LA NOIA DEL TEMPS

Tots els vespres, la parella d'avis esperava a la pantalla del televisor a la noia del temps, asseguts al decrèpit sofà que feia olor a orina de gos: era aquest el més clar recordatori de Blaqui; amb la seva mort, ocorreguda feia quatre anys, havien patit més que mai el buit de la solitud, el cansament dels anys que sobrevivien amb resignació; fins que un bon dia va tocar a la porta l'home jove que havien mimat de nen amb irreprimible vocació d'avis. La seva última carta -incomprensible, incoherent- havia arribat feia deu, quinze anys: impossible recordar-ho amb certesa. Als pocs mesos es van anar acostumant a les curiositats de la nova experiència: alguns dies, quan es feia de dia murmurant paraules rares, el nét vestia uniforme de campanya verd oliva amb dissenys que simulaven branques i fulles, i lluïa al canell dret un braçalet platejat amb el seu nom, nombre de soldat i un nom de dona en llengua desconeguda. Els avis li van reservar un lloc davant el televisor i, des d'aleshores, els tres romanien muts davant de la pantalla, amb excepció de breus comentaris sobre la implacable sequera d'aquest any.

Passaven hores contemplant programes que se succeïen entre innombrables anuncis, però el moment que amb lleu ansietat esperaven era el noticiari del vespre, on la noia del temps es compadia del seu públic quan havia d'informar-lo, programa després de programa, que no hi hauria en els propers dies el més mínim senyal de pluja; cabell negre, d'ulls ametllats, la noia no tindria més de vint anys. Els mesos de sequera havien provocat una crisi: la multitud llanguia entre la set, la calor i les males olors; el bestiar moria en els camps secs que s'encenien de res; els fruits s'assecaven a les branques ja sense fulles; els rius exhibien els seus llits de pedres i fang clivellat; ara que els embassaments havien baixat els seus nivells fins a arribar al ras de terra i la gent tenia por desaparèixer sota les flames del sol, la noia del temps semblava més atribolada que mai, avergonyida i dolguda de no poder oferir-li a l'ansiosa multitud les esperades bones noves .

Una tarda, la noia no va poder suportar les males notícies que havia de comunicar al seu públic, així que, sortint-se del llibret, va exclamar: "Juro que jo no tinc la culpa, simplement els comunico els informes que rebo del Servei Meteorològic!", i el seu rostre es va plegar a punt de plorar. "Pateix molt", va dir l'avi. "Sí", va contestar l'àvia; romanien immòbils en la penombra de la sala, que feia olor a orina de gos, sense mirar-se.

Com altres dies, el nét s'havia aixecat murmurant paraules rares, i caminava per aquests carrers de Déu amb el seu uniforme de combat (tornava generalment abans dels noticiaris); ell tampoc tenia moltes coses a dir: es limitava a un sí o un no a vegades repetia les paraules de l'avi, immòbil darrere d'ells: "Pateix molt". Aquest dijous -podia haver estat un altre dia, per descomptat, ja que res hauria evitat els fets- els avis es van assabentar en silenci de múltiples accidents a les carreteres, actes de pillatge, assassinats, ciutadans que sol·licitaven ajuda per als seus malalts, corrupció en el Govern; gairebé sense que els avis se n'adonessin, la noia del temps havia començat el seu informe; tenia els ulls vermells plens de llàgrimes: no es veuria alleujament en els propers mesos, les reserves d'aigua dels embassaments durarien només quatre dies ...; de sobte, la noia va mirar espantada cap a la seva esquerra -dreta de la pantalla- i va retrocedir un pas seguida per la càmera; solitaris, quiets en la foscor de la sala -que feia olor de l'orina de Blaqui- els avis van veure com un revòlver niquelat entrava pel costat esquerre de la pantalla.

D'entrada no van poder comprendre aquesta absurda composició d'objectes -hi havia elements que no pertanyien a la rutina de tants anys televisius, era com veure un bolígraf dins d'una sabata- i mecànicament van acostar els seus rostres a la pantalla; però va ser la detonació i la visió del rostre destrossat de la noia -que es desplomava fora de pantalla- el que els va alertar definitivament i els va obligar a veure que la mà que esgrimia el revòlver mostrava al canell un braçalet platejat amb inscripcions impossibles de llegir a aquesta distància.