CANSAT DE SER CATALÀ


Fa temps que em pregunto si realment el nostre problema com a País només és Espanya, o el Govern o Governs d'Espanya. Ho dic perquè tenir una mosca collonera que tot el sant dia per més raons més o menys ben explicades que tingui, està emprenyant constantment sense saber encara que vol ser quan sigui gran, entenc ha de tocar i molt els bemolls, fins a treure de polleguera.
Cert és que amb el Govern dels Socialistes es va complicar més la situació atès la consecució i aplicació del que va costar tant assolir com fou el nou Estatut, es va transformar en la història interminable, amb el Tribunal constitucional desfullant la margarita. Però aixó ja se sabia des del moment en que sorprenentment i gràcies a l'11M ZP va guanyar les elecciones, i en el fons és un punt cojuntural més dins del nostre particular frec a frec amb Espanya. Entenc que el desencant mutu, aquest no trobar-se ve de més lluny i té causes més profundes i enquistades. 
El Govern de Mariano Raoy i la crisi poc han ajudat, i com de fet aquest Govern no ha fet res i la situació diguin el que diguin és igual a quan el va deixar ZP, amb el mateix numero d'aturats i precarietat laboral, som o èrem, amb el problema de la divisió de partits a Catalunya, agreujat per la inestabilitat de CDC, la desaparició d'Unió i la desaparició técnica d'ERC que ha deixat el nostre futur en mans de la CUP. Un panorama francament tétric i preocupant.

Sovint, diem que no ens entenen, cony! Si es que els primers que no ens entenem i aclarim som nosaltres, com volem que ens entenguin els altres. Lluny queda quan fa temps Artur Mas parlava de la Casa comuna i de refundar el catalanisme, aixó ja s'ha refredat, i ara es independentipsta, sobiranista o esnobista, depén del moment i la intenció de vot, però prenent-li la paraula, se m’acut que potser hauríem de refundar els partits polítics, perquè aquesta és bàsicament l’arrel del nostre problema. Tenim un garbuix de partits que no acaben de satisfer-nos, per manca de concreció en els seus plantejaments o per perdre’s en les menudeses miserables del dia a dia, lluny del Pacte Democràtic per Catalunya- per exemple – Partits que confonen els problemes, les preocupacions reals que tenim tots els que vivim en aquest país, amb els seus, de lideratge inclosos i entestats com estan en les seves picabaralles ometent el debat real de les idees, quan pel ciutadà el debat real i prioritari és el de la butxaca i resolt aquest, ja tindrà temps d’embrancar-se en si son garses o perdius. 
Com en el joc de trencar l’olla que amb els ulls embenats i un pal a la mà vas donat passes titubejants intentant encertar l'olla dins del desconcert que et produeix la foscor.
Aquesta és la sensació que hom percep en els nostres polítics, de desconcert i de desunió, situació ideal perquè els altres en vista del panorama se’ns vagin rifant i torejant, mai millor dit. De manca de lideratge del Govern actual en funcions i anteriors, nos entendre que no és que vegi l'ampolla mig buida sinó que no hi ha ni ampolla.
I emmig d'aquest panorama desolador, d'aquest ermot, si hauria d'afegir que el país com a societat, no està en general gaire per la labor, priven més les necessitats del dia i de l'oci i s'ha refredat aquell esperit contestatari de la transició. Ens hem acomodat - és cert -, i continrà igual enguany malgrat la crisi. Crisi i el que comporta per a l'Industria i sobretot per les petites i mitjanes empreses, i com a conseqüència última, d'atur, i que potser si en comptes de perdre's en disquisicions i discussions estèrils internes i externes es podia haver previst (qualsevol mitjanament informat n'era conscient del que ens venia a sobre) i possiblement es podien haver adoptat mesures paliatives de manera que la sotragada no fos tan forta i dolorosa.
I en aquest aspecte com en altres del País, no si val de donar sempre la culpa a Madrid, ja no cola ni s'ho creu la gent, hi ha molta culpa interna de la ineficiència de la nostra classe política, Govern i oposició, (tanto monta monta tanto) perduts enmig de les seves miseries de politiqueig i amb nul·la visió de futur a mig i llarg termini. De vol gallinaci diría algún.....pitjor encara, aquests ni intenten volar, s'arrosseguen.
No se que hauria passat si en Josep Pallach no hagués perdut la vida aquell mes de gener de 1977, seria fer política ficció, és el mal de morir-se abans d’hora, pots esdevenir un mite o caure en l’oblit, ell era, crec, una referència que en el devenir polític dels anys següents hauria pogut canviar el curs de la nostra història. Però no fou així, i ves a saber com realment hauria anat, els fets són els que són i estem on estem. Votant com vaig ser durant anys de CIU (ara CDC), decebut pel pacte del Majéstic amb el Pp en la seva primera legislatura, la del català en la intimitat, i albirant cap on derivaria el tarannà d'Aznar, decebut i emprenyat vaig abandonar-los com a votant, refugiant-me en ERC on no m’hi acabava de sentir del tot còmode. Vaig votar-los no massa convençut amb el resultat que s’ha vist un cop han tocat poder.

I ara que faig? Em pregunto, i immers en un mar de dubtes, ja no sé a qui votar, ni si sóc català, espanyol, europeu o ciutadà de la Creu Alta. Ni tan sols estic emprenyat com deia al seu dia l’Enric Juliana. El que si sé és que estic decebut, fastiguejat i molt cansat, molt cansat, de partits de seleccions, de sobiranistes cridaners i esbojarrats, de tecnòcrates aturats, d'impresentables, de tot en general, de nacionalistes a ambdues bandes, de pàtries, de banderes, d’ideals i d’utopies. Cansat de transigir, d’exigir i de compartir, de ser solidari i a sobre acusat del contrari, cansat de que es censuri una cosa tan simple com pretendre expressar-me amb la meva pròpia llengua com si fos un acte gairebé terrorista, tot per demanar als qui viuen i treballen aquí que facin el mateix o almenys ho intentin. Cansat que professionals de la demagògia tergiversin situacions normals de la llengua, en un país modèlic en aquest sentit, on durant 25 anys s'ha aplicat amb cura i fins i tot excessiva prudència (perquè no s'enfadin) l'immersió lingüistica. 

Ara, va la Forcadell i JXSI i la CUP i parlen de no se que de la república Catalana deixant a banda el Constitucional, de separació democràtica i unes quantes endergues més. Poca feina tenen aquests quatre eixelebrats i la de 'President posi les urnes' que ja té el que volia, un càrrec polític. Això el mateix dia que registren la casa del pare i no precisament de la patria sinó dels corruptes i dels corruptes d'aquí, la banda del 3% que el cínic del cadàver polític d'Artur Mas encara nega i parla - mentider - de transparencia en les adjudicacions de les obres públiques. Amb mi que no hi contin, encara no m'he begut l'enteniment ni tinc la capacitat de somiar truites de dos ous sense rovell, amb mi i amb molts, amb molts més dels que es pensen, i em pregunto en nom de qui estàn prenent unes decisions per les que no estan ni tan sols legitimats. Mentre formar Govern va per llarg i podem estar així, sense Govern fins al 9 de gener de l'any vinent, i és que a sobre d'eixelebrats són una colla d'irresponsables, tots, del primer a l'ùltim.
No se si val la pena aquest desgast, aquesta continua decepció en que ens trobem immers, agreujada per el pare i familia, aqui si que hem tocat fons i ens ha deixat tocats, almenys a mi. Sincerament, no se si val la pena ser català, ja no ho sé, a vegades penso que m'agradaría ser Valencià, Murcià o Extremeny, tindria molts menys problemes, el preu a pagar pel fet de ser català és molt onerós i la recompensa escadussera; però la realitat és que no se ni puc ser una altra cosa més que català, fins que em deixin els uns i els altres.... o s'en vagi tot en orris....

sbd - 27.10.2015

18 Comentaris

Més recent Anterior