En realitat, un nacionalisme només es crispa i s'arbora enfront d'un altre nacionalisme, quan aquest l'amenaça. O millor dit, una nació només té necessitat - de vegades necessitat biologica, d'instint de conservació - d'exaltar-se en el seu nacionalisme quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació.
Som molts els homes del món - i, ai! a la mateixa Europa i tot - que ens sentim nacionalistes perquè els altres nacionalistes no ens permeten deixar de ser-ho. Tot nacionalisme és això: lamentació i reivindicació.
La solució, la manera de que tot funciones millor, seria si 'ells' renunciessin a ser nacionalistes, car no ens obligarien a ser nacionalistes als altres, car el seu problema és que son els més nacionalistes de tots i no ho saben ni ho volen reconèixer, ancorats en un espai temps ranci i amorf.

 Una il·lusió passatgera, ai! - Joan Fuster