París ha viscut aquesta nit el segon pitjor atemptat de la història d'Europa. Desenes de persones han mot –hores d'ara la xifra oficial ja és de 126- en diversos atacs simultanis. Els tirotejos i explosions –tot apunta que se n'han produït fins a set- han tingut lloc als districtes 10 i 11 de la capital, un d'ells a la sala de festes Bataclan, al Boulevard Voltaire. En aquest darrer cas els tres assaltants han fet ostatges i el segrest ha acabat amb un assalt policial. En aquest punt s'ha produït una "autèntica carnisseria" i un mínim de 70 morts, malgrat que diverses fonts al llarg de la nit han arribat a parlar d'un centenar. Tanmateix, la xifra final de víctimes continua sent molt incerta i a dos quarts de quatre de la matinada se situava en 126 assassinats, més de 80 ferits i cinc terroristes morts.

Suposo que aquest atac salvatge no ha sorprès a ningú, estava cantat i anunciat, podia ser Paris, Bonn, Roma o Madrid; li ha tocat a Paris i ha succeït en el pitjor moment, quan tenim a milers d'immigrants donant voltes per Europa, i tornarà a passar, no podem lluitar amb aquest enemic invisible, i aquesta comtessa la tenim perduda des del començament, i a més, aquesta situació servirà per què els estats controlin encara més i restringeixin encara més les llibertats dels seus ciutadans. Ja ho va fir George W.Bush despres d'envaïr Iraq: el món és molt més segur. I és que 'aquellos polvos trajeron estos lodos'. L'any 2.010, vaig publicar l'escrit que teniu a continuació, i aixi és i així continuarà sent en un futur, malauradament, el món no és molt més segur, ans al contrari, és un polvorí.....


"La no guerra del segle XXI. - 09.09.2010


Els atemptats suïcides perfectament organitzats a Bombay del desembre de 2008, així com els del metro de Londres, l'11-M a Madrid o l'11-S a Nova York, Bali i altres menors que s'han produït en els últims anys, ens mostren amb tota la seva cruesa aquesta no guerra del Segle XXI, la  no guerra que patim d'un enemic invisible, que no sabem d'on bé ni quan ens atacarà. Un enemic disposat a morir matant fent el màxim de mal possible on cou més, la població civil, els magnicidis han passat ja a la historia, ara ens ataquen en el pitjor escenari, la ciutat.

Aquests soldats invisibles no se si ja se n'han adonat els governs, però en molts dels casos, els tenen dins de casa, els han educat ells dins el seu sistema, i no hi ha res a fer, poden atemptar sempre que vulguin i, si uns fallen rere seu en vindran uns altres, i uns altres i uns altres. De res serveixen els exèrcits convencionals com s'ha fet palès una i altra vegada, ni el contra espinatge, serveis secrets, policia i altres sistemes de prevenció convencionals.

I aquesta societat opulenta, que reclama seguretat al cent per cent per a tot, que nomes està obsessionada en consumir, en viatjar, en voler-ho tenir tot controlat, ha de començar a entendre que la seguretat al cent per cent no existeix, però així com fins ara, ens hi havíem acostat en diversos aspectes, ara s’ha estroncat per molt de temps. El terrorisme global és una amenaça real, diària, que pot esclatar en qualsevol moment en qualsevol lloc del planeta, allí on menys s’esperi. Pot ser en un avió, en un tren, un autobús, una terminal, un Centre Comercial, una Festa major, un Hotel o al bell mig d’un carrer o una plaça, o en qualsevol edifici públic.

Amb un enemic com aquest, disposat fins i tot a morir, a immolar-se per la seva causa, no hi ha res a fer, és una batalla perduda abans de començar, perquè de fet no comença, succeeix quan aquest enemic vol que succeeixi, quan menys ho esperem. I haurem d’acostumar-nos a conviure en aquest estat de perill latent i constant, forma part del nou terror globalitzat, el qual els Sr. Bush, Blair i Aznar varen fer molt i molt per propiciar-lo amb la seva forassenyada invasió d’Iraq.

Com deia un estúpidament cofoi George W.Bush, després de la invasió d’Iraq, ”el món és ara un lloc molt més segur” Oi tant, segur, que te’n pots anar a l’altre barri d’allò que en diuen un dany col·lateral que és com consideren les víctimes dels atemptats terroristes. O sigui que ni tan sols ens donaran la possibilitat de l’acte digne de morir per alguna causa; morirem víctimes de l’estupidesa d’uns mandataris que no ha sabut veure més enllà del seu propi interès sense ser capaços d’analitzar les tràgiques conseqüències de la seva il·legal acció de guerra, i del fanatisme dels altres que la seva única ideologia és el terror, i amb qui no hi ha diàleg possible, ni manera de raonar.

És la NO guerra del segle XXI, la que ens explicava Orwell a 1984, però no en forma de fictícies i remotes maniobres militars, sinó al rebedor de casa. I és una ratera sense sortida. Una amenaça a la que a més a més, ni tan sols la podem tèmer, és un pur atzar, com qualsevol accident imprevist en el que un es pot trobar en la seva vida."