Aquest conte el vaig escriure fa molt de temps i publicar aquí fa un parell d'anys. L'he volgut recuperar avui, el dia en que el pare agonitza a la cambra del costat. Aquest matí no he aconseguit despertar-lo de cap de les maneres, he trucat al 061, han vingut de seguida (això encara funciona) i la doctora, una senyora doctora aragonesa, m'ha dir que no hi havia res a fer, que què preferia que moris a l'hospital o a casa. L'hi he dit que millor a casa. Està tranquil i relaxat - m'ha dit - i així continúa ara, a les dues de la tarda. I ha estat un pare com tots els pares meravellosament imperfecte, però ha estat el meu de pare, el responsable directe de la meva estada aquí, i aixó que en més d'una ocasió Cioranesticament li he retret, ara que ja no li ho puc dir, voldria agrair-li. Ha estat un autentic plaer Pare, el Santiago, fill de Lluís de l'oli i la Maria de can cotillaire;  esperem, però, ets molt fort i potser encara no has dit l'última paraula.... pensa que demà juga el teu Barça contra l'Eibar.

 GUILLEM

"Guillem sabia que era rar des que va tenir us de raó, els seus propis pares li ho varen explicar el dia abans de portar-lo al centre de desenvolupament de joves. Al començament no entenia gaire tot quan li havien explicat, tampoc és que l’importes massa, el que ell volia era jugar, tenir amics i passar-s’ho bé, cert era però que amics en tenia pocs i tots eren com ell rars, sense saber perquè. 
A mida que anava creixent, Guillem comença a prendre consciencia real de la seva situació, va comprendre que tenia moltes més dificultats per entendre i aprendre qualsevol cosa que un nen normal, a més la majoria d’aquests nens eren o rossos o alguns amb els cabells negres, però es que ell era pel roig com sa mare, lo que també el feia diferent dels altres. No seria cert dir que Guillem per totes aquestes circumstàncies estes massa acomplexat, i menys avui en que el seu preceptor havia avisat als seus pares per felicitar-los de lo bé que es portava i aprenia, malgrat les seves dificultats.
Quan Guillem va complir els quinze anys fou separat dels seus pares com tots els nens i enviat a la Unitat de Destins Futurs, per programar la seva orientació dins la societat de la que hauria de formar part en acabar els seus estudis. En aquesta unitat s’hi va estar fins els vint-i-dos anys, dos més que un nen normal, Aspecte que Guillem conscient de les seves limitacions considerava raonable.
L’últim dia a la Unitat fou cridat al despatx del seu preceptor, aquest molt amablement el va convidar a seure i li va dir:
- Guillem, suposo t’haurà sorprès que t’hagi fet venir al meu despatx, no és dins del protocol ni se sol fer, però no et preocupis que no és res dolent per a tu, ans al contrari, ets un dels joves mes afortunats d’aquesta unitat, el teu futur ja està decidit d’acord amb el teu coeficient i els resultats que has anat traient en els teus estudis, i haig de dir-te que estic – bé, estem molt satisfets amb tu. Ací a fora hi ha dues persones que suposo desitjaràs veure abans d’incorporar-te a la teva nova Unitat, aprofita per acomiadar-te d’ells, puig tardaràs temps en tornar a veure’ls. Au va, surt i abraça els teus pares.
Guillem estava realment sorprès, res del que li estava passant era dins del seu protocol de comportament, ni la seva estada al despatx del Preceptor, ni la presència dels seus pares que no anaven mai a cap Unitat. Durant els set anys que havia estat allí havia parlat amb ells cada setmana per virtual conferencia i pel dia de Gracia de “K” el suprem s’havia reunit amb ells a l’esplanada de la Unitat, com era normal i preceptiu en qualsevol estudiant. 
S’aixecà després de donar les gràcies al seu preceptor i sortí del despatx esperitat, allí al passadís hi havia els seus pares, s’abraçà a ells sense dir res una bona estona.  Després, són pare el va apartar suaument i agafant-lo per les espatlles mentre li mirava als ulls, li va dir: Fill meu, hem vingut perquè aquest es un moment molt important en la teva vida, ha arribat la hora de que sàpigues tota la veritat, puig és molt important per al teu futur.  Anem al jardí t’ho explicaré tot abans no t’incorporis a la nova unitat.
Sortiren els tres de l’edifici, allí hi havia un senzill jardí amb un parell de bancs, es varen asseure i el pare d’en Guillem començà a parlar: Fill, saps que des de petit, fins i tot abans tinguessis tot l’ús de raó, t’hem dit que eres diferent a la majoria dels nens, rar com et diuen els altres, però diferent per a nosaltres, i ara ha arribat l’hora de que sàpigues que es el que et fa diferent. Guillem, fill, al contrari de la resta dels nens, tu has estat engendrat al ventre de la teva mare, suposo que aixó deu ser complicat d’entendre per a tu però abans els nens naixien tots així, no et preocupis que al teu nou destí et posaran al corrent de tot i t’ho explicaran d’una manera menys maldestre que la meva. En Guillem, començava a entendre-ho tot.
Aleshores – preguntà – jo no he nascut genèticament perfecte com els altres?
El seu pare somreia.
No fill, tu has nascut meravellosament imperfecte, com la natura, el més intel·ligent i lúcid dels imperfectes, per aixó vas a un altre destí, la cúpula més alta, “K” et necessita, sap que de tant en tant necessita ments lúcides per tirar endavant els seus projectes, i aquestes – encara – no les saben crear genèticament.
Refet de la seva sorpresa, en Guillem xerrà amb els seus pares durant una bona estona fins que arribà l’hora d’acomiadar-se. Mentre s’allunyaven, Guillem tornà cap l’interior de l’edifici, somreia mentre es deia que al cap i a la fi, ser rar tampoc era tan dolent com es pensava."

un conte d'en Francesc Puigcarbó - Somnis Fugissers. sbd - 23.10.2015