PARIS, O LA PERVERSIÓ DE LES IDEES - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
.
PARIS, O LA PERVERSIÓ DE LES IDEES

PARIS, O LA PERVERSIÓ DE LES IDEES

Share This

En si mateixa, tota idea és neutra o ha de ser, però l'home l'anima, projecta en ella les seves flames i les seves demències; impura, transformada en creença, s'insereix en el temps, adopta figura de succés: el pas de la lògica a l'epilèpsia s'ha consumat ...
Així neixen les ideologies, les doctrines i les farses sagnants.  Idòlatres per instint, convertim en incondicionats els objectes dels nostres somnis i dels nostres interessos. La història no és més que una desfilada de falsos absoluts, una successió de temples elevats a pretextos, un enviliment de l'esperit davant el que és improbable. Fins i tot quan s'allunya de la religió l'home roman subjecte a ella; esgotant-se en forjar simulacres de déus, els adopta després febrilment: la seva necessitat de ficció, de mitologia, triomfa sobre l'evidència i el ridícul. La seva capacitat d'adorar és responsable de tots els seus crims: el que estima indegudament a un déu obliga els altres a estimar-lo, tot esperant exterminar-los si refusen fer-ho. 
No hi ha intolerància, intransigència ideològica o proselitisme que no revelin el fons bestial de l'entusiasme. Que perdi l'home la seva facultat d'indiferència: es converteix en assassí virtual; que transformi la seva idea en déu: les conseqüències són incalculable. No mata més que en nom d'un déu o de succedanis: els excessos suscitats per la deessa Raó, per la idea de nació, de classe o de raça són parents dels de la Inquisició o la reforma. Les èpoques de fervor sobresurten en gestes sanguinàries: Santa Teresa no podia per menys de ser contemporània de les actuacions de fe i Lutero de la matança dels camperols. En les crisis místiques, els gemecs de les víctimes són paral·lels als gemecs de l'èxtasi... Patíbuls, calabossos i masmorres no prosperen més que a l'ombra d'una fe, d'aquesta necessitat de creure que ha infestat l'esperit per sempre . 

Els veritables criminals són els que estableixen una ortodòxia sobre el pla religiós o polític, els que distingeixen entre el fidel i cismàtic.  Quant ens refusem a admetre el caràcter intercanviable de les idees, la sang corre... Sota les resolucions fermes s'alça un punyal; el ulls flamejants presagien el crim. Mai l'esperit dubitatiu, afligit de l'hamletisme, va ser perniciós: el principi del mal resideix en la tensió de la voluntat, a la ineptitud per al quietisme, a la megalomania prometeica d'una raça que rebenta d'ideal, que esclata sota les seves conviccions i la qual, per haver complagut a menysprear el dubte i la mandra serveis més nobles que totes les seves virtuts -, s'ha internat en una via de perdició, en la història d'aquesta barreja indecent de banalitat i apocalipsi... Les certeses abunden en ella: suprimiu-les i suprimiréu sobretot les seves conseqüències: reconstituiru el paradís. 
Què és la caiguda sinó la recerca d'una veritat i la certesa d'haver-la trobat, la passió per un dogma, l'establiment d'un dogma? D'això resulta el fanatisme - tara capital que dóna a l'home el gust per l'eficàcia, per la profecia i el terror -, lepra lírica que contamina les ànimes, les sotmet , les tritura o les exalta ...

No n'escapen més que els escèptics (o els mandrosos i els estetes), perquè no proposen res, perquè -veritables benefactors de la humanitat- destrueixen els prejudicis i analitzen el deliri. Em sento més segur al costat d'un Pirró que al costat d'un Sant Pau, per la raó que una saviesa de humorades és més dolça que una santedat desenfrenada. 

Mireu al vostre voltant: Arreu larves que prediquen; cada institució tradueix la seva missió, els ajuntaments tenen el seu absolut com els temples, l'administració, amb seus reglaments - metafísica per a ús de micos ... - Tots s'esforcen per remeiar la vida de tots: aspiren a això fins i tot els captaires , fins i tot els incurables; les voreres del món i els hospitals desborden de reformadors. L'ànsia d'arribar a ser font de successos actua sobre cadascun com un desordre mental o una maledicció triada. La societat és un infern de salvadors. El que buscava Diògenes amb la seva llanterna era un indiferent...
Em cal escoltar a algú parlar sincerament d'ideal, de futur, de filosofia, escoltarli dir «nosaltres», amb una inflexió de seguretat, invocar els «altres» i sentir el seu intèrpret, perquè el consideri el meu enemic. Veig en ell un tirà fallit, gairebé un botxí , tan odiós com els tirans i botxins de gran classe.
Se sospita dels bergants, dels tramposos, però, no sabríem imputar cap de les grans convulsions de la història, no creient en res, ni els vostres pensaments més íntims; us abandonen a la vostra molicie, a la vostra desesperació o la vostra inutilitat, la humanitat els deu els pocs moments de prosperitat que ha
conegut, són ells els que salven els pobles que els fanàtics torturen i els «idealistes» arruïnen. 

Sense doctrines, no tenen més que capricis i interessos, vicis acomodaticis, mil vegades més suportables que el despotisme dels principis, perquè tots els mals de la vida vénen d'una «concepció de la vida».

El fanàtic és incorruptible: si mata per una idea, pot igualment fer-se matar per ella, en els dos casos, tirà o màrtir, és un monstre. No hi ha éssers més perillosos que els que han patit per una creença: els grans perseguidors es recluten entre els màrtirs als quals no s'ha tallat el cap. Lluny de disminuir la gana de poder, el sofriment els exaspera, per això l'esperit se sent més a gust en la societat d'un fanfarró que en la d'un màrtir, i res li repugna tant com aquest espectacle on es mor per una idea... 

Fart del sublim i de carnisseries, somia amb un avorriment provincià a escala universal, amb una Història on l'estancament seria tal que el dubte es dibuixaria com un esdeveniment i la esperança com una calamitat .....

1 comentari:

  1. El fanàtic és incorruptible: si mata per una idea, pot igualment fer-se matar per ella, en els dos casos, tirà o màrtir, és un monstre.
    Justa la fusta.

    ResponElimina

.