L'home mira al seu voltant. Entra al bany. Es renta les mans. El sabó fa olor de violetes. Quan ajusta l'aixeta, l'aigua segueix gotejant. S'asseca. Col·loca la tovallola a la banda esquerra del tovalloler: el dret és el de la seva dona. Tanca la porta del bany per no sentir el degoteig. Una altra vegada al dormitori. Es posa una camisa neta: és de puny francès. Cal buscar els bessons. La paret està empaperada amb dibuixos de pastoretes i pastorets. Algunes parelles desapareixen sota un quadre que reprodueix Els amants de Picasso, però més enllà, on el marc de la porta talla un costat del paper, molts pastorets es queden sols, sense les seves companyes. Passa a l'estudi. S'atura davant l'escriptori. Cadascun dels calaixos d'aquest moble gran com un edifici és una casa on viuen coses. En una d'aquestes caixes les fulles de la tisora ​​deuen seguir odiant com sempre. Amb la mà acaricia el llom dels seus llibres. Un escarabat que va caure d'esquena sobre el prestatge agita desesperadament les potetes. El redreça amb un llapis. Són les quatre de la tarda. Passa al vestíbul. Les cortines són vermelles. A la part on els dóna el Sol, el vermell es suavitza en un rosat. Ja a punt d'arribar a la porta de sortida es dóna volta. Mira dues cadires enfrontades que semblen estar discutint ¡encara! Surt. Baixa les escales. Compte quinze graons. ¿No eren catorze? Gairebé torna per comptar-los de nou però ja no té importància. Res té importància. Creua a la vorera de davant i abans de dirigir-se cap a la comissaria mira la finestra del seu propi dormitori. Allà dins ha deixat a la seva dona amb un punyal clavat al cor.

FI

Las últimas miradas [Cuento. Texto completo.] 
Enrique Anderson Imbert - ciudadseva.com