia de Catalunya, me habría gustado y me gustaría encontrar formas de compartir soberanía y cuando pude intenté ayudar a levantar puentes, pero hace tiempo que, si fuese catalán, no dudaría en coger puerta. Nadie que tenga un mínimo de dignidad desearía vivir en un país que te detesta de ese modo, vivir recibiendo odio es insoportable.

Odio de todas las maneras, del modo brutal de los franquistas declarados y de los españolistas y centralistas sofisticados, el odio se alimenta de muchas maneras.

Hace unas semanas un grupo de economistas gallegos hicieron público un informe con el cálculo de lo que perdería Galicia si Catalunya se independizase, más o menos el equivalente al coste de la educación. La prensa  gallega se hizo eco de esa pérdida, de modo que sus lectores y espectadores pudieron saber lo que los catalanes pretenden "quitarnos", la educación de nuestros hijos e hijas. No fuimos informados nunca antes de lo que los catalanes nos estaban aportando, de lo que nos estaban transfiriendo, financiando, sino que pervirtiendo un hecho,  a quienes nos están dando, en vez de agradecérselo, los culpamos de nuestros males.

Ese punto de vista tiene una doble perspectiva, en el caso gallego creo que lo que corresponde es localizar las causas de que un país con recursos naturales enormes, estratégicamente situado en las rutas atlánticas, con una lengua, el gallego-portugués, que se extiende por cuatro continentes  no pare de exportar a sus hijos e hijas, de perder población y recursos económicos de todo tipo desde hace más de cien años. Con la perspectiva gallega esos economistas podrían calcular los costes de la dependencia, sin embargo aportan su grano de arena al retrato de unos catalanes que nos quieren quitar lo nuestro. En conjunto, una argumentación económica del centralismo impecable. Cálculos y argumentaciones semejantes sé que se hicieron y se harán en otras comunidades autónomas, y servirán como leña para una pira simbólica al independentismo catalán y, digámoslo claramente, a la xenofobia hacia la sociedad catalana en conjuntol. Nadie dirá "gracias", dirán "son culpables de traición".

No es extraño que una parte importantísima de la población catalana, probablemente no la mayoría, no desee formar parte de lo que la Constitución llama "el pueblo español". Sin duda es mérito de los nacionalistas catalanes pero sería imposible sin el enorme mérito de los nacionalistas españoles de todo tipo. Como esos millones de catalanes, la parte de la sociedad movilizada, organizada y con más aliento cívico no van a desistir, seguirán y seguirán, y como los partidos españoles solo les ofrecen la vía de sus tribunales solo cabe una salida: meterlos presos.

Que el Gobierno denuncie a los millones de personas que votaron en ese referéndum que vituperan los políticos y medios de comunicación españoles, esas personas constan con sus nombres, domicilios y número de DNI. Que los tribunales españoles los juzguen y los condenen por sedición, que el Tribunal Constitucional rubrique esos procesos, no habrá problema, y que el ministro del Interior los saque de sus casas de madrugada y se los lleve. Naturalmente habrá que crear campos de concentración, el Gobierno israelí podrá ayudar con la logística para construirlos. Los niños y niñas puede que aún sean recuperables, a los hijos de esa gente habrá que aplicarles el plan de españolizar niños catalanes del exministro Wert. Habrá que intentarlo, aunque ya se sabe que la mala simiente... Tal como están planteadas las cosas, no cabe otra solución.

Puede que tenga una consecuencia indeseable, la caída del PIB español cuando todas esas empresas y trabajos desaparezcan pero es un precio insignificante ante lo que se perdería, la unidad de España y la honra. Pero más vale honra sin catalanes que catalanes sin honra.

Así pues, por favor, procedan porque este bombardeo de descalificaciones contra esos malos vecinos ya nos tiene derrotados también a los demás habitantes de este democrático Estado. ¡Aplíquenles la Ley Mordaza , métanlos presos y acaben de una vez!

22/07/2015 - suso de toro - eldiario.es

L'ELEMENT MÉS PERILLÓS


A voltes amb els ciclistes, semàfors en vermell a saltar-se que això aqui ja està inventat, el que si és cert és que a ciutat hi ha un element encara més perillós que el ciclista, l'automovilista, el morotista o un urbano dirigint el trànsit en una cruïlla. Es tracta del vianant, aquest, és molt important que sigui jubilat i es donin així en ell les pitjors caracteristiques d'aquests especímens urbans, a saber: Travessar pel carrer no pel pas de vianants sinó pel mig i a poder ser en diagonal que aixi es tarda més estona; important també anar amb bastó o crosa. En cas de travessar pel pas de peatons amb semàfor, no passar mai quan és en verd, és important que estigui en vermell, i si escau aixecar el bastó amenaçant a l'automobilista que s'ha hagut d'aturar i t'ha tocat la bocina per cridar-te l'atenció.
És important, sobretot si són quatre o cinc, aturar-se a xerrar al bell mig d'una acera estreta impedint el pas de la resta de vianants. I per últim, per ample que sigui l'acera, caminar sempre pel carril bici, això és tambè molt important.
Tant que a Saragossa han pres mesures dràstiques per paliar-ho.



HE VIST UN CICLISTA.....


... RESPECTAR UN SEMÀFOR - Els ciclistes proposen imitar París i permetre a les bicis saltar-se el semàfor vermell. La capital francesa assegura que amb un cediu en lloc de semàfor hi ha més fluïdesa i no més accidents. Aquest sistema facilita la circulació i evita tensions amb els cotxes a l'arrencar, afirma un especialista, que segurament no ha vist una bicicleta en sa vida. 

Jo, he vist coses que vosaltres no veureu mai: He vist un ciclista - el ciclista - respectar els semàfors, i aquest ciclista era jo. L'ùnic que respecta tots els semàfors quan agafa el velocípede des de fa ja 60 anys.  Bé, servidor i alguns més con els de la foto, encara que no deixen de ser la excepció que confirma la transgressió.

París és una de les grans ciutats europees més compromeses amb el ciclisme urbà, expliquen a el Periodico. No és com als països del nord, on la bici parla al cotxe de tu a tu, però no per això s'acovardeix davant el motor. L'última proposta de l'ajuntament de la capital francesa és una bogeria estudiada: permetre que els ciclistes passin en vermell en segons quins encreuaments, ja sigui per seguir recte o per girar a la dreta (vegeu el gràfic). Ha pogut comprovar durant tres anys que la sinistralitat no creix i que la fluïdesa del trànsit augmenta. Ara estendrà el pla a tot el casc urbà. ¿Un país com Espanya es pot plantejar una proposta d'aquest calibre?

La bicicleta aquí és un mitjà de transport encara anecdòtic, però a ningú se li acut afirmar que és una moda passatgera perquè en els últims anys -hi haurà qui ho justifiqui per l'estalvi a què obliga la crisi- ha sigut l'únic que ha crescut. A Barcelona, per exemple, els desplaçaments en bicicleta han augmentat el 15% en tres anys, però no representen ni el 2% del total de moviments interns. Ciutats com Sevilla, Madrid, Vitòria, Saragossa o Sant Sebastià han impulsat polítiques destinades a promocionar-ne l'ús. Falta, però, començar a arriscar una mica. Començar a importar idees que vagin més enllà del que es podria esperar: una bona xarxa de carrils, aparcaments a la via pública, ordenances municipals... Permetre que la bici passi en vermell en segons quines circumstàncies podria ser un començament, encara que més d'un lector deu pensar que això és una cosa que no cal regular perquè els ciclistes ho fan de totes maneres.

Rubén Rodríguez és portaveu de l'associació Gasteizko Bizikleteroak Ciclistes Urbans, de Vitòria. Admet que moltes bicis consideren el semàfor com una mena de «cediu el pas», i explica que la seva ciutat fa un parell d'anys que està estudiant una mesura que ja apliquen països com Alemanya, Dinamarca o els Estats Units. «Si ells poden fer-ho, no veig raó perquè nosaltres no seguim el mateix camí, però sí que és cert que la indisciplina no juga a favor nostre, ja que el 60% passa en vermell», adverteix. La xifra la treu d'un estudi que també arriba a la conclusió que en la majoria de casos no es genera cap perill. Però amb això, lògicament, no n'hi ha prou. A París només es farà en aquelles interseccions on la seguretat estigui garantida al 100%. Es col·locarà un senyal tradicional de cediu el pas sota el semàfor, de manera que la bici, abans de prosseguir, haurà d'assegurar-se que no destorba la circulació del carrer perpendicular o la passejada d'un vianant. «Crec que és una mesura ideal per a ciutats mitjanes com Vitòria, però s'hauria d'explicar molt bé la iniciativa».

Què voleu que us digui, un ciclista és un semovent més sense volant i ha de respectar les senyals urbanes com tot quisqui, per què això que proposen de saltar-se els semafors o faro rouges, fa ja anys que es fa, de la mateixa manera que els ciclistes travessen un pas de vianants sense tenir en compte la diferència de velocitat amb un vianant. No és la bicicleta, com no ho és el cotxe, ni la moto el problema, ho són els seus conductors. I això no hi ha cristu que ho arregli. Els ciclistes o biciclistes han de respectar totes les senyals com tothom que condueix algun vehicle. Faltaria més, i ho diu un que fa seixanta anys que es mou per ciutat en bicicleta, de quan ni se sabia el significat o potser ni estava inventat el carril bici.

DESCONTROL DE L'INCONSCIENT


L'alcalde de Villares del Saz (Conca), José Luis Valladolid Lucas (PP), ha anomenat "puta barata" a la portaveu del PSOE de Castella-la Manxa, Cristina Maestre, en el compte de Facebook d'un diari digital. En un comentari a una notícia publicada sobre unes declaracions que ha fet aquest dissabte Cristina Maestre, Valladolid ha asseverat en el compte de Facebook d'un diari digital: "Que diu aquesta puta barata podemita hipòcrita(*). El que passa és que portàveu quatre anys sense robar i sense col·locar a dit a tots els llepapolles del PSOE". Es un calentón del que despres es disculparà dient que no volia dir això. que ho han tret de context i possiblement n'acabarà culpant a la premsa. 
Guillermo Zapata quan va escriure els tuits ofensius que li han costat el càrrec ni tan sols pensava que algun dia arribaria a la política municipal i menys de l'Ajuntament de Madrid, però va deixar el càrrec. Ho farà l'alcalde de Villares del Saz?
És el poblema de Facebook o Twitter, la immediatesa del text publicat que fa que puguis ser Shakespeare o un brètol hoolligan en un moment depén de com vagis de calent, és la traïcio del subconscient, de la nova identitat digital, aquí no hi ha lloc per revisar el text, es tecleja compulsivament, s'envia i ja s'ha embolicat la troca. Sembla mentida que una i altra i altra i altra vegada hi vagin caient, ahir José Luis Valladolid, fa uns dies o anys Guillermo Zapata i cada dia un polític o personalitat cau en aquest error, és el descontrol de l'inconscient, en el fons, el retrat en 140 caràcters d'un personatge amb totes les seves miseries.


(*) Menystenir als de Podemos dient-els-hi Podemitas deu ser una consigna dins el Pp i opinadors profesionals? del seu pal en les tertùlies televisives o radiofóniques mesetàries, ho empren sovint.

LA PORTA


La porta era allí quan va despertar, oberta de bat a bat i amb aquella llum blanca enlluernadora que semblava cridar-lo a traspassar-la. Tot això estaba molt bé, si no fos per què a la nit quan va anar a dormir no hi era, hi havia la pared de la seva cambra que pot contemplar des del llit on resta estirat encara. Sap que no està somiant, se n'ha cerciorat, i la porta segueix allí, retant-lo a que la traspassi.
S'aixeca i s'hi acosta, no se sent cap soroll ni es veu res llevat de la blancor cegadora de la llum. Es vesteix, s'acosta de nou a a porta, introdueix el braç dret, no nota res, tampoc el veu, després avança una cama i finalment traspasa la porta....

                                               *  *  *

Desperta entresuat, ha dormit malament i ha tingut un malson, una porta blanca s'obria davant seu a la pared de la seva cambra, ell hi entraba dins i..... Tot ha estat un malson, a la pared de la seva cambra no hi ha cap porta. Si!, ha estat un malson es diu mentre s'aixeca i se'n va el lavabo. 

El que no sap encara és que quan torni a la seva cambra es trobarà la porta que pensa ha somiat, cridant-lo amb la seva blanca llum enlluernadora ..... 

V.O.: LA WEB VERSIÓ ORIGINAL


La que s'ha embolicat amb la web Madrid versió original. Als mitjans els fot molt que els esmenin la plana, sigui qui sigui el qui ho faci. La pluralitat en la premsa només existeix si l'entenem com el conjunt de mitjans amb diferents línies editorials a defensar com a trinxera. Però mitjans amb plantilla plural, pocs. O pocs es volen complicar escorant-se del que l'empresa té instaurat com a ideari general. Qui paga mana i qui té el cul llogat no seu quan vol.

I per altra banda, als governs  els hi agrada emetre comunicats i que es reprodueixin literals, fer de les seves vies de comunicació canutos unidireccionals i incontestables. I mai falta premsa en les seves convocatòries, fins els que no hi són els difonen gràcies a agències o citant a altres mitjans.

Internet està sembrat de webs "oficials", d'utilitat zero, amb intencions purament propagandístiques. I la web V.O. de l'ajuntament deMadrid no destaca precisament per ser un valuós magatzem de dades, es tracta més aviat d'un replicar amb algun matís a força de més notes de premsa. Res que no es pugui fer en rodes de premsa, comptes de xarxes socials i altres parafernàlies institucionals de comunicació.


LA RAZON-HUMOR AMARILLO - RIGOR INFORMATIU?
Però aprofitant que s'aprofundeix poc en el que significa cada cosa en cada context, alguns han intentat convertir una simple web amb rèpliques o aclariments en un atac cruel a la llibertat d'expressió i de premsa. Fins i tot un intent de censurar opinions. Una cosa habitual a la premsa de batalla que no permet que res reposi i s'afanyen a l'inflat artificial de supòsits. Contra Carmona tot s'hi val i sinó s'inventa, aquesta és la consigna des del primer dia, que aquí no valen els 100 dies de gràcia.


Sorprèn pel seu cinisme hipòcrita, la reacció del Pp, del partit del plasma, el que s'ha carregat TVE, el que pressiona els mitjans i fins i tot proposa sancions a qui no esrigui en la seva ona. I a sobre ... Rafael Català, ministre de justícia deixa anar això ....

"La pàgina web V.O. té un tuf totalitari on no es permet la llibertat d'expressió i on es fica gent a la presó" ole els seus güebs sr. Ministre. "

I l'altre Pablo Pablete Pablito Casado, el flamant nou portaveu del partit del xatrac ....

"S'està intentant posar un morrió a la premsa lliure (cagatilorito). I m'indigna perquè crec que sense els mitjans de comunicació lliure i independents una democràcia no té futur", un altre que es trepitja el morro.

En qualsevol cas, el web V.O. pot ser útil fins i tot per deixar testimoni de possibles errors de l'ajuntament. Una altra forma més de conèixer una mica més, en qualsevol cas res definitiu, no és més que un element més de la litúrgia de la comunicació institucional. 
No oblidem l'impacte que va produir en la societat el desencís de creure sense objeccions la versió oferta pel Govern entre l'11-M i el 14-M de 2004 sobre els atemptats islamistes... Era el Govern, no podia mentir ni equivocar-se informant sobre alguna cosa tan greu. Molt pocs van desconfiar d'entrada a la informació oficial. No podien ser tan malvats o tan estúpids. Però sí, van poder, i així els hi va anar....

COTXES NO TRIPULATS


Un Lexus no tripulat amb sensors i càmeres Google va col·lidir contra un cotxe a una velocitat de 27 qm. per hora, quan el prototip es va aturar en un semàfor en verd. Cap dels dos vehícles va registrar danys significatius. Em pregunto com es pot programar un robot, no ja per conduïr un vehicle, sino per que assumeixi la responsabilitat de prendre decisions sobre la marxa més enllà del sentit comú, decisions que poden afectar a l'ètica sobre si prendre una determinació o una altra en una situació extrema. Un robot no anirà més enllà de la rutina a l'hora de conduir un vehicle, però no serà capaç de triar la millor opció per exemple si ha d'escollir entre col·lidir amb un altre vehicle, uns vianants o amb una motocicleta - per exemple -, com se li poden programar decisions i prioritats étiques?.

No ho tinc gens clar, i de fet ja tenim cotxes no tripulats, s'en diuen taxis i dic no tripulats, per què el taxista és part integrada dins el vehicle i és el taxi un mitjà de transport urbà molt pràctic i amb conductors capaços de triar la millor opció en un cas extrem, encara que no sempre encertin en la elecció.

Aquesta seria la solució urbana, quan a la radial, a la sortida exterior  fora ciutat, hi ha un invent meravellós, net, polit i pràctic si es cuités i fins i tot millorés el seu servei, s'en diu tren, i quan més es potencíi menys cotxes circularàn, per què són el cotxes igualment com els camions de gran tonatge el mitjà antiquat, obsolet que hauria de desaparèixer, per onerós i contaminant, i lesiu, vegeu sinó les xifres de morts de cada any a les carreteres. 

JA N'ESTIC FINS ALS COLLONS


Tot va començar un 11 de setembre, no importa quin, entre 250 i 300 mil persones (no n'hi caben ni n'hi han cabut mai més al Passeig de Gracia) es varen manifestar a Barcelona per diferents motius, no pas nomès per la independència que segueix sent o serà minoritari, sense passar del 30/35%. A partir d'aquí, comença el joc els disbarats, Mas veu en el procès una manera de mantenirse en el càrrec, de fer-lo seu, embolicant-se en la bandera mesiànica de Moisès que per cert li va sortir malament la juguesca, i es troba embolicat en aquest aventura i amb l'aigua al coll. Apareix Junqueras, que es però no és, com el seu partit,i la CUP, i Mas comença una fugida endavant, impel·lit més per la necesitat que per la pròpia convicció que mai l'ha tingut.
Mas té al sarro el problema Pujol, que es un llast important i se'l treu del damunt amb la llista de la que fa desaparèixer de cara al votant CDC i de rebot Unió, que el deixa, i compte, que el 27-S poden tenir la clau.
Mas es reiventa quan tothom el donava per mort i acabat políticament, i no es la primera vegada que resorgeix qual au fènix de les seves cendres, però ja ha esgotat gairebè tot el seu credit, i ara, en un intent desesperat, follant-se a Junqueras, s'apunta a la llista conjunta, on en comptes de Benet, Candel, Cirici, tenim Romeva, Forcadell, Casals. Rar, rar, rar, tant com el megamix Mas Romeva que volta per la xarxa que encapçala aquest escrit. Tot plegat un desori, una perdua de temps, d'esforç i de diners. 
El 27-S possiblement m'agafi a Lanzarote, però és igual, si estic aqui tampoc anire a votar, com a Blujins de Sopa de Cabra, ja n'estic fins els collons de tant teiatru, de tanta miseria moral i manca d'ètica, de tant jugar amb la il·lusió de molta gent, de fer volar coloms amb la promesa d'arribar a una Itaca que el que més fot és que no saben on és, potser per què no existeix, i aixo si que ho saben.  Dempeus sota la bròfega tempesta, país fatal, país aimat

L'HOME QUE ES RIU


L'home riu, es riu, i a la més elemental observació demostra que sempre es riu d'ell mateix. Heus aci un aspecte de la personalitat humana francament pertorbador i incorregible. El simi, posem per cas, ens fa riure perquè el veiem assemblar-se a un home que s'assembla a un simi. 



La burla destrueix, però pot destruir en nom d'alguna cosa positiva, però no per aixó l'home deixa d'assemblar-se a un simi. J.FUSTER

MINISTERI DEL DESMENTIMENT


A la meseta, on hi mora la villa i cort, el Bourbon, l'anorèxica i fauna variada, estàn revolucionats amb la web VO de l'alcaldesa Carmona, possiblerment perquè en  no tenir els qui la critiquen un tarannà democràtic, ni saber que vol dir o significa la paraula, veuen en aquesta web el que no és, i és que en el fons la web hi és per què hi son ells. I ells, són el problema, no la web.

"El portavoz del grupo municipal socialista en el Ayuntamiento de Madrid, Antonio Miguel Carmona, ha reclamado hoy que el equipo de Gobierno, de Ahora Madrid, que preside Manuela Carmena, elimine la web Versión Original (VO) donde se rectifica o matiza las informaciones periodísticas que no comparte el Consistorio. “Soy contrario a VO y defensor de la libertad de prensa. La democracia es libertad para equivocarse”, afirma el portavoz socialista.
Carmona avanza que el cierre de la web debe llevarse a cabo lo más “pronto posible”, ya que el pleno donde la oposición podría pedir la retirada de la página no se celebrará hasta el próximo 22 de septiembre. “Es demasiado tarde. Tiene que ser ahora. Estoy completamente en contra de corregir la opinión de los periodistas”, insiste.
Por su parte, la portavoz de Ciudadanos (C's) en el Ayuntamiento, Begoña Villacís, ha calificado la web de "inaceptable" y ha advertido que "el Gobierno de Ahora Madrid está utilizando un dominio de Madrid, que están pagando todos los madrileños, para hacer propaganda de partido".
"¿Están hablando de la verdad inicial, la segunda verdad o la tercera verdad?" ha cuestionado la líder de Ciudadanos en la emisora Esradio.
Por su parte, la presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre, reconoció que la web pretende "establecer una versión de la verdad" y, por tanto, es "algo absoluta y totalmente fuera de lugar en una democracia". Y avanzó que su grupo municipal no la utilizará.
La presidenta del PP madrileño aseguró que la web le recuerda "a George Orwell y el Ministerio de la Verdad". "Si lo que se pretende es señalar en esta misma página sin posibilidad de réplica a aquellos periodistas o medios que se han permitido tener una opinión diferente sobre el enfoque de un Gobierno, me parece absoluta y totalmente reprobable", lamentó.
Por contra, en la página VO, sus responsables sostienen que la "web facilitará el trabajo con los medios de comunicación, que podrán consultar la versión del Ayuntamiento ante publicaciones de información relativa al Consistorio".La web que corrige a los periodistas da así a entender que los profesionales no contrastan con el Ayuntamiento antes de publicar una información.
El Consistorio mantiene que la página "permite a los ciudadanos y a los medios de comunicación encontrar la información original que dio lugar a una noticia que en su recorrido se ha modificado y contiene datos que no son exactos o son matizables". Y añade: "Se trata de una web basada en datos contrastables y oficiales, que no está abierta a opinión ni es un espacio de debate". Solo admite la versión oficial."

Heus aci un debat interessant, Esperanza Aguirre parla del Ministeri de la Veritat, o sia de TV1 o ABC, atès La razón, seria el ministeri de la mentida, i no ve, no veuen els seus o no volen veure, o no ho saben veure, que el que ha pretès l'alcadessa de Madrid, es davant el bombardeig de desinformacions i manipulacions dels dits periodistes de la caverna i rodalies, aclarir, desmentir i contrastar l'allau de mentides, desinformacions, mitges veritats i insidies que escampen i esbombem dia si dia tambè, com el dropo de d'opinador de la sexta del bigotet blanc, que parla de Podemitas en comptes de Podemos.

Carmena està en el seu dret a fer-ho, i aquesta decisió és a les antípodes del Ministeri de la Veritat, paraula que Aguirre, la Espe, no hauria d'emprar, no l'ha fet servir mai en la seva vida. De fet, la web en comptes de V.O. s'hauria de dir: Web en defensa pròpia de las insidias i deformación de noticias que recibe una alcaldesa de la izquierda radical bolivariana... i olé.

Ai senyor! si l'alcaldessa Carmona és més de dretes que el 'viejo profesor' Tierno Galvan, que tant dignament va ocupar el seu càrrec en la transició, i és que el que no saben ni sabran mai Aguirre, la Espe i la seva cohort és que es pot ser de dretes i practicar i creure en la justicia social. Això, en un món feliç, no en l'Espanya encara franquista....


AFEGITÓ: Veneçuela crea i multiplica estranyes criatures, i no de Podemos.
més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
B L O C S
COMENTARIS
-